23.4 C
Sant Gervasi
| Dilluns 20 de setembre de 2021 |
Publicitat

El parc de Joan Reventós

El parc de Joan Reventós, de dues hectàrees de superfície, és un sorprenent corredor verd d'un gran valor ecològic i paisatgístic

Publicitat
Publicitat
Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Explorar El Jardí


M. Josep Tort

El parc de Joan Reventós, de dues hectàrees de superfície, és un sorprenent corredor verd d’un gran valor ecològic i paisatgístic. Connecta la ronda de Dalt amb el centre de la vila de Sarrià i està situat sobre la conca de l’antic Torrent de les Monges, una riera que molts veïns la vam conèixer en el seu estat assilvestrat.

El projecte d’urbanització del parc es va dissenyar prioritzant les característiques hidrològiques d’aquest indret, sotmès a avingudes sobtades d’aigües pluvials. Sobre la llera del torrent es construí una passera sinuosa de formigó accessible als vianants i en el subsòl del conjunt del recinte es va instal·lar un sistema innovador de drenatge sostenible que permet canalitzar i reutilitzar les aigües pluvials. Una obra hidràulica que garanteix el control de les inundacions i permet l’aprofitament de les aigües.

Conservació de vegetació autòctona

També es va prioritzar el manteniment i la conservació de la vegetació autòctona existent i la plantació de diferents espècies de la flora mediterrània presents a la serra de Collserola. En aquesta línia, cal destacar la presència de grans pins blancs que s’eleven ufanosos en alguns racons d’aquest parc. Són pins centenaris que ens apropen a la història recent del paisatge primigeni d’aquest lloc. Un d’ells està catalogat com arbre d’interès local.


Des de l’entrada de la ronda de Dalt es visualitza una magnífica panoràmica del parc. El marcat desnivell de l’antic torrent queda palès en el conjunt de talussos, rampes i escales existents. Una gran plaça, que constitueix el centre neuràlgic, s’estén als nostres peus i des d’allí davalla la passera de formigó, seguint el traçat original de la riera. 
Les rampes d’accés estan entapissades lateralment per heures i buguenvíl·lies que vesteixen de color aquest indret. La plaça circular conté quatre palmeres altíssimes del gènere Phoenix i Washingtonia, un taronger i una olivera. Un gran test ornamental de maó vist amb motius florals de ceràmica vidriada resta com a testimoni d’un antic jardí romàntic que possiblement pertanyia a la finca de can Sentmenat, situada sobre la ronda de Dalt.

Pi blanc © M. Josep Tort

Als voltants de la plaça sovintegen trams enjardinats amb espècies típicament mediterrànies com el marfull i l’arboç. Les plantes enfiladisses com les heures o la vinya verge entapissen els murs de contenció. Pendent avall, la passera travessa un antic pont, al costat del qual trobem un pi blanc centenari que presenta una notable inclinació. El passeig dibuixa una petita plaça amb un conjunt d’arbres de nova plantació que creixen dins escocells. Hi ha robínies, troanes, cirerers del Japó i tipuanes. En aquest punt, la llera de la riera s’eixampla per a crear un espai inundable on creixen moreres, oliveres i un gran exemplar de bellaombra. Una línia d’arbres de ribera, pollancres i àlbers, ens acompanyen fins als desaigües del torrent. 

El pi blanc

Palmeres Phoenic i Washingtonia © M. Josep Tort

El pi blanc (pinus halepensis). 
L’aspecte més destacable del pi blanc és la seva adaptació a les condicions ecològiques adverses. Viu al país de l’alzinar de la terra baixa, a les clarianes assolellades, eixutes i pedregoses i pot arribar als 1.200 m d’altitud. Creix molt de pressa i la seva taxa de reproducció és molt alta. Els arbres presenten una capçada poc atractiva, irregular i força esclarissada, incapaç de projectar una ombra aïlladora
. El pi blanc s’ha estès de tal manera que constitueix actualment l’espècie forestal més comuna a Catalunya. La causa està relacionada amb l’acció de l’home i amb la seva afinitat pel foc. És una espècie piròfila i oportunista que es beneficia dels incendis forestals per colonitzar àrees devastades.

La gran quantitat de pinyes que produeix, que s’obren amb l’escalfor del foc, permeten una proliferació molt ràpida dels plançons. El munt de pinassa que genera i la resina inflamable que conté, el converteix en una font potencial de foc. Ara bé, el pi blanc, sotmès a la competència d’espècies més sensibles però més eficaces com les alzines, es veu obligat a ocupar zones marginals. La pineda es manté pel foc i pel tracte que l’home exerceix sobre els espais forestals. Si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarrega de restablir el bosc primitiu, en aquest cas l’alzinar. L’home desestima l’alzina – tan emprada abans per a fer-ne carbó- i prefereix el pi perquè li dona rèdit econòmic. La fusta del pi blanc és de baixa qualitat però s’aprofita per fer-ne pasta de paper, palets, embalatges i biomassa.

El Mussol

Enric Capdevila

El mussol (Athene noctua) és un ocell sedentari de la família dels estrígids, com la resta de rapinyaires nocturns de casa nostra llevat de l’òliba, que es caracteritzen per un cos robust, cap gran i dos ulls grossos d’iris groc pàl·lid situats en posició frontal, fet que els proporciona una ampla visió binocular.

És un ocell que prefereix espais oberts amb arbres dispersos. Per això és l’ocell nocturn menys abundant a Barcelona, on s’han detectat poques parelles a Montjuïc, al parc de l’Oreneta i Can Caralleu, al Torrent de Canyelles i prop de Can Masdeu. Fa uns 25 cm de longitud, de silueta rabassuda i sense orelles, i té el plomatge terrós amb taques blanques.

Té força activitat diürna i se’l pot veure posat sobre un pal de telèfon o en un arbre, volant amb el seu vol  ondulat (destaquen les ales curtes arrodonides i amb línies puntejades) o menjant (s’alimenta d’insectes grans, petits rosegadors, rèptils i cucs, ocasionalment de plantes de conreu o ornamentals). Nia en forats d’arbres o edificacions.

El seu cant és fàcil d’identificar, una sèrie de reclams aguts i forts que recorden un miol, i que forma part de la naturalitat del paisatge sonor nocturn. Símbol de la ciutat d’Atenes, a l’antiga Grècia se l’associava amb la deessa Atenea, reina de la saviesa i ciència, d’aquí prové el seu nom.

Dita: Quan pel desembre canta el mussol, pluja o bon sol

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.