Opinió
Albert Llobet
L’escalfament global o canvi climàtic o més recentment, emergència climàtica, causat per l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle (GEH) d’origen humà a l’atmosfera ja és acceptat per la gran majoria de països i organismes internacionals com un dels reptes més importants que afrontarà la humanitat en les dècades vinents. Amb la tornada dels Estats Units a aquest consens, cap de les grans economies del món se’n desmarca.
És acceptat, també, que fem tard, molt tard, per a evitar-lo. I que les accions han d’anar dirigides a mitigar-ne l’impacte. Si ens centrem en la Unió Europea, l’objectiu a llarg termini, 2050, és que les activitats de la UE tinguin un balanç entre els GEH emesos a l’atmosfera i els absorbits pels vegetals, els oceans o mitjançant mètodes artificials que en mantingui estable la concentració a l’atmosfera o la redueixi. A més curt termini, de cara al 2030, l’objectiu és reduir en un 40% les emissions respecte al 1990 mitjançant un increment del 32,5% en l’eficiència i un 32% en la generació renovable. Darrerament s’està parlant de què aquest 40% s’incrementi fins a un 55%. Amb aquestes mesures la UE vol ser un exemple per a altres països en com afrontar el problema. Sent el tercer emissor directe és un compromís important. Desgraciadament, l’Agència Europea de l’Energia ja ha dit que no s’està fent prou per a complir aquests compromisos. Fins al 2020 anem bé, però per complir el 2030 caldrà fer més.
I a Catalunya, en quina situació estem i quins compromisos tenim?
Segons l’Idescat, el consum d’energia renovable va ser només del 5,1% el 2017; darrer any que hi ha dades. Les principals fonts segueixen sent el petroli, 46,1%, l’urani, el 25% i el gas natural, 21,9%.
Per tal de revertir aquesta situació i poder reduir l’emissió de GEH, la Generalitat va aprovar la Llei del Canvi Climàtic l’agost del 2017 i el Decret Llei de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables el novembre del 2019.
Què diuen aquestes lleis?
Pel que fa a les emissions de GEH, aquestes lleis fixen l’objectiu de reduir-les en un 40% l’any 2030 i en un 100% el 2050 (objectius anul·lats pel Tribunal Constitucional el 2019). Aquest objectiu s’ha de complir reduint l’ús d’energia i aconseguint que el consum elèctric de Catalunya provingui d’energies renovables en un 50% l’any 2030 i un 100% l’any 2050.
Per tal de fer-ho possible, es modifiquen lleis anteriors que havien resultat ser un important fre al desenvolupament de l’eòlica i la fotovoltaica. Destacar l’anul·lació del decret 147/2009 que ha tingut el sector paralitzat gairebé 10 anys. Hi ha modificacions també en lleis d’urbanisme i de l’ús del sol. També s’accelera la tramitació d’instal·lacions de generació. Per exemple, tràmits que abans trigaven anys ara s’hauran de resoldre en un màxim de 13 mesos.
Què cal fer per a poder complir aquests objectius?
Pel que fa a l’eòlica, EolicCat, estima que cal arribar als 6.000 MW instal·lats el 2030. I l’ICAEN incrementa aquest valor fins als 12.800 el 2050. Ara mateix n’hi ha gairebé 2.300 entre parcs en actiu, autoritzats i en tràmit. Entre el 2010 i el 2019 només se’n van instal·lar uns 430.
En quant a la fotovoltaica, l’ICAEN estima que caldrà arribar als 6000 el 2030 i als 36.700 el 2050. El 2019 n’hi havia uns 300. Per tant, de mitjana caldrà instal·lar uns 1150 MW cada any. Aquest 2020, any rècord, a mes de setembre se n’havien instal·lat menys de 100 .
Queda clar que, si mirem on som ara i el ritme dels darrers anys, el repte és important.
Per altra banda, cal preguntar-se si es tracta d’instal·lar tanta potència o fora millor canviar el nostre model per tal de consumir menys. Igualment, serà important decidir com es defineix l’estructura de propietat i de models de negoci per a tota aquesta nova potència instal·lada. Esperem que aquests debats es tinguin a temps i dirigeixin el desplegament d’aquestes tecnologies.
