Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Situats a l’avinguda de Pedralbes 7, aquests jardins alberguen una de les primeres obres arquitectòniques més significatives d’Antoni Gaudí i contenen, tanmateix, un espectacular garrofer centenari catalogat com Arbre d’Interès Local, que ens remet al passat agrícola d’aquest indret quan els camps dominaven el paisatge.
Història
L’empresari i aristòcrata Eusebi Güell va heretar del seu pare una gran extensió de terrenys agrícoles al municipi independent de les Corts de Sarrià. La casa d’estiueig de la família —l’actual Palau Reial de Pedralbes—, la va projectar l’arquitecte Joan Martorell. El compte Güell li va encarregar al jove arquitecte Antoni Gaudí el disseny dels jardins i la construcció de la caseta del porter, les cavallerisses i les quatre portes d’accés, situades als quatre punts cardinals del perímetre de la finca. Aquests elements arquitectònics constitueixen els anomenats pavellons Güell, on es localitza la impressionant porta de ferro forjat en forma de drac, construïda l’any 1885. Una obra mestra de Gaudí plena de simbolisme, que ens remet al drac guardià del jardí de les Hespèrides narrat per Jacint Verdaguer en el poema L’Atlàntida.
En aquest primerenc projecte, Gaudí ja va deixar la seva inconfusible empremta amb els elements estructurals dels edificis, introduint arcs i voltes parabòliques, cúpules hiperbòliques i tot un seguit de solucions constructives enginyoses, totalment inèdites, que van deixar impressionat Eusebi Güell. Una admiració profunda cap al jove arquitecte, que va forjar una sòlida aliança entre els dos, palesa en el munt d’obres que porten el segell Güell-Gaudí.
En morir Eusebi Güell, els hereus van cedir part de la finca a l’estat espanyol, amb la intenció de convertir-la en residència reial. L’antiga casa d’estiueig de la família Güell va ser totalment reformada com a residència dels reis d’Espanya quan venien a Barcelona i, l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí va dissenyar els seus magnífics jardins.
La resta de terrenys propers al palau reial van ser adquirits per la Universitat de Barcelona i, els pavellons Güell van ser declarats l’any 1969 Monument Històric Artístic de caràcter nacional. Actualment, la UB ha cedit durant deu anys l’ús dels pavellons a l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i està prevista l’execució d’un pla director per a la restauració integral d’aquest tresor gaudinià.
Els jardins
Amb una superfície d’unes 0,7 hectàrees, els jardins dels pavellons Güell constitueixen un espai mig assilvestrat en el qual s’evidencia la petjada agrícola de l’indret i el caràcter autòcton de la flora.
S’intueix un cert ordre, però, no estem davant d’un jardí calculat amb un disseny precís i un manteniment acurat. La impressió global és la d’un bosc molt aclarit solcat per una xarxa sinuosa de camins i corriols que s’han afaiçonat en el decurs del temps. Un bosquet on s’albira un conjunt d’arbres típicament mediterranis com les alzines, les sureres, els llorers, els pins blancs i pinyoners que, conviuen amb alguns arbres fruiters com les figueres, els nesprers, les oliveres i els garrofers. Palmeres, margallons, petits arbres de l’amor, iuques i dos grans i esvelts xiprers, també hi són presents.
En alguns llocs s’intueixen alguns enjardinaments, com el conjunt de plantes aromàtiques situades al bell mig d’un gran espai assolellat que inclouen boniques mates de farigola, romaní i sàlvia. Sovintegen també arbusts com els pitòspors, els baladres, el marfull i el llentiscle, que forma un conjunt de grans i arrodonides mates que inclouen algun exemplar, possiblement centenari. L’esparreguera i l’arítjol, com a plantes enfiladisses, també hi són representades.
Al bell mig d’un planell central s’exposa una vella grua que Antoni Gaudí va utilitzar en la construcció de la Pedrera. I, darrere els pavellons, s’estén un bonic jardinet que conté un conjunt d’enjardinaments amb algunes espècies ornamentals i tanques vegetals que delimiten espais.
