20.6 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de maig de 2022 |
Publicitat

Flora Miserachs: “Per poder treballar bé, primer t’has d’enamorar”

Entrevista amb la dona que ha donat la benvinguda a la primavera a Sarrià durant més de 25 anys, la jardinera i florista Flora Miserachs

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat

Gent del Barri

Sergi Alemany

Temps. Tinc la sensació que Flora Miserachs (Barcelona, 75 anys) ha fet coses meravelloses al llarg de la seva vida, i que una d’elles ha estat dedicar temps a les persones mentre els transmetia la seva passió per l’ofici de florista. Va ser la primera dona de l’estat espanyol a cursar quatre anys d’estudis de jardineria, va crear l’Escola d’Art Floral de Catalunya l’any 1982, i ha aportat els seus coneixements a la primera enciclopèdia d’art floral editada en llengua espanyola. A Sarrià, durant més de 25 anys ha estat la dona que ha donat la benvinguda a la primavera al veïnat. Els dies de Sant Jordi ha reunit milers de persones davant del seu taller d’art floral, perquè parlar de floristeria en el seu cas és quedar-se curt. Un taller d’art floral que ara s’ha convertit en casa, un cop es va jubilar de manera anticipada per la pandèmia. Arribo. Pico. Entro. Encén la llar de foc i compartim una conversa més de sis hores ininterrompudes: “T’he fet dinar tard. Perdona Flora”.

Vas saber que series florista

Publicitat

Tinc ànima de jardiner. A la meva època, les dones eren secretàries, infermeres o ‘jardineres’. Però amb el concepte de mestres de la llar d’infància, no de pic i pala. De petita em passava hores al jardí de casa mirant les plantes amb el comptafils (una petita lupa) del pare, que amb allò enfilava telers.

Una eina delicada: el comptafils

Publicitat

Igual que la flor. Com que era molt trapella, el pare me’l deixava quan se’m volia treure de sobre… Quan em vaig independitzar, el primer que vaig necessitar va ser una lupa. Penso que de vegades la vida se’ns queda molt curta per la riquesa vegetal que hi ha. 

Una afició treballada

Exacte. Per poder treballar bé, primer t’has d’enamorar del material. Si no has descobert aquesta sintonia, difícilment faràs una cosa bonica, perquè no la veus amb els ulls. Jo encara no he trobat cap flor que no valgui la pena. 

Flora Miserachs a casa seva © Frederic Esteve

Vas necessitar temps?

Uf, em va costar…! Primer, em vaig passar tres anys recollint programes d’escoles estrangeres per demostrar que fora d’Espanya a les dones se les deixava cursar jardineria. Després, per poder estudiar, vaig haver de marxar de casa, al Guinardó, on el pare abaixava els ploms cada nit per fotre’m els estudis, i em vaig independitzar en un pis a Gràcia. 

Us vau arribar a reconciliar?

Al cap de quatre anys. El vaig convidar a la meva primera conferència amb la condició que se situés al fons de la sala i en silenci. Quan vaig acabar, em va dir: “No m’ho pensava, però sí que n’has après.” Ara, l’escanyaria.

“Per poder estudiar jardineria, vaig haver de marxar de casa”

Què en vas aprendre?

Jo em vaig separar molt jove amb quatre criatures que, com es diu en floristeria, han nascut amb els peus a la galleda. Però aquesta ha estat la meva vocació, ells han pogut estudiar el que han triat.

Han ajudat mai al taller?

Moltíssim! Tot el que he pogut fer ha estat amb els meus fills. La Diada de Sant Jordi ha estat sempre dia d’assumptes personals a les seves feines. L’hem viscut junts tota la vida des de fa més de trenta anys. 

Flora Miserachs viu on abans tenia el taller d’art floral © Frederic Esteve

Preparant el dia del llibre i la rosa.

Treballant com un batalló (riu). Des de la vigília, passant el control de qualitat a unes 3.000 roses de 45 varietats diferents i enllestint tot el muntatge que fèiem per protegir la rosa del sol o la pluja, primer al carrer Canet i després a Avió Plus Ultra. A més dels músics i els poetes, que s’han de pagar! La cultura es paga, senyors meus. 

Tothom en parla meravelles.

Hem gaudit molt d’aquest taller. Sempre he defensat que el món de la floristeria és una taronja i que cadascú al seu barri escull quin grill es queda. Jo potser soc la rara que se n’ha quedat un de petit, però m’ha donat per viure i aixecar quatre fills. Tu pots ser meravellosa fent la teva feina, que sense els clients ho seràs igual, però sense un duro.

“Per menys d’un euro podem fer feliç una persona amb una flor”

La clientela ha estat de barri?

Sí, però sempre he viscut dels clients estrangers. Són la gent que tenia la cultura, perquè a Europa la flor s’estudia a l’escola i es compra amb el diari i la baguet. Amb el pas dels anys i un tip de predicar, la gent ha anat comprant més flors.

