Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Fotografies de Maria Josep Tort
Situats en el barri del Putxet entre els carrers Manacor, Ferran i Puig i Marmellà i amb una superfície de gairebé 4 hectàrees, els jardins entapissen la part superior del turó del Putxet de 178 m d’alçada sobre el nivell del mar i, constitueixen per tant, un mirador excepcional als quatre vents sobre la ciutat de Barcelona i la mar Mediterrània. Els jardins pertanyien a l’antiga finca Torre Espanya del financer Rafael Morató i es van constituir com a parc públic el 1970 amb una superfície de 4 hectàrees; més tard, el 2011, es van ampliar amb una nova àrea verda adjacent d’1,2 hectàrees.
A principis del segle XX part del turó del Putxet es va explotar com a pedrera i durant la Guerra Civil, la demanda de fusta per escalfar les llars de molts veïns va causar la desforestació d’una gran part de la seva massa forestal.
Els jardins, projectats per l’arquitecte i paisatgista Josep Maria Casamor dibuixen una xarxa de camins de macadam de recorregut sinuós, amb escales i rampes per salvar el fort desnivell, petites placetes entranyables amb fonts i bancs per seure i altres plataformes més amplies que inclouen jocs infantils, pistes de petanca i àrees de pícnic.
El conjunt de la vegetació, molt ric en espècies autòctones, se situa entre camins dins de grans parterres atalussats, alguns dels quals es reforcen mitjançant grans blocs de rocalla. Des de l’entrada principal del carrer Manacor, podem observar la gran densitat d’espècies arbustives i arbòries que hi habiten i a mesura que enfilem pels camins i dreceres cap a la part més elevada del parc, anem captant les aromes de flors i plantes que desprenen flaires deliciosos.
La vegetació arbòria comprèn pins blancs i pinyoners, cedres, alzines, oliveres, tipuanes arbres de l’amor, acàcies etc. El sotabosc i les tanques vegetals que voregen els camins contenen espècies arbustives molt freqüents de la flora mediterrània com els baladres, els romanís, les heures, els llentiscles, l’arboç, els margallons o el marfull.
El resultat d’aquest conjunt d’espècies, dibuixa en molts indrets, un jardí d’estil paisatgista que s’apropa a un bosc mediterrani domesticat i en altres zones, la presència d’espècies ornamentals com les palmeres, les iuques o els xiprers ens suggereix un jardí de caràcter més exòtic.
L’oliverot (Olea europea, spp sylvestris)
Al costat de la caseta dels jardiners trobem, possiblement l’arbre més vell dels jardins del Putxet. Es tracta d’una olivera silvestre que creix sobre un marge forca elevat des d’on desplega el seu domini sobre l’entrada principal. Té una capçada gran, enlairada i força arrodonida que reposa sobre un tronc amb història, retorçat i clivellat pel pas del temps. Un exemplar digne de veure.
Les iuques (Yucca)
A l’entrada principal del carrer Manacor podem contemplar diferents conjunts de iuques que creixen ufanoses als vessants més assolellats del parc. Són un gènere de plantes oriündes de les parts més càlides del continent americà i de les Antilles que s’utilitzen habitualment com a plantes ornamentals en els parcs i jardins de moltes ciutats del món, gràcies a la seva resistència a la sequera. Són plantes suculentes que emmagatzemen aigua, amb fulles perennes i dures que creixen a l’extrem d’una tija. Les flors, de color blanc, s’agrupen en inflorescències o raïms penjants que s’enfilen des del centre de la planta. Comprenen unes 40 espècies diferents.
El drago (Dracaena draco)
A l’entrada principal del jardí, al carrer Manacor, trobem un petit exemplar de drago, d’1,5m d’alçada que el va cedir un veí del barri del Putxet. Es tracta d’una espècie exòtica, autòctona de l’oest del Marroc i dels arxipèlags de les Açores, Madeira, Canàries i Cap verd que té un interès molt especial perquè és símbol de l’illa de Tenerife (el drago mil·lenari d’Icod de los Vinos) i presenta tanmateix unes característiques molt singulars que el fan únic. És una planta de creixement molt lent amb aspecte d’arbre però realment no ho és, ja que no té parts llenyoses ni anells de creixement. Està envoltada de llegendes i misteris, fruit de les seves propietats medicinals i sobretot del color únic de la seva saba que es torna vermella en contacte amb l’aire. “La sang del dragó”, àmpliament utilitzada pels aborígens i també pels grecs i els romans. A partir del segle XV l’exportació massiva de saba de Drago cap a Europa va reduir ostensiblement la població d’aquesta espècie. Avui és una planta protegida.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Garsa
Enric Capdevila
La Garsa (Pica pica) és un ocell vistós de la família dels còrvids. Inconfusible per la seva mida, de gairebé mig metre des del bec fins a la llarga cua, i el seu color, blanc al ventre i ales, i negre a la resta del cos. Quan s’ajunten unes quantes són sorolloses i descarades, emetent el seu cant aspre i ronc “txac-txac-txac” que recorda un carrau o carraca. Acostumada als humans, cada cop és més comuna als hàbitats urbans. S’aparellen per tota la vida i fan el niu aprofitant les forquilles que fan les branques d’arbres o matolls, i ponen uns 6 ous de mitjana. Mengen de tot: insectes, ratolins, sargantanes, ous d’altres ocells, llavors, restes d’animals morts i altres restes orgàniques dels abocadors. Tenen mala fama, se les ha associades a la bruixeria i se les considera que porten mal averany, i pel fet d’aportar materials brillants als nius se les considera unes lladres espavilades (d’aquí el robatori de les joies de la Castafiore del Tintin).
La dita: Donar garsa per perdiu (enganyar amb pitjor qualitat).
