23.3 C
Sant Gervasi
| Dissabte 19 de setembre de 2020 |

Festes Majors, un estiu estrany i el refugi del record

La vida ens regala petits moments que li donen el regust més dolç i la necessària força per continuar lluitant

El Racó del Veïnat

Pere Equisoain

Llegeixo un titular a la premsa diària: “La pandèmia converteix les festes de Gràcia en una il·lusió”. L’article diu que han hagut de dissenyar una programació pensada per ser seguida des de casa, de manera virtual. S’acosten festes majors: Gràcia, Sants, La Mercè i després Sarrià, i me’n deixo algunes. Tal com van les coses, sembla que a tot arreu poden ser com a Gràcia en el millor dels casos. Temps de festes majors diferents en un any estrany.

Per molts de nosaltres aquest estiu està sent dur, i parlo només de l’estat anímic, que d’economia i salut ja em parlen altres amb més coneixement. Veníem d’un llarg confinament i crèiem que el virus ens donaria una treva fins a l’octubre o novembre. Però no, hem de conviure amb el bitxo des del primer moment de la desescalada…

Publicitat

Volíem recuperar les trobades que no havíem fet i les abraçades perdudes. Però ni tan sols vàrem celebrar els sopars que cada principi d’estiu fèiem amb els amics, els companys d’esport o de feina. O si ho vàrem fer, la meitat no van gosar venir. No és fàcil gaudir pensant que algú et pot encomanar.

Els fills que viuen a l’estranger, i que tornaven cada estiu, enguany no han vingut. Hi ha por que tanquin fronteres. Els altres fills, que viuen aquí, no han anat de vacances com feien altres anys. No volen exposar-se a passar quarantenes, ni allunyar-se gaire del lloc de treball. N’hi ha que encara el conserven, malgrat que molts no n’estan segurs del tot. Ara les coses són temporals, precàries i, amb el virus, del tot incertes.

Estem desorientats, anem improvisant segons les informacions que rebem i els missatges de les autoritats. Podíem anar a aquell poblet al que ens acostàvem uns dies cada any. Allà mai no passa res, potser ni tan sols el virus. Però per això mateix no sabem com els vilatans veurien la nostra presència. A hores d’ara, tots som sospitosos.

Els que podem anem uns dies a la Costa Brava, a la Cerdanya o a l’Empordà, que terra endins és molt més que la seva costa. O a qualsevol altre indret proper, que n’hi ha molts i de molt bonics. Un cop allà, ens envaeix un trampós sentiment de seguretat, que la mascareta i la distància social reforcen. Sense gaires turistes, es respira una certa tranquil·litat, sempre que no anem a les platges a competir per una parcel·la de sorra.

Però no ens veiem amb molts dels amics de cada estiu. Observem que alguns no han vingut, estaran bé? Altres tenen por de sortir del seu apartament-refugi, sobretot els que ja havien tingut algun problema de salut anterior. També hi ha els qui nosaltres evitem convidar, els coneixem prou bé com per a saber que, en cas d’acceptar, vindrien amb molta recança. Finalment, hi ha aquells que s’apunten a tot i fan com si res, però precisament per això són la companyia més perillosa.

No passem gaires dies fora. A la ciutat tots tenim persones que ens poden necessitar i no els volem deixar de veure durant massa temps. Va ser molt dur, el pitjor de tot, tenir-los tan a prop i a la vegada tan lluny durant la part més severa del confinament. És clar que és injust no tenir present als qui varen passar per situacions més traumàtiques.

Després de totes aquestes reflexions, el pensament em torna, com qui necessita un refugi, a la festa major i a un vell record de fa anys a Sarrià. M’agradava portar els fills a les atraccions com fèiem molts altres pares amb una sensació de normalitat que ara enyorem. Un diumenge a la tarda vaig anar amb la filla a la Via Augusta prop del passeig de la Bonanova, on s’havia instal·lat la fira. La nena tindria uns quatre anys a tot estirar. Hi havia una atracció prou adient per a ella: uns cotxets que donaven voltes a un circuit. Els nens només podien controlar la conducció amb el volant i jugar una mica, molt poc, amb la velocitat. Vaig agafar un paquet de sis viatges. No volia que ella es fixés en altres instal·lacions per a més grans. A mesura que s’acostumava a la pista, va anar agafant confiança. En acabar va venir cap a mi amb l’orgull a la cara i una mica de suor al front, s’havia esforçat i se n’havia sortit. Em va mirar satisfeta i va deixar anar: “Papà, oi que he guiat bé?”.

Han passat els anys, però no oblidaré mai aquell diumenge d’octubre a la festa major de Sarrià i aquella expressió infantil d’alegria i felicitat. La vida ens regala petits moments, potser insignificants, però que són els que li donen el regust més dolç i la necessària força per continuar lluitant.

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.