17.1 C
Sant Gervasi
| Dijous 26 de maig de 2022 |
Publicitat

Els jardins de la parròquia de Santa Maria Reina, un espai on domina el classicisme i la mediterraneïtat

La grua (Grus grus) és un ocell migratori que creua Catalunya dos cops l’any

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

L’espectacular parròquia de Santa Maria Reina, anomenada també Santuari de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes està situada a l’interior d’una gran illa entre els carrers Abadessa Olzet, Ardena, Miret i Sans i, Moneders. Es tracta d’un conjunt arquitectònic monacal que constitueix una versió reduïda del Duomo de Brunelleschi, que ens transporta a la Florència renaixentista dels segles XIV i XV. Davant de l’edifici s’estén un jardí impressionant on domina el classicisme i la mediterraneïtat.

Història

L’any 1922, s’iniciaren les obres de construcció del monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes. L’autor del projecte va ser l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí i el mecenes, el noble industrial sabadellenc Josep Nicolau Olzina, que va decidir probablement l’estil renaixentista del conjunt de l’obra, que estava en consonància amb l’onada noucentista de l’època.

Publicitat

Segons la llegenda, al segle IX la nissaga dels Olzina van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat en una cova. Aquest hipotètic fet va empènyer a la família Olzina a construir un monestir filial montserratí a Barcelona, però paradoxalment, mai va estar ocupat per la comunitat benedictina.

Jardins de la parròquia de Santa Maria Reina © M. Josep Tort

L’any 1925 mor Nicolau Olzina i les obres segueixen fins a l’esclat de la guerra civil l’any 1936, quan es paralitzen. En Rubió i Tudurí es veu obligat a exiliar-se i, no és fins a l’any 1950 que es reprenen sota el comandament de l’arquitecte Raimón Duran i Reynals. En Josep Obiols fa les pintures que decoren el pòrtic i l’any 1964, el recinte monacal passa a mans de l’Arquebisbat de Barcelona que el converteix en l’actual parròquia de Santa Maria Reina.

Publicitat

El conjunt arquitectònic catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local està inspirat en l’estil renaixentista florentí amb clares influències del gran arquitecte i escultor Filippo Brunelleschi (1377-1446). Compren una església en forma de creu llatina flanquejada per dos claustres, un campanar quadrangular adossat al presbiteri i un conjunt d’edificis annexos, ocupats actualment pel col·legi Loreto Abat Oliva.

La parròquia Maria Reina gestiona, un menjador social anomenat “El pa de Sant Oleguer” que diàriament dona menjar a més de cent persones i, col·labora també,  amb l’associació de veïns de Pedralbes.

Jardins de la parròquia de Santa Maria Reina © M. Josep Tort

Seguint l’estil renaixentista del conjunt arquitectònic, en Rubió i Tudurí va dissenyar uns jardins a l’alçada dels ideals clàssics, on l’ordre, la simetria, la bellesa i les àmplies perspectives constitueixen els eixos centrals.

A través de la gran porta de ferro forjat de l’entrada principal, podem observar la magnitud i fastuositat d’aquest indret. Una imponent escalinata de pedra s’enfila fins al cim del turó on es desplega la monumental façana del monestir dividida en tres cossos, el central que conté el pòrtic de l’església i els dos laterals que corresponen als claustres, des d’on sobresurten alts i esvelts xiprers.

Al bell mig s’albira un parterre central entapissat de gespa que conté un brollador, revestit de còdols blancs.  Dues franges de gespa amb algunes plantes suculentes d’origen baleàric flanquegen l’escalinata i, al costat s’estenen dos bosquets força assilvestrats on viuen diverses espècies de la flora mediterrània com els pins blancs i pinyoners, les alzines, els xiprers, els llorers, els ullastres, alguns margallons destacables, els pitòspors, el marfull i algun cedre. Un impressionant pi blanc centenari de 3 m de perímetre, s’enlaira a l’extrem del bosquet i, al costat un vell  pebrer dibuixa una capçada esparsa molt singular.

Jardins de la parròquia de Santa Maria Reina © M. Josep Tort

Davant del pòrtic de l’església, s’estén una solemne plaça semicircular, parcialment encerclada per una tanca vegetal de murtra (Myrtus sp) de perfecta geometria. La paret que limita amb els claustres està densament entapissada per una vigorosa enfiladissa del gènere ficus (Ficus pumilla) que fa uns fruits no comestibles semblants a les figues. Un conjunt de joves llimoners s’hi arrengleren davant.

Des de l’entrada principal s’albiren grans xiprers que flanquegen part de l’escalinata i, al costat de la caseta del guarda, s’enfila fins al Santuari, l’anomenat camí de Sant Joan, que limita amb el bosquet i les pistes esportives del col·legi Loreto.

Jardins de la parròquia de Santa Maria Reina © M. Josep Tort

A la façana lateral sud del recinte, hi ha un espai de transició que condueix a la part posterior del monestir que conté un conjunt de racons amagats poblats d’una rica i variada vegetació, amb alguns elements decoratius i religiosos, on dominen les espècies d’ombra, com les falgueres, les ciques, les heures i alguns arbres caducifolis.

La grua

Enric Capdevila

La grua (Grus grus) és un ocell migratori que creua Catalunya dos cops l’any. Prové del nord d’Àfrica i del centre d’Espanya, on hiverna, i s’adreça al nord d’Europa, on cria, i a l’inrevés, completant un viatge de 4.000 km. De forma ocasional alguns exemplars hivernen a casa nostra. 

La grua és esvelta, amb les cames i el coll llarg, i mesura al voltant de 120 centímetres. És força grossa, pot arribar a pesar fins a 7 quilos. La seva coloració general és gris cendra, més fosca als extrems de les ales. Els adults tenen un plomall que els penja com si fos una cua. Al cap, de color negre, hi destaca el píleu vermell i les franges blanques que s’estenen des dels ulls, per les galtes i el coll. El bec, força llarg i apuntat, té una tonalitat gris verdosa. S’alimenta d’arrels, branquillons, fruits i llavors, i també d’insectes, cucs i caragols. És una espècie monògama.

És espectacular veure-la volar en formació de ve baixa, estols de desenes o centenars d’exemplars bategant les ales, d’una envergadura superior als dos metres, mentre emeten el seu incessant trompeteig. El millor lloc per observar les grues és la llacuna de Gallocanta a l’Aragó, situada a mil metres d’altitud i que té cinquanta centímetres de profunditat, és un emplaçament perfecte a l’hora de descansar durant la migració, on s’apleguen desenes de milers, o per hivernar. El millor moment és quan surt el sol i aixeca el vol per anar als camps de conreu propers a alimentar-se.

La migració de les aus és un dels fenòmens fenològics més interessants d’estudiar, sobretot a Catalunya que som zona de pas. La motivació principal del moviment de les zones d’hivernada a les zones de cria és la disponibilitat de l’aliment. A grans trets hi ha dos tipus de migracions, una més local i altitudinal, com el pinsà que baixa del Pirineu a les planes, o molt més llarga i longitudinal, com la del xatrac àrtic, que cada any recorre dos cops els 20.000 km que separen la seva àrea de cria a l’àrtic amb el d’hivernada, als oceans antàrtics. També diferenciem la migració nocturna d’ocells petits i que tenen un vol batut, que es fa de forma més dispersa; amb els migradors diürns, que són majoritàriament de mida més grossa i planejadors, i que segueixen uns corredors habituals.

Dita: Quan la grua va a gruar, pagès, posa’t a sembrar

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.