Sang a Sant Gervasi (19)
Jordi Quer
Vam establir un mètode de treball amb la Lídia: cada vegada que jo detectava una txeca, ella la marcava al mapa de Sant Gervasi. La idea era fixar un traçat de les txeques al barri. Si l’assassí s’entestava a reincidir en la seva comesa macabra seguint el mateix modus operandi, teníem una opció de caçar-lo.
Ben aviat vaig adonar-me, tanmateix, que trobar informació verídica sobre les txeques no era cosa fàcil. No només perquè les pàgines webs que parlaven del tema sovint no coincidien (una txeca que en un blog era horripilant i sanguinària, en un altre ni era esmentada), sinó perquè era evident que l’assumpte es trobava visiblement segrestat per opinaires i pseudohistoriadors majorment ancorats en posicions d’extrema dreta. Per a ells, les txeques demostraven la maldat intrínseca de la Segona República, a qui acusaven de titella del pèrfid comunisme soviètic, i justificaven l’aixecament franquista.
Els pocs historiadors i blocaires d’esquerres que en parlaven, per contra, es queixaven de l’amplificació que el franquisme havia fet de les txeques amb finalitats propagandistes, reconeixent-ne l’existència durant la Guerra Civil però reduint-ne l’abast i la truculència. Aquest trepitjar un terreny relliscós em produí un neguit important. A la Lídia, en canvi, la divertí i excità. S’ho passava pipa posant txeques al plànol, traient-les, dubtant què fer, alhora que es perdia en digressions sobre la “Història del Mal”, com aquest s’havia encarnat en les txeques i per quines estranyes reminiscències arribava fins a fets aparentment innocus d’avui dia.
A empentes i rodolons, acabà sortint un mapa de les txeques de Sant Gervasi. En total eren vuit centres de detenció. Alguns d’ells controlats per escamots anarquistes, especialment durant els primers compassos de la guerra. La resta, sobretot a partir dels Fets de Maig del 1937, pels comunistes. La concentració de txeques al barri, un lloc tranquil i desitjable reblert de torres burgeses i convents apartats, fou inquietament alta. Dues ja havien estat usades per l’assassí: Sant Elies i Vallmajor. Quina seria la propera? Calia enviar els Mossos d’Esquadra a vigilar-les?
Vaig mirar el mòbil. Eren quarts de 9 del matí i el comissari Porxas no m’havia tornat la trucada. Vaig intentar-ho novament. Aquest cop saltà el contestador.
Calia perseverar en la investigació sobre les txeques. La Lídia pescà per Internet un parell de llibres que, si bé s’havien d’agafar amb pinces, podrien servir per aprofundir en el tema: Les garjoles de la República de Juli Henares, mena d’historiador especialista en la cosa, i Guía verdadera de la checas de la ciudada condal, sense autor, publicada per la barcelonina Editorial Europa, coneguda i polèmica per haver fet una edició catalana del Mein Kampf de Hitler.
Ens vestírem i baixàrem carrer Muntaner. La brisa matinal, que des del mar pujava pels carrers llargs i rectilinis de l’Eixample, ens deixondí. A Aribau amb Consell de Cent, ens aturàrem davant la Llibreria Antiquària Santpere. Es tractava d’una llibreria de vell que havia sobreviscut a l’especulació del centre de Barcelona i que estava especialitzada en la Segona República i la Guerra Civil. L’establiment estava encara tancat. Per fer temps ens refugiàrem en una cafeteria a esmorzar. La Lídia es posà a guixar el tros de paper on havia apuntat el nom dels llibres, de manera que els títols ben aviat quedaren embolcallats de rostres terrorífics i delirants.
—L’art no és bo –mussità entre dents enigmàticament–. Porta a la destrucció.
Vaig trucar Porxas per tercera vegada. Una veu automàtica m’informà que el mòbil estava desconnectat. On dimonis s’havia ficat.
La llibreria, entretant, aixecà la persiana. Hi treballava Marc Santpere, antic company de fatigues universitàries, que ens rebé encuriosit. La Lídia obrí els ulls com taronges davant d’aquell bé de Déu de lloms vetustos i polsegosos. Llibres que deia conèixer, estrafolaris, raríssims, anaren a parar a les seves mans com per art de màgia. Allí, el seu món caòtic i d’ultratomba prenia sentit, funcionava.
—Estem buscant informació de les txeques –vaig dir al Marc després d’informar-nos succintament de l’anodí estat de les nostres respectives vides.– Hem localitzat aquests dos llibres per Internet, però no n’estem segurs que ens puguin ser d’ús.
—Interessants, però en tinc un de millor –digué somrient per sota el nas.
El Marc desaparegué rere uns prestatges. La Lídia el seguí. Al cap de poc tornà a aparèixer amb un llibre a les mans, però sense que la Lídia vingués amb ell.
—Això és del millor que tinc sobre la qüestió –afirmà–: Por qué hice las chekas de Barcelona, de R. L. Chacón. Va ser escrit l’any 1939, just després de l’entrada de les tropes franquistes, i relata el judici i la condemna a mort del responsable del disseny de les txeques, un tal Alfonso Laurencic, un personatge fosc i d’origen dubtós.
—Aquest paio va muntar les txeques de Vallmajor i Sant Elies?
—Segons el llibre, va concebre la txeca de Vallmajor i la del carrer Saragossa, anomenades Preventori D i Preventori G en l’argot del SIM, la policia secreta de la República –precisà Santpere–. Sembla ser que eren les que tenien els mètodes de tortura més avançats i eficaços.
—La informació és segura?
—Ja saps, en aquests temes…
Vaig agafar el volum. Es trobava perfectament conservat. La coberta, a tot color, representava l’angoixant cel·la de Vallmajor, amb el banc inclinat, les totxanes al terra i els dibuixos psicodèlics. L’interior estava il·lustrat amb material gràfic de l’època. Una fotografia de la sala d’interrogatoris de la txeca del carrer Saragossa, ubicada en l’absis d’una capella, em cridà l’atenció. Tot just quan observava la inquietant cadira elèctrica que la presidia, vibrà el meu mòbil a la butxaca. Vaig despenjar-lo a corre-cuita. Era Porxas.
—Comissari, ho sé tot.
—Què?! –digué des de l’altra banda.
—He descobert la lògica dels emplaçaments dels…
La Lídia aparegué de sobte tot cridant i saltant:
—He trobat l’Urnulfu! He trobat l’Urnulfu!
La noia em saltà damunt i em posà a la cara un llibret minúscul, descolorit i verdós.
—És el Dragolí de Joan Brossa. El dibuix de la coberta és l’únic retrat de l’Urnulfu. El va pintar Joan Ponç…
—Sasplugues! –exclamà enfurismat Porxas des del mòbil– De què va aquesta merda?
Vaig tapar-li la boca a la Lídia.
—Comissari, el que et deia…
—Aquí el que parlo sóc jo –tallà secament Porxas–. Hem trobat un tercer cadàver.
—Amb pintura i tota la pesca?
—Sí, amb tot el pastís.
—On?
—Al carrer Saragossa –asseverà el comissari.
—No fotis?
—Sí, foto.
—Doncs ja sé on és: al Preventori G.
—Preventori, què t’empatolles? El cos és al pati d’un bloc de pisos.
(continuarà)
