18.8 C
Sant Gervasi
| Dimarts 02 de juny de 2020 |

Els jardins de l’escola Betània Patmos

Explorar els jardins de l’escola Betània Patmos és una delícia, però porta el seu temps: les sorpreses es van succeint contínuament

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

L’Escola Betània Patmos està situada al vessant sud de la serralada de Collserola, en un terreny força pendent que presenta un desnivell de gairebé 50 metres i amb unes vistes excepcionals sobre la ciutat i l’horitzó marítim. Entre els diferents edificis educatius i pistes esportives, anem descobrint racons amagats amb una vegetació abundosa i exuberant que constitueix una magnífica mostra de la flora autòctona de Collserola.

L’escola s’estén entre el carrer Montevideo i l’avinguda Mare de Déu de Lorda, a sobre mateix del Monestir de Pedralbes i al costat del Parc de l’Oreneta. El recinte educatiu té uns 3.000 m2 i conté quatre grans edificis, un dels quals, el d’educació infantil, es va construir recentment amb avantguardistes criteris d’eficiència energètica i amb un modern i funcional disseny.

És una institució privada, en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya. Neix l’any 1975 fruit de la fusió de dues escoles, Betània i Patmos, que ja tenien un llarg recorregut. Ofereix a les famílies un itinerari complet dels 2 als 18 anys i disposa d’uns serveis complementaris, com la cuina pròpia, que permet elaborar diàriament els menús específics de cada etapa. Participa en la formació del professorat en el projecte ‘Naturalització d’horts i jardins escolars’, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, amb l’objectiu de contribuir a la sostenibilitat des de l’aprenentatge. En aquesta direcció, un conjunt d’horts escolars situats al capdamunt de l’edifici esgraonat de primària permeten impulsar iniciatives que apropen als alumnes a la vida de pagès.

Hort als jardins de l’Escola Betània Patmos © M. Josep Tort

Publicitat

Els jardins alternen espais domesticats amb altres més assilvestrats en una perfecta harmonia, que ens acosta al coneixement de la flora de Collserola. L’itinerari recomanat s’inicia a l’entrada del carrer Montevideo, on comença una rampa que s’enfila al costat dels edificis fins al punt més alt del recinte.

El jardí d’educació infantil s’estén al costat de la pista esportiva del Sot. L’original disseny arquitectònic ha transformat el talús que sustenta la passera d’accés en un espai de joc infantil amb tobogans i rampes que alternen amb escales i jardineres plenes de plantes aromàtiques i alguns arbres com els pins, les alzines i algun pebrer bord. Els gabions de pedra s’utilitzen com a elements de contenció i les llambordes de granit entapissen el conjunt del paviment i els singulars escocells elevats, dissenyats per enfilar-s’hi la canalla.

Jardins de l’Escola Betània Patmos © M. Josep Tort

Al marge esquerre de la passera, trobem una jardinera continua on hi creixen espècies típicament mediterrànies, com l’arboç, el llorer, el romaní o el marfull.

Espècies destacades

En arribar a la part superior de l’edifici, albirem una gran fondalada amb una pista esportiva, la pista verda, al costat de la qual s’estén un petit jardí amb un arbre que destaca per la seva alçada i corpulència. Es tracta d’un ailant (Ailantus altíssima), un arbre originari de la Xina que va arribar a Europa al segle XVII. Es va plantar en molts jardins, però ràpidament es van conèixer els seus hàbits invasors, a causa del munt de llavors que genera i la gran capacitat de rebrot de les arrels. Avui dia, constitueix una amenaça per a la biodiversitat del Parc Natural de Collserola.

La passera s’enfila entre l’edifici de Secundària i Batxillerat i el talús que davalla fins a la pista verda, en el qual distingim alguns exemplars de pi blanc i pinyoner remarcables. També ullastres, marfull, garrofers, lledoners, xiprers, atzavares, margallons i altres espècies arbustives en estat assilvestrat. Al marge de la passera s’alineen taronges, pins blancs, pitòspors i una vella olivera.

