Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Els Jardins Insòlits
Ignasi Viladevall
A totes les tradicions la flor representa l’esdeveniment amorós. Les flors no són altra cosa que òrgans sexuals àvids de necessitats. Les coses com són, la sexualitat ens enllamineix perquè es troba a la base de la vida. Per a les flors no existeix l’amor com a tal, les impulsa una casualitat, una combinació de circumstàncies produïdes pel vent. Sembla natural donar un cop de mà a l’atzar eòlic intercalant un margalló de peu masculí entre diversos exemplars de femella; amb un margalló mascle es pol·linitzen diversos margallons de peu femení. Uns i altres ben junts perquè la pol·linització es produeixi de forma natural per mitjà de l’aire. Els androceus han de volar àgils i lleugers cap a la morada dels gineceus. El moviment és el de l’element masculí cap al femení. Elles, com a molt, ens posen la mel a la boca.
Posem en escena les núpcies de les flors, la cessió del pol·len als òvuls. Matí de vent de xaloc, una mica de xafogor. Orenetes que xisclen pels cels; “oreneta arribada, hivernada acabada.” Parem atenció: una colònia de margallons florits en un terra sorrenc abarrotat de sensualitats. Diverses femelles, i un mascle, a qui li agraden totes però no gosa dir res; és ben bé així. Les flors masculines neixen amb sis estams de filaments curts, i les femenines amb el pistil format per tres carpels. Les unes a les altres es diuen coses que no es poden entendre. Es miren sense parpellejar, aturades de massa amor. De sobte, l’escena fa un gir: els estams senten desig de conquesta i se’ls desperta un anhel implacable. Callen perquè no saben dir el que volen dir.
L’espera incrementa el desig. Enraonen amb un posat neguitós; la conversa fa bullir les pedres. Els elements femenins pensen en veu alta. Diuen: “Vinga!” De cop i volta els estams carregats de pol·len es presenten amb l’aspecte de les grans solemnitats. Si mai hi va haver una planta que va entendre el que va poder ser el primer segon de la vida de l’univers, aquesta és el margalló. Les brises marines recullen el pol·len de les càpsules florals i el transporten amb commovedores sacsejades. És un instant casual. No sempre hi ha sort; el destí és voluble, el vent és inconstant. La trobada nupcial depèn només de l’atzar. Sovint els somnis que volen per l’aire s’esvaeixen com una pompa de sabó.
Seguim esguardant les coses amb ulls humans. En florir, tot plegat passa pel tamís d’una essència poètica i, sonant com un divertiment de Haydn, s’assembla a la felicitat. Quan els corpuscles de pol·len s’han reunit sobre el filament de l’ovari emetent una mena de protuberància, el procés de la fecundació es fa realitat. I de la beina, la llavor, on es troba la planta en miniatura del demà, el preuat embrió, expectant, enamorat del seu destí. A la tardor, el fruit groc vermellós pren iridescències daurades, com gotes de mel. Moltes vegades les coses passen com les imaginem.
