Dimarts 05, març 2024
8.8 C
Sant Gervasi
8.7 C
Sarrià
Publicitat

‘Fugir era el més bell que teníem’ de Marta Marín-Dòmine

Carme Rocamora
Carme Rocamora
El primer dia de classe a la UAB em van preguntar perquè volia ser periodista. Suposo que per aquell ideal d’intentar donar veu a aquells que els hi han tret, o bé perquè són ignorats, o bé perquè no se’ls sent prou. He tingut la sort de practicar-ho, amb més o menys destresa, aprenent a mitjans com La Vanguardia, Europa Press o ElNacional.cat. Actualment, treballo com a redactora de política a Nació. I continuo aprenent dia a dia a El Jardí, el diari que m’ha mostrat que cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada.

Publicat el 19.2.2019 9:00

Les ressenyes de la Casa Usher

Casa Usher

Us recomanem un llibre que acaba de sortir del forn i que ja ha causat impacte. Que tracta la memòria partint de la vessant més privada, íntima i personal per arribar a la memòria històrica i social. En comptes de donar les memòries del seu pare perquè algú les edités, l’autora prefereix acompanyar-les amb els records i les converses que van compartir per dibuixar-nos una infància i adolescència amb guerra i exili i poder fer, a la vegada, un homenatge al pare.

Publicitat

D’aquesta manera Marta Marín-Dòmine ens parla de la memòria dels altres i de l’herència que en rebem, dels records que es mantenen vius perquè estan actius i evolucionen, i de com la representació del passat també és present i et condiciona. En definitiva, la memòria de la pell. Cadascú tria el que en fa, d’una manera més o menys inconscient, però tots la portem i forma part del que som. La tria d’autoficció no és aleatòria: hi ha la voluntat de fer un exercici que arribi al lector, amb frases curtes i el·laborades i moltes d’elles, punyents.

Publicitat

Apel·la a la seva herència, al que ha representat l’exili i la guerra en els seus presents i a la seva necessitat de fugida constant. De fer les maletes. I ho fa des del racó més íntim fins l’immens mar que és la Literatura. I des de la tranquil·litat que li dóna saber que ja no fuig, sinó que es desplaça. I viatja. Amb tot es planteja i ens ho fa fer a nosaltres, què en queda de la nostra memòria, dels nostres records, de qui som. Què ens ha donat a nosaltres i què deixem i, el que podria ser més desconcertant, on ho deixem.

Casa Usher C. Santaló, 79

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.