Dimecres 24, abril 2024
9.4 C
Sant Gervasi
9.3 C
Sarrià
Publicitat

El Frare Blanc

Carme Rocamora
Carme Rocamora
El primer dia de classe a la UAB em van preguntar perquè volia ser periodista. Suposo que per aquell ideal d’intentar donar veu a aquells que els hi han tret, o bé perquè són ignorats, o bé perquè no se’ls sent prou. He tingut la sort de practicar-ho, amb més o menys destresa, aprenent a mitjans com La Vanguardia, Europa Press o ElNacional.cat. Actualment, treballo com a redactora de política a Nació. I continuo aprenent dia a dia a El Jardí, el diari que m’ha mostrat que cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada.

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Abans i Ara

Javier Sardá i Jesús Mestre

La Casa Roviralta, més coneguda com el Frare Blanc, és una obra emblemàtica del modernisme català construïda per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Teodor Roviralta, un indià que havia tornat de Cuba amb la pèrdua d’aquesta colònia espanyola, va invertir en la urbanització de l’avinguda del Tibidabo, a instàncies de Salvador Andreu. L’any 1903 va comprar la finca coneguda com a “frare blanc”, ja que era una propietat d’una comunitat de frares dominics. A la finca hi havia una antiga masia, la Llar del Frare-Blanch, que Roviralta encarregà a Rubió i Bellver la seva rehabilitació.

Publicitat

La reforma del casalot va durar deu anys, fins al 1913. El projecte arquitectònic va conservar una part de l’estructura original de la masia però en va modificar considerablement tant l’aspecte exterior com l’interior, tot utilitzant materials i elements constructius de caràcter artesanals. Rubió i Bellver va fer una gran obra reconeguda immediatament, ja que l’any 1914 va guanyar el primer premi del Concurs anual d’edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona.

Publicitat

Actualment és la seu d’un restaurant; tot i que els espais han perdut la seva funció original i avui funcionen com a menjadors, encara conserven els seus elements més destacats com la fusteria i les xemeneies.

La fotografia antiga és d’entre 1910 i 1913, ja que la reforma està gairebé acabada. Com es pot veure, en aquell moment l’avinguda del Tibidabo està molt poc urbanitzada i, per tant, contrasta molt amb la fotografia actual. Cal considerar aquesta avinguda com un element de memòria viva del que va ser un carrer paradigmàtic de la gran burgesia barcelonina de principis del segle xx, i que encara conserva la major part dels edificis originaris.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.