El nom de les coses

Massa sovint, els governants introdueixen debats artificials i innecessaris a la societat. Hi ha polítics que potser pensen que mentre es discuteix sobre assumptes menors la ciutadania no es fixarà en la part dela seva gestió que pot generar més polèmica. Per exemple, l’Aeroport de Barcelona es diu en realitat Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, una infraestructura que, per cert, es gestiona des de Madrid, com tots els aeroports de l’estat. Aquesta anormalitat, la gestió estatal centralitzada dels aeroports, sembla que només es dona en dos països de la Unió Europea: Espanya i Romania. Si una companyia aèria xinesa, posem per cas, pretén volar a Barcelona, ha de demanar permís a Madrid, i allà decidiran en funció dels interessos espanyols, al marge de quins siguin els interessos catalans.

Amb la denominació oficial de l’aeroport de Barcelona, decidida, com no podria ser d’altra manera, a Madrid, ens trobem, d’entrada, amb un nom excessivament llarg, amb 46 caràcters amb espais. Revisem-ho. Aeroport hi ha de ser, per motius obvis, i Barcelona, també; i El Prat per la seva ubicació física, a petició expressa de l’ajuntament del mateix nom que buscava la seva quota provinciana de protagonisme. El nom afegit del polític unionista Josep Tarradellas es justifica perquè, en un moment políticament complicat de les relacions entre Catalunya i Espanya, després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, el govern presidit per Pedro Sánchez va voler fer un gest amable per intentar suavitzar les relacions amb els catalans, i no van tenir millor idea que afegir a la denominació oficial el nom de l’expresident de la Generalitat. Simpaties o antipaties polítiques al marge, durant la guerra incivil, Tarradellas va expropiar algun negoci de la meva família, així és que, per la part que em toca, de simpatia pel personatge més aviat poca. Es miri com es miri, però, un nom tan llarg és, comercialment, una nosa.

Fa temps es va obrir un debat a Sarrià sobre el nom que portarà una infraestructura pública, la biblioteca de Sarrià, que després de molts anys de reivindicacions veïnals s’està construint a la plaça del mateix nom. Aquí hi ha també un debat ideològic esperonat per les esquerres que governen la ciutat, pertanyents a una opció política amb poca clientela al barri. A la plaça de Sant Jaume volen que la biblioteca porti un nom de dona. No cal dir que tenen tota la legitimitat per tirar endavant aquesta opció. Alguns potser recordaran un Consell Plenari del Districte on es va produir una vergonyosa picabaralla pública entre el regidor del districte, partidari de posar el nom del poeta sarrianenc J.V.Foix a la biblioteca, una opció plena de sensatesa i sentit comú; i els dos consellers dels comuns, que òbviament defensaven les posicions de l’alcaldessa Colau. Aquell espectacle tan poc edificant es va saldar amb la dimissió dels dos consellers.

Entre el veïnat, hi ha qui demana un procés participatiu, que és una via populista molt del gust del Govern actual, però que queda desacreditada si després s’incompleix la voluntat majoritària de la ciutadania. A Sarrià tenim memòria, i recordem bé com va acabar el primer procés participatiu que es va portar a terme, el de la Porta de Sarrià, allà on hi ha la llosa que cobreix la Via Augusta. Al veïnat se’ns va convocar a diverses reunions, amb els tradicionals gomets de colorets que tant agraden als comuns. Aquella gran presa de pèl va acabar amb moltes propostes del veïnat però cap inversió municipal. Tenint el nom de J.V.Foix, una opció que gairebé tothom acceptaria com la menys conflictiva, fer ara un procés participatiu em semblaria una altra pèrdua de temps que, a més, generaria un altre conflicte innecessari al barri.

Miquel Saumell es dedica al comerç exterior