Història
Carles Romaní
Durant el primer terç del segle XX, des de Sarrià van enlairar-se algunes veus capaces d’emocionar auditoris en diferents indrets del nostre país i, en els casos que van assolir l’excel·lència, arreu del món. L’Orfeó Sarrianenc, dirigit per mossèn Àngel Obiols, organista i compositor, va jugar un paper clau en la promoció de cantaires i solistes locals, de carreres artístiques tan condicionades per una dedicació a temps parcial com per, possiblement, unes aptituds vocals limitades. Però, a més, personalitats destacadíssimes del cant van establir-se a Sarrià, de manera temporal, per descansar i cuidar-se la veu en el clima més amable a recer de Collserola.
Un repàs de la presència a Sarrià d’aquests cantants, en ordre estrictament cronològic i no de mèrits, pot començar amb la soprano lleugera Maria Barrientos (Barcelona, 1884 − Cibourne, França, 1946). Va debutar precoçment a l’òpera (L’africaine, Teatre Novetats), a 14 anys, en una època en què passava llargues temporades a can Sibina, al peu de Vallvidrera. Allà rebia classes de cant del mestre Josep Rodoreda, director de la Banda Municipal de Barcelona. De les estades a Vallvidrera a finals del segle XIX va quedar-li tan gran record que al cap dels anys, convertida en una figura internacional, va prendre per costum passar alguns dies d’estiueig a l’Hotel Buenos Aires.
Un article de la revista publicada a Sarrià La Cònsola, de juny de 1920, ens informa que en la festa en honor de l’Esbart Sarrianenc de Folklore van participar els cantants de l’Orfeó Folgar, Amenós i la solista Eva Barranco. De l’Eva no en sabem gairebé res, excepte una dotzena de referències en la premsa, entre el 1919 i el 1921, per les quals ens assabentem que va tenir el paper de soprano solista en els concerts que l’Orfeó va donar en diverses poblacions catalanes, sovint acompanyada pel tenor Ramon Amenós.
Amenós, fill d’un fuster originari de Gelida, va néixer a Sarrià el 1895. Quan tenia 20 anys treballava de paleta i vivia amb els seus pares al carrer Clos de Sant Francesc, número 10. Després d’iniciar-se en el teatre amateur el 1907 −fent d’arcàngel Sant Gabriel en la primera representació de l’Estel de Natzaret−, va arribar a tenor solista de l’Orfeó -com a mínim fins al 1930, segons els reculls de premsa-, d’on va ser membre de la junta directiva (a partir de 1919) i director escènic (a partir de 1920). A part, va fundar i dirigir la companyia Grup Thalia (entre 1922 i 1929), i va ocupar una vocalia de l’Ateneu de Sarrià a principis dels vint.
A diferència dels seus companys de l’Orfeó, Juventí (“Tino”) Folgar (Barcelona, 1892 − Buenos Aires, 1982) va convertir-se en un veritable professional de la lírica. Els estudis al Conservatori del Liceu i a Itàlia van permetre-li el debut operístic l’any 1922 (La Bohème, Orfeó Gracienc) i desenvolupar una carrera que es va orientar principalment cap a l’opereta i la sarsuela. Nascut a la Barceloneta, la seva família es traslladà a Sarrià −als baixos del número 12 del carrer Bonaplata− quan Juventí tenia set anys. Els biògrafs destaquen els primers contactes amb la música en una agrupació que, intuïm, no és altra que l’Orfeó Sarrianenc: «entró a formar parte de un grupo artístico que representaba obras líricas, mostrando en estas representaciones las cualidades que tenía para el canto». La Cònsola del 30 de juliol de 1920 es va fer ressò del concert celebrat en el Centre Sarrianenc, en què va interpretar cançons de Gluck i diverses àries d’òperes.
L’any 1907, el sacerdot Marià Viñas, compositor i organista, va fer construir a Vallvidrera una torre −can Viñas o Vil·la Maria, avui seriosament danyada− destinada al repòs del seu germà, el gran tenor Francesc Viñas. Francesc s’hi va refugiar regularment per descansar de les esgotadores gires, però això no li va impedir participar, l’any 1917, a la festa de l’Aplec de la Sardana, a la Vil·la Joana, on acompanyat al piano per la seva filla Mercè, va cantar algunes cançons, entre les quals dues del seu germà Marià.
En cerca d’oportunitats laborals, la família d’Estanislao (“Estanis”) Tarín (Navarrés, València, 1908 − Barcelona, 1995) va arribar a Sarrià el 1911 o 1912. El pare, jornaler, la mare i els cinc fills van establir-se al carrer Abat Samsó, núm. 2. Abans de dedicar-se per complet a la música, l’Estanis es va haver de guanyar la vida treballant en una fusteria del carrer Bonaplata. Al llarg d’una carrera de baríton en òperes i sarsueles, va aconseguir reconeixements i notable popularitat, especialment a Sud-amèrica.
L’última veu cèlebre en instal·lar-se a Sarrià en el període previ a la Guerra Civil va ser l’excepcional soprano Concepció (Conxita) Badia (Barcelona, 1897-1975). La raó del canvi de domicili −des d’un pis a l’Eixample a la torre entre mitgeres del carrer Margenat, avui núm. 87− no era altra que la proximitat al recentment inaugurat Institut Tècnic Eulàlia, d’ideari progressista i que havia sigut escollit per a l’escolarització de la filla gran del matrimoni Agustí-Badia. Aquest domicili va convertir-se, entre els anys 1924 i 1930, en un important pol d’atracció de músics i intel·lectuals.
