14.1 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de novembre de 2020 |

Els límits en educació

Infants

Laia Delriu

—Cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per tal d’ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen. Els límits han de ser molt clars des de petits.
—L’educació té un paper clau en tot això. Avui dia es viu un excés de permisivitat i sobreprotecció dels fills. Anem amb compte perquè tot el que no es treballa de ben petits, després porta conseqüències; i en alguns casos greus, com ara trastorns de la personalitat. Els límits que no s’han treballat a la infància, després tornen a brollar a l’adolescència amb força; i és aleshores quan ja no hi som a temps. En molts casos, podem parlar del síndrome del nen emperador; és a dir; nens “tirans”que després es tornaran adolescents agressius. Aquests nens no han interioritzat els límits de forma clara, i els costa molt acceptar normes; a més s’ajunta que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics (incapaços de posar-se al lloc dels altres). En el fons són nens que acostumen a ser molt dependents. Per tant, és important començar a treballar aviat; encara que sembli que no cal. Pot passar que el dia que volguem començar a treballar, ja sigui massa tard..
—Els nens, ja des de nadons comencen a aprendre els diferents “REGISTRES”; és a dir; què poden fer amb cada persona (amb els àvis faig això, amb els pares faig allò, amb la mestra faig allò altre..). Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se a les noves situacions; per tant, tant llestos com són, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que aquell s’ha de respectar.
A la llar o en espais de socialització amb més infants; quan passen aquests casos de manca de límits o rebequeries, de seguida queden pal·liats amb una bona actuació de l’educadora. Els nens funcionen molt per imitació, i quan veuen que els companys no ho fan i que no obtenen resposta, no ho tornen a fer. Són extremadament llestos.
* Molt important començar a establir les normés i límits els tres primers anys de vida.
*Cal una bona predisposició per tar de l’adult per tal de que aquell límit sigui acomplert i dut a terme:
*S’ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha esviaixos, allò trontollarà.
*Ser RUTINÀRIS i no decaure a la primera de canvi. Cal ser constant fins que aquella norma o límit queda interioritzada.
Ja de ben petits marcar pautes de son, menjar..ens ajudarà molt. Tal i com hem dit, cal trobar l’equilibri; i hi ha dies que es poden saltar les normes. L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bò…
*Cal posar POCS límits però CLARS i concisos. Límits, que difícilment seran reversibles. Evidentment ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena mantenir-se ferm en alguns objectius a treballar.
*Important treballar l’autonomia des de petits. Que adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adequat (que hi ha de ser perquè sí), i un premi. No premiar-los per accions que han de fer per se; i no utilitzar el xantatge per tal que facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar. Un límit és un STOP, un “fins aquí”.
*Una norma és un codi; un llenguatge que inculquem als nens per tal d’entendre’ns. Les normes poden ser socials (aprendre a viure en convivència amb altres persones), personals, familiars… Cada casa té les seves normes, i normalment si aprenen que hi ha unes normes a casa; després són capaços d’estar en diferents llocs en societat (anar a un restaurant i no córrer; anar a un museu i estar en silenci). Avui dia sembla ser que tot s’hi val; que el nen és el centre d’atenció i que decideix en tot moment què i còm ho vol fer. És evident que la societat ha canviat i que els models educatius també evolucionen (la immigració també aporta noves corrents educatives).

Normes i límits flexibles
A grans trets; doncs, una norma es podria “saltar” de tant en tant; i un límit és més inflexible.
*Molts pares tenen por a dir NO als seus fills; pensen que els estimaran menys o que els passaran factura.
* Molt important no donar el que volen i demanen de manera inmediata. D’aquesta manera aprendrà a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que aprenguin a ESPERAR, a ser pacients. Han d’aprendre que no poden tenir tot allò que volen. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina o una llibreta que els agrada; no comprar-la immediatament.. esperar a l’aniversari, per Reis… però com un fet extra.
—Pel que fa a les rebequeries, és normal i lícit que les facin. A l’edat de 2/3 anys, inclús alguns nens comencen abans; ells proven, i busquen noves maneres de comunicar-se i de reafirmar la seva personalitat. Hi ha nens més dòcils i nens més genïuts i amb caràcter. Cal ser flexible en algunes coses, però inflexible en altres. Molt important trobar un EQUILIBRI, perquè la rigidesa extrema tampoc és bona.
* Quan facin una rebequeria o rabieta, cal donar-los temps (cada nen té el seu) per fer-.la, per madurar-la i veure com se’n surten… Si l’acció de l’adult sempre és la mateixa (no fer-li massa cas, no tenir por, i saber que allò passarà…, no témer la resposta de les altres persones… potser estem en un restaurant i tothom ens està mirant, però si el nostre fill ha fet una cosa que creiem que no s’ha de fer, endavant amb la nostra actuació) en unes quantes vegades que succeeixi la mateixa situació ell/a entendrà que no obté resposta, i deixarà de fer-ho. Els nens proven constanment; proven la resposta de l’adult. I en certs casos necessiten respostes CONTUNDENTS que els ensenyin clar el que està bé i el que està malament.
* Donar-nos un temps. A vegades entren en un “bucle” del que no saben sortir. Es posen nerviosos, ploren, suen, es treuen la roba..no saben com actuar.. Si passat un temps no han trobat la manera de sortir-ne, som els adults els que hem d’actuar (agafar la paella pel mànec), i donar-los l’ajuda per acabar amb aquella situació (rentar-los la cara,refrescar-los, canviar-los d’espai; amb calma; donar-los la mà i portar-lo en un altre ambient; apropar-nos i amb un to de veu contundent, dir-los que ja s’ha acabat, que fins aquí… es poden fer diverses actuacions, però sempre CONVENÇUTS. Aquesta és la clau!

Laia Delriu Ferrera és psicòloga infantil, assessora familiar i orientadora, i directora de Dintell, Centre Infantil, Children’s Center, Centre Pour Enfants. www.dintell.es

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.