Cultura
Elsa Corominas
Recordo molt bé aquell dia. Sortint de la reunió setmanal d’equip vam anar a fer un cafè al bar de sempre i em vaig inventar la història que va suposar un abans i un després. Els vaig explicar que creia que ens havien canviat el cap per una altra persona, que no era ell. Primer es pensaven que feia broma però em van veure insistent i donant detalls que confirmaven la meva estrafolària tesi i van anar convencent-se.
L’havia vist dirigint-se a la seva secretària de manera brusca i agressiva uns dies abans. Estava aterrida. Era de nit i ells no em van veure però vaig presenciar l’escena des del meu despatx amb el llum apagat; havia tornat a pujar en adonar-me que m’havia deixat el mòbil, llavors vaig veure com ell l’abraçava desprevingudament per darrere i la forçava a besar-lo. No vaig tenir forces ni per sortir a defensar-la ni per quedar-me a veure què més passava, vaig fugir i en arribar al carrer la por i la culpa se’m van enganxar com una capa de cola i crec que encara avui no me l’he acabada de treure de sobre.
La secretària no va tornar a aparèixer, primer va estar uns dies de baixa, ens van dir, i després se suposava que havia trobat una nova feina. I a l’oficina el ritme frenètic de feina seguia i jo no sabia com expressar el terror que em produïa haver vist aquell home com un monstre i la por atroç que sentia en pensar que altres dones de l’equip estàvem en perill. Va ser llavors quan, després de nits de mal dormir i de malsons i neguits, aquell dia em vaig inventar la història, que ell era una altra persona, moguda per la incapacitat de saber com abordar la situació. Va sorgir no sé ni com, era la meva manera d’advertir l’equip que hi havia un motiu d’alerta, se’m va ocórrer de manera espontània dir que no el reconeixia, que des de la seu central de l’empresa havien enviat un altre individu per substituir-lo. I ja no vaig poder abandonar la història, que va créixer i va ser assumida per bona part de l’equip, set de deu n’estaven convençuts, i donaven arguments que reafirmaven el meu convenciment.
Vaig entrar llavors en una mena de cursa per fer creure que aquell home havia estat substituït per una altra persona, mirant de convèncer caps d’altres departaments, companys d’altres seccions quan coincidíem en ascensors o passadissos, segurament en un deliri per voler que em donessin la raó, que certifiquessin la meva història, però en general fora de l’equip ningú no em creia. Atribuïen els canvis que jo enumerava al seu caràcter, a la crisi global que tenia les borses en alerta, al canvi climàtic que afectava indirectament el creixement del negoci. Deien que ja se li passaria, que tingués paciència, que els cicles empresarials eren transitoris, i em miraven cada vegada amb major desconfiança, com si fos jo la que tenia el problema.
El meu psicòleg va ser el primer a confrontar-me, deia que jo tenia “un problema d’acceptació” i feia creure al meu marit que el meu desvari era una depressió i que veia monstres inexistents. Em va començar a tractar com a una malalta mental. “Tranquil·la, calma’t” em deia cada vegada que reprenia el tema. Va ser en aquesta època que vaig començar a somiar que el meu veritable cap, el que jo coneixia abans de presenciar l’agressió, estava en un pou, a molta profunditat, cridant i arrossegant-se, tractant d’aconseguir la llum. Em despertava odiant la persona que havia ocupat el seu cos i això feia que s’instal·lés a la feina un ambient hostil i violent. Era insuportable, irrespirable! Un dia a l’hora de dinar vaig voler arrencar-li amb un ganivet l’esperit dolent que portava dins, però ho no vaig encertar, es va escapar i alhora que ell fugia va començar la meva decadència vital. Van pensar que l’ havia volgut matar, quan jo solament pretenia alliberar la bestiola que l’habitava, alliberar-nos. Vaig ser repudiada i menyspreada per tots i em van tancar en aquest psiquiàtric del qual ja sé que no sortiré mai. En realitat, vaig embogir en entrar, quan em vaig adonar que aquest lloc era el pou del qual jo no aconseguiria escapar.
