14.1 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de novembre de 2020 |

El sotabosc de Collserola

Els colors dels aglans, closques de cargols resseques, pinassa, pedres o molsa són l'estampa del sotabosc de Collserola, per Eduard Reig

Sarrià soc jo

Eduard Reig Palau

No hi ha millor estació que la tardor i millor dia que diumenge al matí per passejar per Collserola. Els veïns de Sarrià ho tenim ben fàcil i d’ençà de la pandèmia que el bosc ha revifat com mai abans l’havíem pogut gaudir els més joves. Vivim temps històrics i fer història no és grat, ans al contrari, fa mandra quan no pena. Per no abandonar-se a l’abatiment cal trobar refugi, protegir-se de la turbulència mediàtica i de la demagògia política que agreujarà les crisis sanitària i econòmica. Cal treballar en la pròpia empresa, cal cuidar a la gent estimada i també calen moments i activitats que omplin aquest buit existencial que tots estem patint, aquest salt al no res que ens albira un canvi d’època. Jo he trobat un baluard al sotabosc de Collserola.

A la tardor, és quan tot allò caduc cau i es desintegra. Aquesta passada primavera, degut a la baixada dràstica de la contaminació i al lockdown que ens va fermar a casa de març a juny, la flora i fauna van poder reproduir-se molt més. Ara, a finals d’octubre és quan ho comprovem. Nosaltres, la meva gossa i jo, sempre enfilem el mateix camí, direcció al boscam rere el parc de l’Eina. Hi ha molta gent que agrada de visitar paratges ignots a cada estació, de sorprendre’s amb estampes diferents a cada any, de regalar-se la vista amb nous horitzons. Hi som en canvi, els que ens agrada visitar sempre els mateixos paisatges i descobrir com estació rere estació, aquests es transformen. Arbres que moren i cauen, plantes que creixen plenes de fruits de mata, corriols que queden engolits i d’altres que sorgeixen degut a l’erosió de les riuades de primavera.

Pinyes © Eduard Reig

Es nota també que l’activitat humana a Collserola ha sigut menor en la merda que s’hi troba. Tot i que encara hi recollim un grapat de burilles, anys enrere, la brossa era tanta que se’ns feia impossible de recollir-la amb una sola bossa. Aquesta tardor no. El bosc està net com mai. En part, per la manca de gent, en part per la major consciència mediambiental de grups com els voluntaris de “Setmana Natura” que organitzen batudes per netejar-lo. Així que resulta molt més senzill rastrejar les petjades i femtes d’un conill fins a la seva llodriguera, o bé, trobar-te la terra remoguda allà on els porcs senglars s’han rebregat, com també apamar-se amb els esquelets de les pinyes rossegades per rates i esquirols.

La gossa està molt gran i passegem amb molta parsimònia. Aquesta és una altra de les nostres senyes d’identitat. D’ençà un temps, que s’ha posat de moda ser un corredor de muntanya, vestir amb robes fosforescents i respirar de manera atabalada. Gent que gaudeix del bosc passant-lo ràpidament, devorant quilòmetres i metres de desnivell. Jo sóc d’un altre tarannà, prefereixo caminar a poc a poc, comprovar cada pam de bosc amb posat gairebé filosòfic, olorant els petits detalls que a 15 o 20 quilòmetres per hora passen completament desapercebuts. Jo corro i corro molt més ràpid que la majoria, però ho faig sobre el tartan de la pista d’atletisme, perquè al bosc vinc amb la calma. No competeixo contra la muntanya, ni tan sols contra mi mateix, sinó que enforteixo els meus instints ablanits de tan traginar l’asfalt.

Aglans © Eduard Reig

Tanmateix, entre respiració i respiració adoro el xivarri dels ocells, i quan arribo al mirador dels tres pins i mig, si em quedo ben quiet, descobreixo com les ales d’aquests llampeguen sota els rajos del sol. Sovint contemplo pardals, tórtores, alguna gavina despistada, també els grossos tudons, però aquesta tardor hi ha una explosió de gaigs, que pels que no els coneixeu, vindrien a ser els corbs del bosc, de ploma tricolor; marró, blanca i blava iridescent. També guaito puputs, malgrat són aus molt esquívoles i costa descobrir-les. Encara no han aparegut gaires bolets i d’insectes en són els de sempre, amb algunes papallones llimoneres de més, degut a què el fred tampoc ha fet acte de presència a Collserola.

Aglans, closques de cargols resseques, pinassa, pedres o molsa són els colors que inunden el sotabosc de Collserola. Tant la gossa com jo els intentem assaborir perquè ella sap que li queden pocs passejos abans de morir, i perquè jo sé que quan aquest article es publiqui, hauran declarat un nou Estat d’Alarma, relegant els meus desplaçaments per Barcelona, a un anar i venir de la feina a casa per un ermot de vidres trencats i plàstics bruts sobre un asfalt gris d’hivern. 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.