Hi ha qui pensa que comprar flors és car.

Al meu taller els clients han pogut comprar flors per unitats, per 50 cèntims. Per què hem d’obligar la gent a comprar un pom sencer per 10 euros? Per menys d’un euro farem feliç una persona que arribarà a casa i posarà la flor de color en un gerro petit a l’entrada.

Flora Miserachs durant l’entrevista amb El Jardí a casa seva © Frederic Esteve

Has donat molts consells sobre la flor?

Uff! Partim de la base que el 99 % dels floristes no són jardiners. Això vol dir que no en saben de cultiu, d’hemisferis, ni de sol i ombra a la planta… Vaig defensar sempre que l’escola d’art floral havia de ser una especialitat de la carrera de jardineria, però es pensaven que tirava cap als meus, així que vaig plegar.

Et consideres perfeccionista?

No. Honesta. Considero que cal ser honest amb el que es treballa. “Flora, les teves flors duren molts dies”, em deien. Perquè les entregava netes després de treure-hi les fulles, que són el primer que podreix l’aigua. La flor és molt delicada per treballar i per transportar.

“Cal ser honest amb el que es treballa, el 99 % dels floristes no són jardiners”

Com hem d’emportar-nos una flor? 

Primer de tot, en contacte directe amb la mà per apreciar el seu tacte. Res de plàstics. Ni paper d’alumini, que serveix per embolicar potes de pollastre i no la tija d’una flor! No té cap sentit, perquè d’aquesta manera la flor es podrirà en dos dies.

Primer consell.

Si t’has comprat unes flors, guarda’t dos minuts quan arribis a casa per fer un tall amb cúter d’uns centímetres de la part baixa de la tija abans de posar-les en aigua neta. Si te’l fan a la floristeria, encara que visquis a la cantonada, durant el trajecte l’aire haurà cicatritzat la ‘ferida’, i allò s’asseca. 

Flora Miserachs al balcó del pati de casa seva © Frederic Esteve

Segon consell.

Periòdicament, cada dos dies si cal, convé anar tallant petites capes de la tija per facilitar que la sàvia tingui força per circular amunt pels vasos comunicants. Així, doblaràs el temps que aquella flor fresca et durarà a casa.

I tercer consell.

No deixis mai que l’aigua d’un gerro s’embruti. Si això passa, ja pots llençar la flor. Tot el que t’he explicat, els meus clients ja ho saben de fa anys i ho troben el més normal del món. Però algú t’ho ha de dir. Sempre estem topant amb el mateix, amb la cultura i l’ensenyament.

“No deixis mai que l’aigua d’un gerro s’embruti”

Tu vas tenir aquest ensenyament?

En el meu cas vaig tenir la sort de petita d’anar tres anys a la primera escola municipal de la ciutat, l’Escola del Bosc a Montjuïc, on el primer dia de primavera era obligatori entrar a classe amb una flor. Recordo que aquell dia no fèiem res més que dibuixar. També teníem un hort d’on sortia la majoria del menjar de l’escola, però ara hi ha construït un pavelló.

Ets la persona que ha donat la benvinguda a la primavera a Sarrià.

Va ser un acte espontani de voler felicitar l’entrada a la primavera als tallers amb qui compartia les casetes d’artesans del carrer Canet. Va agradar als veïns particulars del voltant i la història es va allargar durant 25 anys. Tan simple com la nit abans de primavera deixar una nota a la porta d’unes mil cases amb el missatge “Benvinguda, Primavera.” 

Flora Miserachs al jardí de casa © Frederic Esteve

Una altra activitat familiar.

Un altre festiu. Aquell dia no es feien deures, perquè l’endemà era primavera i havíem d’anar a repartir les targetes quan la gent anés a dormir. No hi havia cap intenció comercial, perquè no deixava ni telèfon ni adreça de la botiga. Molta gent no sabia qui era que felicitava la primavera, fins que un dia el Josep Maria Espinàs va indagar i en va fer un article preciós.

A Barcelona li falta color?

Encara no hem après que el color és terapèutic. No entenc que en una ciutat com Barcelona, amb un clima mediterrani boníssim, els balcons serveixin per guardar la bicicleta, l’escala, la bombona de butà i les vambes brutes. Però som així. És cultural.

“Encara no hem après que el color és terapèutic”

I el barri de Sarrià?

Fa uns anys vaig fer una proposta a l’Ajuntament per enjardinar tots els balcons del carrer Major. Volia que fos una moguda de barri, tenia buscats els espònsors per la terra i les jardineres, però a última hora a l’administració li va semblar massa feina.

Una llàstima.

La mateixa que quan un ram cau a terra en una floristeria i te’l venen igual.

Flora Miserachs etiquetant la bústia de casa seva © Frederic Esteve

Què vols dir?

Que aquella flor ja ha quedat arrugada i en tres hores començarà a morir. La culpa no és vostra. La planta que tu compres, molts cops ja ve tocada. Igual amb les que han crescut en un viver de sap Déu on, que tardaran tres dies a arribar al Mercat de la Flor a Vilassar i quatre a Mercabarna. Tot això enmig d’un corrent d’aire de nassos i de camions en fred.