Jardins de l’Escola Betània Patmos © M. Josep Tort

Enfilant per la rampa, veiem un petit amfiteatre a cel obert presidit per una olivera centenària, i més amunt una pineda que marca el límit de l’escola. Cap al sud, s’estén un gran espai planer esquitxat per pins blans i pinyoners que conté un circuit d’atletisme. Aquesta gran terrassa es prolonga fins a un mirador sobre la ciutat que està encapçalat per la Torratxa Patxot, una petita construcció d’estil noucentista que al 1920 en Rafael Patxot i Juvert va construir com observatori per estudiar la formació i evolució dels núvols. Aquest prohom, que va ser un gran mecenes, meteoròleg, escriptor i industrial del suro, va contribuir amb la seva recerca al desenvolupament de la ciència del clima a Catalunya.

Sota el mirador, hi ha una pista esportiva, la pista blava, en un extrem de la qual, es localitza un pi pinyoner centenari, la “joia de la corona” de l’escola. Un arbre alt, amb un tronc robust i dret, de gairebé un metre de diàmetre (2,85 m de perímetre) i amb una capçada equilibrada, que orienta la mirada sobre la ciutat de Barcelona i la mar Mediterrània. A un nivell inferior, sobre un marge, hi creix un vell i singular llentiscle, que estén un ramificat brancatge sobre els nostres caps.

Sota la pista blava s’hi ubica l’edifici de primària, davant el qual s’estén un jardí ombrívol i assilvestrat, dominat per alzines sureres, algunes de les quals són força velles. També hi viu algun xiprer significatiu per la seva alçada i corpulència, i altres espècies arbustives com el pitòspor, el marfull o el galzeran. Un imponent pi pinyoner es bifurca en dues grans branques i s’enlaira per sobre del cobert de l’edifici i competeix en grandària i longevitat amb el pi de la pista blava.

Explorar els jardins de l’escola Betània Patmos és una delícia, però porta el seu temps: les sorpreses es van succeint contínuament. Quan creus que ho has vist tot, un nou espai verd sorgeix en una raconada, en un petit indret, o al costat d’un camí. El mosaic de jardins dibuixa un laberint entre els espais urbanitzats i constitueix un bon exemple d’integració paisatgística. Un model que ha prioritzat el respecte i la conservació de la vegetació autòctona de la serralada.

Merla Blava

Enric Capdevila

La merla blava (Monticola solitarius) és un ocell de mida mitjana, poc abundant, de la família dels muscicàpids. És una espècie rupícola, d’ambients rocosos, escarpats i secs, i a Barcelona es pot observar a la zona del Carmel, a Montjuïc, i per les proximitats del monestir de Pedralbes i les antigues pedreres del coll de Portell de Sant Pere Màrtir. Es pot confondre amb la seva parenta la merla, o fins i tot amb un estornell, però es pot distingir sobretot pel color blau fosc metàl·lic del mascle, amb la zona alar més fosca; i per la silueta més rabassuda, la cua curta i el bec molt robust i relativament llarg. La femella és de color marró grisós. És una espècie tímida, que s’alimenta de cucs, insectes i altres animals de petites dimensions, com sargantanes; a l’hivern pot completar la dieta amb baies carnoses. Construeix el seu niu amb molsa i herbes, a forats de penyasegats o parets. Té un cant aflautat i penetrant, més melodiós que el de la merla o els tords, el qual emet des de llocs enlairats i amb bona vista. Presenta un vol de zel característic, que la porta a ascendir verticalment per caure finalment amb les ales plegades, mentre emet el seu cant característic. És un ocell escàs, per això és un regal poder observar el seu color blau metàl·lic. I pel fet de la seva distribució exclusivament mediterrània, és un objectiu interessant per a molts estrangers aficionats a l’observació d’ocells.

Dita: Quan la merla canta i no plou, senyal d’aigua si Déu vol.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.