Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Els jardins esgraonats de la Clínica Creu Blanca dibuixen un itinerari en pendent que ens permet descobrir, a poc a poc, els diferents racons enjardinats del recinte. Una ruta de petits paisatges, alguns d’ells temàtics, en els que domina la contemporaneïtat i l’elegància. Uns jardins, coronats per una casa senyorial d’admirable arquitectura.
L’edifici
La casa Baltasar Garriga, coneguda també com la Quinta de Sant Isidre és actualment, propietat de la Clínica Creu Blanca. Projectada per l’arquitecte Joaquim Lloret i Homs, aquesta mansió senyorial, es construí entre el 1920 i el 1921 quan es va urbanitzar i obrir l’avinguda Foix, sobre l’antic torrent de can Mora que baixava de la serra de Collserola.
La immensa casa té l’entrada principal pel passeig Reina Elisenda, però, emergeix de l’avinguda Foix per sobre d’un impressionant mur de contenció, darrere del qual s’ha construït recentment un pàrquing. Una obra faraònica que ha obligat a tallar uns quants arbres d’un bellíssim passeig de til·lers que limitava amb la finca veïna. Els arbres mai són una prioritat!
L’edifici, d’estil noucentista aplega una riquesa ornamental exquisida. Finestrals neobarrocs amb balustrades i tribunes, galeries d’arc de mig punt, un conjunt de teulats corbats amb alerons, i una impressionant torratxa amb vistes excepcionals. Una joia arquitectònica.
Història: què va passar?
La casa va estar ocupada per la família de Baltasar Garriga, que no va tenir descendència, fins a la Guerra Civil que s’hi va instal·lar el Tribunal de Alta Traición y Espionaje constituït pel govern republicà del president Juan Negrín, amb l’objectiu de perseguir els franquistes.
A la postguerra, es va jutjar el Comitè executiu del POUM al soterrani de la casa, amb la presència de Frederica Montseny, ministra anarquista durant la segona República, i el 26-1-1939 dos camions es van endur tots documents del Tribunal a l’arxiu de Salamanca.
La casa va entrar en un període d’abandonament amb guerrillers urbans anarquistes (maquis) que entraven i sortien, fins que l’edifici es convertí en un hospital per a tuberculosos. Anys després es va muntar un prostíbul (The Queens), on s’organitzaren festes delirants.
Entre les dècades de 1980 i 1990 s’instal·la una empresa de disseny (Associate Designers) que participa activament en l’Expo Sevilla i els Jocs Olímpics del 92. Dissenya l’interior del tren d’alta velocitat i signa altres contractes milionaris.
Els jardins
Les particularitats orogràfiques de la finca, que presenta un desnivell de 17 metres entre l’avinguda Foix i el passeig Reina Elisenda, constitueixen un fet determinant en la composició i ordenació dels diferents enjardinaments. El resultat de la rehabilitació ha estat molt positiu a excepció de la destrucció de l’antic passeig de til·lers que constituïa la joia de la corona. S’han salvat tots els altres arbres importants com dos grans pins pinyoners que s’enlairen en un parterre elevat, dues colossals palmeres centenàries i alguns til·lers.
El disseny dels enjardinaments, que es disposen a diferents nivells i raconades, té una gran qualitat paisatgística i un manteniment excepcional. Estem davant d’un jardí contemporani, a voltes temàtic, amb parterres on dominen les aromàtiques, com el bonic camí d’accés cap a la cafeteria o el conjunt de palmeres i ciques que es concentren dins el giravolt que s’enfila cap a l’antic passeig de til·lers, o la filera de joves arbres ampolla i canyes de bambú que encerclen una bonica raconada força ombrívola, amb vista a la històrica torre de vigilància de Can Ponsic, a l’altra banda del carrer.
Hi ha altres enjardinaments, com el que limita amb l’avinguda Foix, que té una funció de pantalla vegetal per garantir la privacitat de la part baixa de la clínica. Un llarg tal·lus, d’altures variables i trencat per alguns accessos, està entapissat amb un conjunt vegetal, alt i esponerós, que conté denses mates de marfull, margallons, palmeres de canàries, iuques, arbres ampolla, atzavares, petites alzines, romaní, clívies, heures que entapissen alguns trams, i alguns exemplars de l’arbre del viatger (Ravenala madagascar), una espècie de la família de les estrelitziàcies, endèmica de Madagascar, que acumula reserves d’aigua en moltes parts de la planta.
En una terrassa superior amb balustrades, s’estén un elegant enjardinament format per una catifa de gespa que alberga un conjunt de clívies, palmeres excelses i dos margallons als extrems. Pel que fa als exemplars més longeus del jardí, destaquen dues impressionants palmeres de canàries situades al costat del mur superior, els dos pins pinyoners que s’enfilen delerosos cap al cel i algun til·ler remarcable.
Rossinyol bord
Enric Capdevila
El rossinyol bord, o rossinyol bastard (Cettia cetti), és un ocell resident comú arreu del territori català, més abundant a l’hivern, ja que arriben exemplars d’Europa que busquen un clima més temperat.
El seu hàbitat està lligat a zones humides, sobretot a cursos fluvials amb vegetació arbustiva densa. Per això a Barcelona cria al barri de Vallbona, a la Zona Franca, al pantà de Vallvidrera i a bona part de les rieres i torrenteres de Collserola; es calcula que hi crien unes cinquanta parelles.
És un ocell passeriforme, de 13-14 cm de longitud, de plomatge castany rogenc a la part superior i blanquinós al pit i al ventre. Se’l pot confondre amb altres ocells com el rossinyol o la buscarla de canyar, però a més del cant se l’identifica per una marcada cella pàl·lida blanca, una cua lleugerament llarga i arrodonida, que acostuma a tenir sempre amunt, i unes ales curtes i arrodonides. És l’únic passeriforme que té només deu plomes rectrius a la cua a diferència de la resta, que en tenen dotze; però això s’aprecia en mà, quan s’anellen. No presenta dimorfisme sexual.
Té un bec fi típic d’insectívor que li permet alimentar-se d’invertebrats, com insectes, larves, aranyes, cucs, i també llavors. Caça movent-se de forma inquieta entre els arbustos. És una espècie discreta i fugissera que es refugia dins de la vegetació: la millor manera d’identificar-la i constatar-ne la presència és amb el seu cant, a qualsevol hora del dia i de l’any. És un potent cant curt i repetitiu de menys de tres segons, explosiu i metàl·lic, molt característic: “txeuii-txeuii-txeuiiuiiuiiuiiuii”.
El dia mundial dels ocells es va instaurar el 1894, a Pennsilvània, gràcies a Charles Almanzo Babcock, per sensibilitzar la població sobre la protecció dels ocells; se celebra el segon cap de setmana d’octubre.
Dita: El rossinyol, gàbia no vol.
