Coneixem els ocells
Enric Capdevila
L’ànec blanc (Tadorna tadorna) és un ànec de superfície de l’ordre dels anseriformes. Més abundant al Delta de l’Ebre, cria de forma escassa al Delta del Llobregat, als Aiguamolls de l’Empordà, i a les desembocadures de la Tordera i del Besòs. És un ocell més comú en migració i sobretot a l’hivern, a la zona costanera. Cada cop més abundant, va colonitzant la Península Ibèrica a partir de les poblacions franceses.
L’ànec blanc és un ànec corpulent, d’uns 60 cm d’alçària. Té el plomatge molt acolorit, bàsicament blanc amb una franja negre, que va del pit al ventre, i un collar marró ample al pit. El cap i el coll són de color verd fosc, a mode de caputxa, així com el mirall. Destaca el bec de color vermell; el mascle hi té una excrescència vermella al damunt. Per la resta, el mascle i la femella són iguals; els joves són molt més pàl·lids, sense collar ni caputxa, amb l’esquena marronosa i el bec rosat.
Evolutivament, és a mig camí entre les oques i els ànecs. Té les potes molt centrades al cos, en una posició que facilita l’acció de pastar. L’ànec blanc s’alimenta principalment d’algues, mol·luscs, crancs, peixets i petits invertebrats.
Tots els ocells muden les plomes un cop a l’any, generalment després de l’època de cria. Canvien les plomes seguint un ordre que consisteix en deixar caure la ploma primària més interior i la secundària veïna, i mentre aquestes van creixent deixen anar la següent, i així successivament. La muda és un període molt crític perquè el canvi de plomes és lent -creixen entre 5 i 10 mil·límetres al dia- i no es canvien totes de cop; per tant, durant força dies estan desvalguts i en inferioritat de condicions. Alguns ocells, com l’ànec blanc, fan una migració de muda, que és un mecanisme de defensa col·lectiva mentre no poden volar i són atacables. Al final de l’època de cria, la majoria dels exemplars abandonen les cries, deixant-les en guarderies a càrrec d’algunes femelles, per anar a llocs segurs i tranquils per tal de canviar les plomes. Els exemplars del nord-oest d’Europa i l’oest de la conca Mediterrània es concentren a la desembocadura del riu Elba (mar del Nord), els mesos de juliol i agost, després de criar, per renovar les plomes; s’hi concentren fins a 250.000 exemplars, abans de replegar-se a les zones d’hivernada.
La dita: Ocell que muda, per tot on passa deixa una ploma.