Un garrofer catalogat
Darrere les cavallerisses viu un vell i espectacular garrofer catalogat com Arbre d’Interès Local (Núm. catàleg: 0193-04-19) que constitueix un clar testimoni del passat agrícola d’aquest indret.
El garrofer és un dels arbres més emblemàtics de la Mediterrània. Envolta les ribes de la mar Mediterrània des de la península Ibèrica fins a l’Àsia Menor, a una altura inferior als 450 metres. Cap a l’any 1882 s’inicia un període d’expansió del garrofer a causa de la plaga de la fil·loxera que va arrasar la majoria de vinyes. Aquest conreu va constituir el 85 % de les terres de secà. La creixent activitat agrícola va ser possible gràcies a la cooperació dels cavalls que van substituir als bous. El cavall va marcar l’esplendor agrícola del segle XIX, gràcies a l’energia i l’aliment que li aportava la garrofa.
Cap a la meitat del segle XX (1950-60) el conreu del garrofer pateix un retrocés provocat per les glaçades de 1956, el declivi del bestiar de tir i l’auge de la industrialització, fets que determinen l’abandonament del camp. El 1971, malgrat la davallada d’aquest conreu, hi havia 162.000 hectàrees conreades.
A la dècada dels vuitanta, l’interès per la garrofa es torna a revifar gràcies a la rendibilitat en la comercialització de les gomes i espessidors que s’extreuen de les llavors de la garrofa (el garrofí) que s’utilitzen per a diferents usos en la indústria alimentària i farmacèutica. L’octubre del 2021, l’elevada demanda de garrofes i la menor producció de la collita fa disparar els preus a més d’un euro el quilo, una xifra mai vista.
El Xarxet
Enric Capdevila
El xarxet comú (Anas crecca) és un ocell aquàtic migrador i hivernant força comú, que podem observar a les zones d’aiguamolls, on nidifica de forma molt esporàdica. És un ànec de mida petita, fa uns 36 cm de llargària i pesa menys de 400 g. El mascle és molt vistós, com en la majoria de les anàtides, amb el cap de color castany vermellós i una taca verda al voltant de l’ull que baixa pel clatell, vorejada de blanc, i una brida blanca que s’estén fins al bec. A la part posterior del cos té dues taques blanquinoses-groguenques, una a cada costat vorejades de negre. A la resta del cos predomina el color gris clapejat de clar. La femella és marronosa, amb taques, i una feble línia superciliar de color terrós clar que arriba fins al bec.
El xarxet és un ànec nedador o de superfície. Aquest tipus d’ànecs es caracteritzen perquè quan neden tenen una silueta amb una línia de flotació alta i la cua aixecada, separada de l’aigua, a diferència dels capbussadors. Quan aixequen el vol destaca una taca de color viu a l’ala que actua com una bandera, anomenada mirall o espill i que és igual en mascles i femelles. El mirall del xarxet és verd intens i negre, vorejat de blanc; el del collverd és de color blau.
És un ocell granívor, sobretot durant l’època hivernal, però també menja herbes aquàtiques, insectes, cucs i mol·luscs d’aigua dolça. Aprofiten els arrossars i les zones entollades properes a la riba, on hi ha llot tou que filtren contínuament amb el bec. Menja en superfície o bé cabussant mig cos dintre de l’aigua i deixant l’altre mig fora, mantenint l’equilibri amb un moviment viu de les potes. Vola en grup amb molta habilitat, fent girs acrobàtics espectaculars.
El xarxet comú és el segon ànec hivernant en nombre a Catalunya, després del collverd. El nombre fluctua en funció del fred, que els força a migrar cap al sud d’Europa (enguany s’està endarrerint) i de l’evolució de les poblacions. La població europea del xarxet pateix un lleuger descens i el 2021 se’n van censar a Catalunya vora 18.000, la majoria al delta de l’Ebre, i una població menor, de 247 exemplars, al delta del Llobregat.
Dita: Cant d’ànec a la matinada, pluja a la vesprada
