Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Entrevista
John McAulay
La Sofia Peris i l’Adrià Plazas són veïns del districte i activistes acostumats al terreny de combat local, ella a Arran Cassoles i ell al Sindicat d’Habitatge de Cassoles i la CUP. Fa poc, però, van ampliar la mirada per sumar-se a un esforç global: la lluita per Palestina. Tots dos van ser entre els centenars de tripulants de la Global Sumud Flotilla que, durant un mes, van recórrer el Mediterrani per intentar portar ajuda humanitària a la Franja de Gaza, abans de ser interceptats i empresonats per Israel. Un cop de nou a casa, expliquen la seva experiència a El Jardí.
Com es vincula el vostre activisme local amb Palestina?
Adrià: Els problemes de l’habitatge són globals, i hi ha vincles: fa poc es va organitzar una protesta contra The District, la fira de l’especulació immobiliària, per la presència de fons voltor israelians. Mercantilitzen l’habitatge, l’exploten i generen diners que acaben finançant el genocidi i l’estat d’Israel.
Sofia: Nosaltres hi anem per la solidaritat internacionalista. És important lluitar ara per Palestina i en contra de televisar un genocidi. Dessensibilitzar-nos a aquestes imatges és també dessensibilitzar-nos a la violència policial local i a tenir veïnes dormint al carrer.
Què us va moure per ser a la flotilla?
Adrià: Des de la CUP, creiem que la màxima materialització de l’auge de l’extrema dreta és la impunitat amb què s’ha desenvolupat el genocidi. Havíem d’anar-hi dos membres: la Pilar Castillejos, que és diputada, i un membre de l’organització. A mi em coincidien els dies de vacances de la feina. Per a mi, el fet que sortís de Barcelona, bressol de l’internacionalisme, i amb una delegació tan important dels Països Catalans… Tot portava a anar-hi.
Havíem reflexionat que no sumar-se a aquestes accions significa que la gent a Palestina pot morir cada dia, però tu no vols arriscar la teva vida al mateix nivell
Sofia: Ens van demanar a Arran si podíem fer torns al port. Hi havia un vaixell que necessitava traductora i em van dir de pujar. No m’ho vaig pensar: primer vaig dir “sí” i després vaig pensar en les conseqüències. Havíem reflexionat que no sumar-se a aquestes accions significa que la gent a Palestina pot morir cada dia, però tu no vols arriscar la teva vida al mateix nivell.
Parlem del viatge: què sentiu que vau aportar a la flotilla?
Sofia: Des de l’experiència militant, vam aportar una manera de fer les coses necessària per a la missió. Al port, ens vam organitzar per franges i érem allà on se’ns necessitava: vigilant, traduint, passant pels vaixells i anant a comprar allò que feia falta… Tenir aquesta manera de funcionar tan clara perquè és la mateixa que fas al barri va ajudar molt.
Com va ser la relació amb els companys?
Adrià: Érem al vaixell d’hegemonia catalana: vuit de la vintena de persones a bord érem dels Països Catalans. La relació era molt bona. Es van viure moments de tensió, però és el més normal del món. Era la incertesa del viatge el que creava el caldo de cultiu de les tensions.
Sofia: Exacte. No afrontàvem un problema quotidià, sinó que posàvem la nostra seguretat en mans de gent gairebé desconeguda. Però si ens centràvem en l’objectiu de la missió, que era fer això juntes per arribar a Palestina, era fàcil rebaixar les tensions.
La tripulació a cada vaixell era una barreja de cultures i nacionalitats. Què us va aportar això?
Adrià: A més d’una qüestió de riquesa cultural, era per protegir gent amb passaports febles, perquè nosaltres, amb passaport espanyol, tenim unes condicions de tracte millors que algú de Tunísia. Va haver-hi molts aprenentatges humans: les companyes de Mèxic ens explicaven la reforma judicial que havien fet per votar els jutges; els argentins ens deien com s’organitzaven contra Milei; a la presó vaig coincidir amb un francès que ens explicava com organitzaven les vagues i compartíem estratègies; i, al bus de tornada, amb un brasiler parlàvem de fronts amplis i de com havien fet fora Lula. Era una oportunitat per preguntar “Com us ho feu?”.
Sofia: També fora de la tripulació. A Tunísia, va ser molt bonic veure que la gent se sent molt seva la lluita per Palestina. Quan vam arribar, venien als vaixells amb pàdel surf, ens donaven el telèfon, tenien els cotxes a la nostra disposició… Es notava que necessitaven col·lectivitzar els esforços per Palestina i s’hi bolcaven molt.
Precisament a Tunísia va tenir lloc l’atac amb drons. Estàveu preparats per un escenari així?
Adria: Que hi havia una possibilitat d’atac de drons? Sí. Però que fos a 1.500 quilòmetres de l’objectiu i en un port sobirà d’un tercer estat? Això va canviar la missió per complet.
Sofia: Molta gent pensava “Si ens fan això aquí, què ens faran quan hi arribem?”. Hi ha gent que va baixar dels vaixells i es va generar molta tensió; és el que volien aconseguir. Però amb la mediatització que teníem, no podíem girar enrere. Havíem de continuar la missió i la lluita.
Us apropeu a Gaza. En algun moment vau pensar que potser hi arribaríeu?