Quin panorama…

El Mercat de la Flor va néixer amb un concepte molt bo de proximitat, però ara els pagesos de Vilassar ja no cultiven i tothom compra a Holanda. El sector està difícil perquè està molt desprestigiat. El Gremi de Floristes no s’ha imposat mai, no exigeix un certificat i així el més beneit pot obrir una floristeria i amb sort se’n sortirà perquè la inversió és mínima. 

“Et diuen que és rosa del Maresme, i tu t’ho creus”

I la famosa rosa del Maresme? 

No arriba ni a un 10 % la rosa que es fa a Vilassar i es ven per Sant Jordi. La rosa ve del món! La vermella, que està a tot arreu, ve de Colòmbia. Et diuen que és del Maresme, i tu t’ho creus.

Què té d’especial Sarrià?

M’agrada la terra, però soc urbanita. Necessito sortir de casa, fer el cafè a la Foix, anar a comprar el pa i el diari… Hi ha una idea molt equivocada de Sarrià. El Sarrià antic és gent de família treballadora que conserven el patrimoni. També he entrat en moltes cases plenes d’obra d’art on s’hi respira misèria absoluta i això fa patir: “Què diria el papa si em venc els quadres?”. A mi m’encantaria poder acabar els meus dies aquí. Ara, per als joves és impossible viure al barri.

Flora Miserachs al pati de casa seva, que abans era el pati del taller d’art floral © Frederic Esteve

Has treballat molt a domicili?

I ho continuo fent, però només per a alguns clients perquè em ve de gust i sense esperar res a canvi. He fet molta pedagogia perquè la gent s’aficioni a la jardineria. Sempre he dit que m’agradarà estudiar Astrologia, però encara no he tingut temps.

T’ha canviat molt la vida tancar el taller?

Moltíssim. Estava acostumada a viure de cara al carrer i de cop tancar-me en una planta baixa amb unes cortines ha estat una mica angoixant. Però això ara és casa. Durant anys les botigues del barri hem fet molta feina de ‘control del veïnat’. Sobretot amb la gent gran. Una trucada a casa quan fa quatre dies que no veus aquella persona, amb l’excusa de saber com estan les buguenvíl·lies. Ara li he passat el relleu a la Mati de la drogueria del carrer Ramon Miquel i Planas. 

“Compràvem molt a petits cultivadors que amb la pandèmia han saltat pels aires”

La teva jubilació va agafar a tothom per sorpresa.

Feia uns cinc anys que estàvem especialitzats en nuvia estrangera: americanes, canadenques, angleses… Gent que venia a casar-se aquí perquè la ciutat tenia glamur. Amb la pandèmia, un 28 de desembre vaig baixar a Barcelona a veure al meu gestor i quan em va ensenyar el que havíem perdut, li vaig dir que tancava. Tenia tot el material comprat, excepte la flor, per tres casaments d’alt nivell adquisitiu.

Devien ser encàrrecs molt costosos.

El problema és que compràvem molt a petits cultivadors, que són els que et poden fer coses especials per aquest tipus de casaments. En dos anys i mig de pandèmia tot aquest mercat ha saltat pels aires, tant a Catalunya com a Holanda, i ara hagués tocat buscar nous col·laboradors. Després hi ha una part de salut.

Flora Miserachs i Sergi Alemany al carrer Avió Plus Ultra © Frederic Esteve

Es pot explicar?

Sí. Fa uns anys em vaig intoxicar bestialment de mercuri i arsènic, a nivells molt alts. Mai es va saber massa bé com va anar, però suposo que venia de tractaments de la flor arribada d’altres parts del món. La flor i la fruita surten dels països d’orígen amb les seves condicions sanitàries, però no amb les nostres. Després d’allò vaig decidir que no podia tenir flor tancada més de 24 hores dins del taller. Això i la medicació em van portar una millor vida.

Amb el teu ofici hauràs compartit històries personals.

Per aquí han passat els casaments, les comunions, els aniversaris, les malalties, els enterraments… hem tingut el pols dels nostres clients, dels veïns sarrianencs. He fet rams molt alegres, però també el més trist.

“Si una rosa és maca, no necessita res més”

Sarrià ha quedat trist sense la Flora?

Toca buscar-se la vida! (riu) Em va sorprendre que, verbabilitzat, ningú em va dir que se n’alegrava per mi i que gaudís de la nova etapa. També entens que la primera reacció de la gent sigui sentir-se desemparat. Ara, el Sant Jordi de l’any passat amb l’homenatge espontani que vaig rebre a la porta de casa, em vaig fer un fart de plorar.

El món no s’acaba aquí.

I ara! Però recordeu, si una rosa és maca, no necessita res més. “Espigues? L’11 de setembre en tindré”, sempre els hi contestava.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.