Explorar el Jardí
M. Josep Tort
Entre els carrers Castellnou, Alt de Gironella i Nena Casas, s’amaga la casa Sant Felip Neri, una enorme finca que conté una torre modernista envoltada d’un immens jardí, en el qual destaquen un conjunt d’arbres centenaris que han estat testimonis de la història recent d’aquest indret.
La casa es va construir l’any 1906. En Bonaventura Conill i Montobbio, deixeble d’en Gaudí, la va projectar sobre una antiga masia. L’any 1915 la Congregació de Monges Filipenses la va adquirir i després de la guerra civil, el dictador Franco la convertí en hospital. No va ser fins al 1954 que les monges van recuperar-ne la propietat.
Actualment la casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri és un espai d’acollida, interreligiós i intercultural, un recer de pau per a totes aquelles persones que necessiten aprofundir en la seva vida interior i en el seu compromís social.
Quan el porter automàtic ens obre la porta del carrer Nena Casas, 37-47, descobrim un imponent jardí, majestuós i ordenat, dominat per grans coníferes de troncs alts i esvelts. Pins blancs i pinyoners que s’enfilen lleugerament inclinats per sobre els edificis adjacents i també alguns cedres que omplen de solemnitat el recinte. Al final s’albira la casa senyorial amb la seva torre modernista de complexa i brillant arquitectura.
Davant mateix de l’entrada a l’edifici, s’estén un espai enjardinat de caràcter classicista delimitat per tanques vegetals de pitòspor i algunes palmeres. Al bell mig, un camí de grava serpenteja per la catifa de gespa que cobreix el conjunt de l’espai. Una magnòlia, un llimoner, una acàcia i tres palmeres viuen ufanoses en aquest petit jardí romàntic.
Arrenglerat a l’edifici annex – que es va construir posteriorment per albergar el conjunt de novícies de la congregació-, se situa un passeig delimitat per tanques de pitòspors, on sobresurten xiprers i teixos podats en formes decoratives.
Antigament el jardí era més gran, ocupava el solar adjacent on actualment hi ha un edifici residencial. La germana Teresa recorda que hi havia molts més arbres que van caure durant la gran nevada de l’any 62. Era un espai boscós, herència del paisatge autòcton original. Tanmateix rememora un parterre de benvinguda que reproduïa amb lletres vegetals retallades l’emblema de la congregació, “Sursum corda”, aixequem els cors.
Les coníferes del jardí
El conjunt d’arbres que hi habiten determina el caràcter paisatgístic del jardí. Els impressionants pins pinyoners (Pinus pinea) creixen a l’àmplia àrea de l’entrada que és plena de grava i els pins blancs (Pinus halepensis) es concentren en un gran parterre on distingim algunes espècies de la flora mediterrània com els baladres, les troanes, les clívies o el marfull. Els tres grans cedres centenaris ens acompanyen cap a l’entrada de la casa
Els cedres (Cedrus sp.) tenen un gran valor ornamental, es planten arreu per embellir parcs i jardins. Van ser molt abundants durant l’era terciària i la seva àrea de distribució se situa al nord d’Àfrica, l’Orient mitjà i l’Himàlaia. Les excel·lents propietats de la seva fusta ja es coneixien en temps bíblics, va ser molt utilitzada a l’antic Egipte i en la construcció del temple de Jerusalem. És l’arbre nacional del Líban. Els cedres, tanmateix, han tingut una significació espiritual en antigues cultures. Se’ls ha considerat símbol de la immortalitat per la seva inalterabilitat, longevitat i resistència al podriment. Els sumeris creien que els boscos de cedres eren els temples dels seus déus i cremaven la seva perfumada fusta en les cerimònies per foragitar els mals esperits.
El teix (Taxus baccata) com el cedre, ha tingut una significació mística i sagrada en el decurs de la història, palpable en la quantitat de teixos plantats a la vora d’ermites, esglésies i cementiris. Ja existia a l’època dels dinosaures i les primeres cultures el veneraven per les qualitats de la seva fusta, resistent, dura i alhora flexible, però sobretot el distingien per la seva toxicitat. Les fulles, l’escorça i les llavors del teix, contenen una substància cardiotòxica que paralitza el cor en dosis elevades. Per contra, el fruit, una baia carnosa de color vermell, és comestible excepte les llavors. Celtes i càntabres se suïcidaven amb les llavors del teix per no rendir-se a l’enemic.
Mallerenga emplomallada
Enric Capdevila
La mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus) és un ocell sedentari de la família dels pàrids, típic de pinedes. És un ocell petit d’uns 12 cm de llarg. Al cap té una cresta triangular de plomes blanques i negres que la fa inconfusible, que pot aixecar més o menys en funció del seu estat anímic. El cap és de color gris amb la gorja negra, a les galtes i al coll té fines franges negres. Pel dors és de color marró grisós i per sota marró blanquinós. Fa un niu amb pèls, llana i plomes, en forats dels pins o en caixes niu. Té un bec fi, d’ocell insectívor, amb el que alimenta les seves cries amb insectes, larves i crisàlides de papallones; però a l’hivern també menja llavors de coníferes i fruits d’arbustos. És un ocell solitari, que a la tardor i hivern es pot veure en grups petits. Viu uns 2-3 anys. El mascle i la femella són indistingibles. És la mallerenga menys abundant, tant a Catalunya com a la ciutat, on es calcula que hi ha unes 600 parelles, que es poden observar a les àrees més aforestades, ja que defuig el nucli urbà.
Dita: Com més petit l’ocell, més bada.
