Un món global / Opinió
Judit Garrido Fontova
Cada vegada són més els casos en els que sentim com, per desgràcia, nens i nenes, normalment adolescents, no són víctimes d’atacs físics, sinó de ciberassetjament conegut també com a ciberbullying. És a dir, d’un tipus d’assetjament que es porta a terme a través de les xarxes socials i les noves tecnologies. Com en tot tipus d’assetjament, aquest tipus d’interacció es basa en l’emissió d’una conducta intencionada que té per objectiu danyar una altra persona, establint una relació de desigualtat entre els dos subjectes.
Però, com es manifesta?
Les formes que adopta són molt variades. Alguns exemples concrets podrien ser els següents:
—Penjar a Internet una imatge, ja sigui real o mitjançant fotomuntatges, que podria avergonyir la víctima.
—Crear un perfil fals en nom de la víctima, en xarxes socials, on s’escriguin confessions en primera persona de determinats esdeveniments personals.
—Deixar comentaris ofensius en fòrums o participar agressivament en xats fent-se passar per la víctima de manera que les reaccions vagin posteriorment dirigides a qui ha patit la usurpació de la personalitat.
Per què és especialment greu? L’anonimat, la no percepció directa i immediata del dany causat i l’adopció de rols ficticis a les xarxes socials converteixen el ciberassetjament en un greu problema, ja que, en molts casos, pot arribar a ser difícil d’indentificar qui hi ha darrere les actuacions cibernètiques.
En aquest sentit hem de diferenciar el ciberassetjament més habitual, que és dut a terme per nens i adolescents, del grooming, en què un adult assetja un menor a través d’Internet. En aquest segon cas, és freqüent que l’assetjament a través d’Internet vagi associat a delictes penals.
Si bé és cert que l’assetjament virtual suposa una sèrie de delictes seriosos que poden provocar penes de presó de diversos anys de durada, només a partir dels 14 anys es pot imputar un càrrec penal, de manera que les penes de presó en la seva Majoria, quan es tracta de ciberassetjament escolar, no s’apliquen.
Tot i això, el sistema legal compta amb una sèrie de mesures disciplinàries que es pot posar en pràctica en aquests casos. A més, si bé la responsabilitat legal és del menor agressor en primer lloc, els responsables legals del menor també la posseeixen. A ells els correspon assumir les indemnitzacions a l’assetjat així com les sancions que poguessin correspondre per si mateixos.
Sembla evident doncs, que encara queda molt per fer, especialment, tenint en compte la ràpida evolució de la tecnologia. Cal, per tant, establir més polítiques preventives que ajudin a fomentar un alt grau de conscienciació sobre les implicacions que aquests ciber comportaments poden suposar, així com modificar la responsabilitat penal dels menors.
Judit Garrido Fontova és advocada especialitzada en noves tecnologies i protecció de dades
