El Racó del Veí
Jordi Llorach i Cendra
Uf! Ja hem votat. Han estat dos mesos intensos, tant pels polítics, que han hagut de moure’s molt, com pels votants que els hem escoltat. Coneguts els resultats, se’m permetrà formular dos desitjos postelectorals.
L’un, que ja he exposat en altres ocasions, és la necessitat de crear un equip de professionals allunyats de les influències de les sigles partidistes que estudiïn quines són les necessitats reals de la ciutat i planifiquin com dur-les a terme. És imprescindible conèixer en profunditat i planificar què fer, per exemple, amb la relació entre la ciutat i l’Àrea Metropolitana, les necessitats de la xarxa de Rodalies (com ampliar el servei de transport públic subterrani), els mitjans progressius que s’han d’aplicar contra la contaminació atmosfèrica, la convivència en l’ús de l’espai públic, les noves tecnologies que convé introduir, la política cultural que s’ha de seguir, la compatibilitat entre l’oci nocturn i el descans ciutadà, i un llarg etcètera. És a dir, s’han d’abandonar les improvisacions i actuar sabent sempre cap on s’ha d’anar.
Discriminació pressupostària
El segon desig postelectoral fa referència a Sarrià-Sant Gervasi i, concretament, al barri de Sant Gervasi-Galvany. Són considerables les diferències d’inversió entre els diversos districtes i barris de la ciutat. Miri’s, si no: Sant Andreu i Sarrià-Sant Gervasi tenen aproximadament el mateix nombre d’habitants, és a dir, uns 146.000. Però, l’any 2017, allà van tenir un pressupost de 30,2 milions d’euros i aquí només de 6,8 milions d’euros.
Deixo les oportunes reflexions d’aquesta discriminació al criteri de cada lector. El nostre districte i el nostre barri són deficitaris en molts aspectes: en les ajudes destinades a la gent gran, en els serveis socials en general, en els equipaments municipals a la zona del Turó Parc, en el bus de barri que uneixi la plaça Francesc Macià amb el CAP, en l’Hospital Plató i els altres serveis municipals, en la creació d’habitatge pública per al jovent, etc. S’ha d’abolir, doncs, el concepte que al districte i el barri hi viuen només barcelonins amb rendes altes i que, per tant, s’hi pot prescindir dels serveis municipals bàsics.
Aquests dos desitjos poden fer-se realitat si s’actua amb voluntat política. D’una banda, cal planificar a partir d’estudis rigorosos; de l’altra, acceptar que tothom té el mateix dret a disposar de serveis públics. Tot, doncs, són desitjos a fer realitat o són evidències que ja haurien de ser realitat?
