Dimarts 23, abril 2024
8.6 C
Sant Gervasi
8.5 C
Sarrià
Publicitat

Educació Emocional

Una havanera agrada a nens d'11 anys? No ho sé. Penso que potser el que realment els ha agradat és la sensació de formar una petita rotllana i de construir, amb les seves veus i sense artificis, unes emocions compartides

Carme Rocamora
Carme Rocamora
El primer dia de classe a la UAB em van preguntar perquè volia ser periodista. Suposo que per aquell ideal d’intentar donar veu a aquells que els hi han tret, o bé perquè són ignorats, o bé perquè no se’ls sent prou. He tingut la sort de practicar-ho, amb més o menys destresa, aprenent a mitjans com La Vanguardia, Europa Press o ElNacional.cat. Actualment, treballo com a redactora de política a Nació. I continuo aprenent dia a dia a El Jardí, el diari que m’ha mostrat que cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada.

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Infants

Albert Sancho (Escola Peter Pan)

Taller de cant amb quinze alumnes de 5è i 6è. Avui els presento dues havaneres. Havaneres? De debò? Ai, Déu meu! Però no, no fan cares d’incredulitat. Ja em coneixen, confien. Algú diu que les havaneres són cançons de mariners. Espavilat. Abans d’escoltar la cançó llegim el text: és La Gavina. Parlem de l’enyorança dels éssers estimats, del dolor de la llunyania, de com l’ocell esdevé un missatger d’amor.

Publicitat

Ara escoltarem la cançó i farem atenció a la música. Abans de posar la versió de la Rossell – un original antic però necessari – els demano que es fixin en el ritme de la cançó. Què transmet? Només intervenen tres nens, però la claven. Transmet “una mica de tristesa”, és “com si fossin les onades del mar”, “com si estiguessis cantant així” (estira els braços i balanceja per les espatlles els dos companys que té a cada costat).

Publicitat

Escoltem una altra versió de la mateixa cançó, una d’actual. Una coral de noies. Els agrada, però s’han fixat massa en les boniques imatges del vídeo i no han fet prou atenció a la música. La tornem a posar. Diferències amb l’original de la Rossell? Surten coses intranscendents però un parell acaben dient que aquesta versió no és amb guitarres sinó amb piano i que se senten segones veus que no surten a l’original. Bé. Cantem amb elles, amb el vídeo, una vegada, però segueixen fixant-se massa en les imatges, o sigui que serà millor cantar sols i, així, fixar-nos només en les nostres veus. Agafo la guitarra. Comencem cantant la tornada. “Quan la vegis sola, prop la quieta onada…”. La baixo dos tons respecte a l’original perquè els aguts no siguin un problema per aprendre-la. L’han enganxada. Canten bé. Seguim ara amb la melodia de les estrofes i també l’enganxen. Mirades de complicitat i de satisfacció. Uns minuts màgics.Els dic que tinc un karaoke de la cançó per si el volen provar. Som-hi! Deixar el full de paper i llegir de la pantalla de l’ordinador resulta més còmode.

Canvi. Deixem La Gavina i ens posem amb El meu avi. Si a la primera li hem dedicat 45 minuts, amb la segona només ens en calen 15. A alguns els sonava. Ha estat fàcil. Ja fa una hora seguida que cantem, són les 16.20 h i els proposo descansar les veus i fer quelcom que també els agrada: decorar el full amb algun dibuix que expressi el que transmeten les cançons; però abans els proposo cantar-ne una de les dues, la que ells escullin, per gravar-la.

Quina cançó cantem? I amb quina versió? Majoritàriament trien La Gavina. Però per escollir la versió hi ha debat. Diuen que amb el karaoke és més fàcil, però que amb la guitarra surt millor. Per què és millor? No ho saben explicar. Interessant. Íntimament saben la resposta, però no saben com explicar-ho. Que bo!

Això va ser dijous a la tarda. L’endemà, divendres al matí, tres nens em busquen per l’escola. Diuen, somrients, que es van endur el paper a casa i que la van estar cantant amb els pares, que se la coneixien. I al migdia, un nen puja a on estic treballant. És un guitarrista molt novell però em demana que li ensenyi els acords de la cançó. Els imprimim i els practiquem una estona. En acabar diu que creu que se’n sortirà amb els acords però que el ritme puntejat li sembla molt difícil. Quedem que començarà a aprendre-la rascant. Li confesso que jo vaig tenir el mateix problema. Somriu.

Una havanera agrada a nens d’11 anys? No ho sé. Penso que potser el que realment els ha agradat és la sensació de formar una petita rotllana i de construir, amb les seves veus i sense artificis, unes emocions compartides.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.