Arts i lletres
Juanjo Compairé
Una tarda de finals de primavera, a l’ombra dels ficus i de la buguenvíl·lia del pati de la Casa Usher una quarantena de persones ens reuníem per sentir les veus de JV Foix i Carles Riba de les mans i de la boca dels poetes i creadors Jordi Cornudella, Perejaume i Dolors Miquel. Dos poetes coetanis (nascuts el mateix any, fa 125 anys) portats per tres poetes gairebé també coetanis.
L’excusa? Potser l’efemèride d’aquest segle i quart. Potser la publicació en format de llibre de butxaca de tres llibres cabdals dels poetes homenatjats: Diari 1918 i Sol, i de dol; Les irreals omegues; Onze nadals i un cap d’any, de J.V. Foix i Elegies de Bierville; Salvatge cor; Darrers poemes, de Carles Riba.
En Perejaume parlà del torrent de la poesia catalana. El torrent viu que passa entre Foix i Riba i que recull l’aigua que ve d’Ausiàs March i de ben abans, que s’estanya en aquests tres poetes presents i segueix avall empaitant altres de més joves.
Dues maneres de fer poesia, molt diferents. Foix, un poeta més musical, més “cantaire”, de llengua més variada, fa servir arcaismes – però també mots molt moderns, en aquesta barreja tan «foixana» del vell i el nou- tot molt ben amanit amb dosis de sornegueria i misticisme. És un poeta que entra més per la imaginació visual i per l’oïda. Llegir Foix – ens diu Dolors Miquel- és sentir la “matèria” del so, que de tant en tant és també el so de la terra.
Riba és, per contra, més conceptual, sense descurar del tot la musicalitat dels seus textos, especialment present en els darrers poemes. Al mateix temps, és un poeta molt eròtic en descriure les relacions amoroses, com podem veure a Salvatge cor: “qui no mori d’amorós/ l’amor no el prendrà a mercè”.
Els dos poetes es troben després de la guerra. Riba ha patit també l’exili i aquesta experiència (en paraules de Perejaume) l’acaba de fer com a poeta. Es troben de nou al Port de la Selva. Els poemes i escrits que s’han dedicat l’un a l’altre, l’amistat que han anat covant es fonen en una abraçada de mutu reconeixement. I la Casa Usher fou aquella tarda la Casa Vermella que cantava en Foix, “on viu l’orat que farga a mitjanit”.
