Explorar el jardí
Maria Josep Tort
El bosc Bertran compren una extensíssima àrea de terreny forestal situada al costat del parc del Putxet en el qual hi ha sis finques amb sis grans torres, una de les quals destaca per la presència d’una gran casa palauet d’estil neoclàssic revestida per buguenvíl·lees i un jardí impressionant de dues hectàrees, propietat de la família Bertran.
Des de l’any 1861 quan es va construir la casa, el jardí, un dels més antics i ben cuidats de la ciutat de Barcelona, ha sofert successives modificacions. La darrera, el 1962, va ser projectada per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí que li va conferir l’actual estil de caire romàntic i isabelí.
Accedim a la finca pel carrer Musitu a través d’un corredor de buguenvíl·lees. La casa, situada al bell mig d’un terreny en pendent divideix el jardí en dos espais diferents, el situat davant la façana principal que conté una gran esplanada de gespa, amb ciques i palmeres arrenglerades que s’enfilen gairebé per sobre dels quatre pisos de la casa, i un gran estany central ple de nenúfars amb tres escultures neoclàssiques que s’emmirallen a l’aigua. Al final de l’esplanada un passeig de llorers i castanyers molt ombrívol, ens condueix a la sortida al carrer del Putxet.
Darrere la casa s’estén un jardí de petits turons entapissats per una tendra i molsuda gespa, en la que despunten pins, xiprers i alguns exemplars de velles i altíssimes alzines. Un petit rierol brolla per un dels turons fins desaiguar en una petita bassa que s’endinsa a l’interior d’una cova.
Al final del jardí, un túnel excavat a la roca ens porta a una antiga pedrera de parets verticals revestida per una vegetació espontània on destaca un altíssim llorer. Es diu que durant la Guerra Civil aquesta pedrera s’utilitzava com a refugi antiaeri.
Oliveres centenàries. Olea europea
A la façana lateral del palauet trobem dues oliveres centenàries vingudes d’Eivissa. Tenen el tronc sinuós i retorçat, ple d’esvorancs, aparentment robust però possiblement buit per dins, les cicatrius de branques caigudes pel pas del temps són evidents. De la part superior de la soca creixen branques joves que s’enfilen dretes conformant una capçada força ufanosa malgrat l’edat de l’arbre.
Originària del pròxim Orient, l’olivera és l’arbre icònic de la conca mediterrània, del seu fruit l’oliva se n’extreu l’apreciat oli verge que constitueix la base indiscutible de la dieta mediterrània. Les seves propietats excepcionals per a la cuina i el preuat valor dietètic dels productes que conté, fa que molts l’anomenin “l’or líquid”.
L’olivera és l’arbre cultivat i l’ullastre la varietat salvatge. És verd tot l’any, les fulles són lanceolades, dures i verdes a l’anvers i blanquinoses al revers, amb un tronc tortuós rabassut, ampla a la base i molt irregular com la capçada. Es cultiva a tota la conca mediterrània per a la seva resistència a la sequera i als ambients salins, s’adapta a tot tipus de sols. L’olivera es distribueix només a la conca mediterrània i en alguns indrets de clima benigne de Califòrnia, Xile i Perú. La seva fusta, dura i de bon poliment és molt apreciada en ebenisteria i marqueteria.
Braquiquíton. Brachychiton populneus
En una plaça de sauló pròxima a l’entrada de la casa, s’eleva un exemplar robust i molt vell, potser centenari, amb una capçada densa i arrodonida que projecta un magnífic rodal d’ombra.
El braquiquíton és un arbre originari d’Austràlia que viu en hàbitats molt diferents com les costes humides i l’interior semiàrid del continent. La seva gran adaptabilitat fa que s’hagi introduït i cultivat com ornamental arreu del món, en jardins públics i com arbre d’alineació en moltes ciutats.
Rep el nom d’arbre botella perquè té la capacitat d’engruixir el seu tronc per acumular aigua en períodes de sequera.
És verd tot l’any, les fulles són lanceolades i brillants amb un pecíol molt llarg i les flors unisexuals, les femenines en forma de campana, agrupades en ramells amb l’interior jaspiat de punts vermells. A la primavera la floració esdevé espectacular.
El fruit és una càpsula amb llavors de color groc, peludes en el seu interior, que els aborígens australians és mengen torrades.
Merla
Enric Capdevila
La merla (Turdus merula) és un ocell passeriforme d’uns 25 cm de la família dels túrdids. Els mascles són completament negres, amb el bec i la carúncula (cercle al voltant dels ulls) grocs; la femella és bruna amb esquitxos negres a la part inferior. És un ocell comú que habita en qualsevol zona oberta amb arbustos on poder nidificar, fàcil de veure en els nostres parcs i jardins. És un ocell sedentari que a l’hivern veu augmentada la població amb individus procedents del nord d’Europa. La femella pon fins a tres niuades de 4-6 ous blau-verd-gris en un bonic niu en forma de copel·la, saquejats per predadors com les garses o els gats. Les merles són omnívores, alimentant-se d’insectes, cucs, fruits, llavors…, i menja a terra tot movent la cua i abaixant les ales. Quan s’alimenta de cucs remou la terra per tal d’extreure’ls d’una peça, essent un veritable problema per a molts jardiners. És molt característic el seu variat i melodiós cant, que es fa sentir des de la fi de l’hivern fins al començament de l’estiu, especialment en hores crepusculars, considerat el millor cant després del rossinyol.
La dita: A falta de grives, bones són merles
