Cultura
Casa Usher
El matí —eren al voltant de les 11 h— del 7 de gener de 2015, dos terroristes van entrar a la redacció del diari satíric Charlie Hebdo a París i van disparar els membres del consell de redacció que estaven reunits allí. L’atemptat va provocar dotze morts i onze ferits, entre ells el periodista Philippe Lançon. Dos anys i mig després, Lançon va publicar la novel·la L’esqueix de carn (traduïda al català per Joan Casas a l’editorial Angle i en castellà per Juan de Sola a l’editorial Anagrama, sota el títol de El colgajo).
En aquest text —que divaga entre la crònica, la novel·la, les memòries i l’autoficció—, l’autor reconstrueix els deu mesos, des del matí de l’atemptat fins que torna a casa seva amb l’alta hospitalària, que passa a l’hospital. Més de dos-cents vuitanta dies, una vintena d’operacions, hores i hores de rehabilitació; la reconstrucció de la seva cara, que va ser desfigurada per dos trets de bala; i el replantejament de tota una vida.
En gairebé cinc-centes pàgines, Lançon ens parla de la por, el dolor, l’esperança, l’aïllament, la família, l’art —segueix fent crítiques per al diari Libération d’exposicions durant la seva rehabilitació—, de literatura —els escriptors que l’acompanyen durant les hores d’hospital, com Kafka, Proust, Mann, o Shakespeare, no només figuradament, ja que amaga alguns llibres per entrar a quiròfan com a amulet—, de música, de la família, l’amistat, l’amor, la confiança en l’Estat o en la medicina… i, sobretot, del temps: el temps que necessitem per comprendre el que ens envolta, per assimilar els canvis, per créixer i canviar, per poder sobreviure.
En aquest llibre no hi trobareu un al·legat polític, ni un assaig sobre terrorisme: ni tan sols el podem considerar el testimoni d’una víctima. Lançon ha escrit la seva experiència, única, intransferible, i ho ha fet perquè hi ha vegades que l’única manera d’entendre les coses o a un mateix és posar-ho per escrit.