Adrià: Com que la situació geopolítica canviava tant, era molt difícil intentar fer raonaments de coses. Hi havia moments que consideraves que sí, i d’altres que consideraves que no. Ara bé, era l’escenari més probable.
Arriba la intercepció. Com va ser el tracte?
Sofia: Havíem treballat molt l’escenari de la intercepció perquè sabíem que era un moment clau de desescalar la situació. Ens va impactar, però estàvem tranquils. Als vaixells amb gent de Tunísia es van portar pitjor, però al meu, amb més europeus, va ser com un tràmit. La violència més indiscriminada va començar quan vam baixar dels vaixells: tenien les càmeres posades i van començar amb el paperot de tractar-nos com a terroristes. Volien generar la imatge que érem gent violenta i se’ns havia de minimitzar amb força militar.
Hi havia molta atenció internacional fixada en vosaltres. Va influir en el seu tracte?
Sofia: Se saltaven la legislació penal, però no hi havia violència física extrema. Era tot més aviat simbòlic: “No t’estic pegant ni torturant, però et lligo de mans i et poso a presó perquè ets una persona perillosa”. Sí que va ser més bèstia quan ens van negar medicaments. Però si ho compares amb el dia a dia d’una persona a Gaza, ens tractaven d’una manera molt diferent. Era un maltractament psicològic i estaves incòmode, però no paties pel teu benestar físic.
Jo no vaig patir cap situació que companyes en presons catalanes no m’hagin descrit. Per què? Perquè hi havia un carrer que estava batallant-ho molt, perquè érem al focus, i perquè no som palestins
Adrià: Jo no vaig patir cap situació que companyes en presons catalanes no m’hagin descrit. Per què? Perquè hi havia un carrer que estava batallant-ho molt, perquè érem al focus, i perquè no som palestins. Segurament els hauria agradat fer-nos molt més, però és que és el pa de cada dia a Gaza. A més, tothom era molt conscient d’on anava i del que podia passar.
Durant el viatge i la detenció, pensàveu en Palestina i en Gaza?
Sofia: Nosaltres fèiem reunions per parlar de Palestina. Amb el dia a dia de la navegació i els problemes quotidians, podies oblidar-te de l’objectiu. Era un perill, perquè començaves a queixar-te de coses que, posades a la balança, no eren importants.
Durant la nit, sentíem els avions de combat que anaven a Gaza. A la presó, penses “Quina merda”; de cop sents passar els avions i penses “Quin infern ha de ser viure això”
Adrià: Un dels moments més difícils per a mi va ser a la presó. Durant la nit, sentíem els avions de combat que anaven a Gaza. A la presó, penses “Quina merda”; de cop sents passar els avions i penses “Quin infern ha de ser viure això”.
L’objectiu era arribar a Gaza i entregar l’ajuda humanitària, però no es va aconseguir. La flotilla va ser un èxit, igualment?
Adrià: Sí. L’objectiu era ambiciós, com han de ser tots: trencar el bloqueig, aturar el genocidi, acabar amb el sionisme –perquè, si el sionisme guanya, guanya l’extrema dreta i senta el precedent que pots cometre un genocidi i imposar la teva llei–, i una Palestina lliure des del riu fins al mar. Això és difícil, no es fa amb una flotilla. Aquest objectiu no s’ha aconseguit, però es va col·locar el focus mediàtic sobre la missió i es va mobilitzar molta gent, fins i tot persones que no estan tan polititzades.
Era més important fer una acció mediàtica perquè ha aconseguit crear molta pressió popular
Sofia: Algú deia que, si la missió hagués estat clandestina, hauria estat més fàcil arribar-hi. Però si has de posar sobre la balança si tenia més sentit arribar amb l’ajuda que portàvem o aconseguir que tot el món estigués pendent de la causa, era més important fer una acció mediàtica perquè ha aconseguit crear molta pressió popular.
Us esperàveu generar tanta mobilització popular?
Sofia: L’esperàvem, i per això vam pujar als vaixells, perquè sabíem que estaríem protegits si la gent es mobilitzava. La flotilla va aconseguir que la gent estigués pendent, que es fessin accions més directes contra negocis vinculats amb Israel i vagues laborals… Al final, és el més important que ha nascut de la flotilla.
Ha d’haver-hi més missions de flotilles a Gaza?
Adrià: Els objectius que tenia el nostre viatge continuen vius. Fins no assolir-los, s’ha de continuar fent pressió. Ha de ser en format de flotilla? Bé, aquesta va ser la 37a. Al juny es va fer la Global March to Gaza, que va ser una altra experiència. S’han de continuar combinant accions tant a Palestina com aquí.
Quin impacte polític creieu que ha tingut la flotilla? Dues setmanes després d’acabar la missió va arribar ‘l’acord de pau’ de Trump.
Adrià: Hem de passar dels gestos a les accions. Enviar un vaixell de l’armada a seguir-nos quan hi ha una resolució de l’ONU del novembre del 2023 que obliga els estats a obrir un corredor mediterrani a Gaza… Això és un insult. No pot ser que tot just estiguem en aquest nivell d’accions, hem de ser més contundents. La campanya BDS fa més de vint anys que existeix i encara es fa negoci i comerç d’armes amb Israel. I de ‘l’acord de pau’ no ens en fiem ni un pèl, perquè històricament Israel i els Estats Units se’ls han passat per on han volgut. Aquí és on tenim el repte de continuar mobilitzant, perquè no s’ha acabat res.
