Cultura
Manuel Castellet
La ‘Lolita’, com li van dir durant molts anys, va néixer el 1er de maig de 1912 a la casa que dos anys abans havia fet construir el seu pare al carrer del Rector Ubach (ara és el número 32) a Galvany, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, que tot just s’estava urbanitzant. El mercat, en construcció des de feia anys, no es va inaugurar fins que ella en tenia 15.
Si quan ella era ja gran algú li ho hagués proposat, hauria pogut escriure la història quotidiana de Galvany ―que encara en falta―, ja que va néixer, va viure sempre i va morir al mateix pis de la mateixa casa. 97 anys i 3 mesos vivint, comprant menjar i roba, portant els fills a l’escola, venent paper al drapaire, fent esmolar els ganivets, baixant les escombraries, rondinant pels talls de l’electricitat, anant a buscar aigua a la font de la cantonada amb el carrer de Muntaner quan no funcionava el subministrament, mirant des del balcó les processons dels frares (els franciscans de Sant Antoni de Pàdua). Però, sobretot: tenint cura de la família amb el pare, la mare amb problemes de salut, una germana discapacitada, el marit ―que durant la Guerra va estar al front d’Aragó i a l’Ebre i després durant anys va treballar de viatjant―, dues filles (la primera nascuda en plena època de bombardejos), i un nen, el més petit, força trapella, l’únic dels fills que va poder estudiar a la universitat. Quan ja no havia de tenir cura dels pares i el fill petit tenia deu anys, encara va tenir prou empenta i generositat per adoptar una nena de nou mesos, a través del programa de Pau Pi a Ràdio Barcelona, tan estimada i tant filla com els altres tres.
Va ser fidel al Mercat de Galvany ―quan no anava al de la Llibertat, a Gràcia, perquè era més barat― (i de joveneta al cinema Galvany), al colmado Franch, al forn de can Roura, a la llibreria i papereria Capmany o a la granja Jorba ―ca la Lola―, on feien una nata deliciosa. És a dir, va ser fidel al barri. Hi va viure totes les transformacions: quan es construïa la Villa Montmartre (1920) davant del mercat ―un espai lúdic enjardinat, amb ball a l’aire lliure i restaurant― i cinc anys després es convertia en el cinema Galvany (1925); quan s’asfaltaven els carrers; quan desapareixia el carrer de Lanuza i Aribau arribava fins a la Via Augusta; quan es cobria la vella estació de Muntaner del tren de Sarrià i ja no calia pujar aquell tram llarg d’escales (1952); quan es tancava la darrera vaqueria del barri, al carrer Amigó (1955); o quan el carrer del Párroco Ubach va recuperar tardanament el nom de Rector Ubach (1980) ―en memòria de Fèlix Ubach i Claris, rector de la parròquia de la Bonanova, la construcció que ell va promoure― cosa que, durant anys, els carters i transportistes no el reconeixien per aquest nom.
Va viure aquell moment del barri en què els veïns no eren anònims entre ells, com ara. Fins ben avançats els anys 50, era habitual, a les tardes dels dies de bon temps, treure una cadira baixa al carrer per prendre-hi la fresca i socialitzar amb els veïns que feien el mateix. En aquestes converses es parlava del millor i del pitjor del barri però sobretot s’establien unes complicitats que facilitaven que, quan calgués, els veïns i veïnes s’ajudessin els uns als altres.
Per què cal recordar avui la Lolita, que no va excel·lir ni en les lletres, ni en l’art, ni en la política, ni en les ciències, ni en cap negoci? Perquè, recordant-la a ella recordem totes les dones que van haver de passar la Guerra, sense els marits i, sovint passant gana, i una postguerra durant la qual només el seu amor podia compensar les mancances de tota mena d’aquells nens i nenes, que ara ja som avis i àvies.
La història d’aquestes dones és la veritable història de Galvany perquè ningú com elles va viure el barri amb tanta intensitat.
