Memòria històrica
Jordi Llorach i Cendra
Esbós biogràfic
A la imatge destacada, postal de la torre Llorach al carrer Muntaner, seu de lluïdes festes socials i destacats actes culturals.
Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874 – 1954) va ser la quarta i darrera filla de Pau Llorach i Malet, metge psiquiatre, i de Concepció Dolsa. El doctor Llorach va acumular una gran fortuna amb la comercialització de les aigües minerals de Rubinat-Llorach (vegeu El Jardí de Sant Gervasi núm. 16, març 2016, pàg 18). Aquesta circumstància va permetre a la família formar part de la societat benestant de l’època. La mare d’Isabel, ja vídua, encomanà la construcció d’una sumptuosa mansió envoltada de jardí, al carrer de Muntaner, 265, prop de la Travessera de Gràcia. El projecte va ser realitzat per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch i enllestit l’any 1904. En morir, la torre va ser heretada per Isabel i es parcel·là una part del jardí per construir-hi dues torres més per a les seves dues germanes. El palauet va ser enderrocat als anys trenta.
Isabel Llorach restà soltera. Sembla que durant la primera joventut va viure un gran amor amb el fill gran del farmacèutic Salvador Andreu, conegut popularment com en “pastilletes” per les famoses pastilles per a la tos que fabricava. Però, malauradament, el jove va morir. Es diu que aquest infortuni sentimental l’influí molt, optant per la solteria, estat que li permetria ser només fidel a ella mateixa.
Isabel Llorach tenia un atractiu especial. Es feia mirar i admirar, pel seu somriure seductor, tenyit de certa picardia, però no absent de signes de fermesa temperamental. A més, sempre vestia amb elegància, desprenent un glamour molt d’acord amb la moda parisenca d’aleshores. I quan parlava, era amable i denotava una gran cultura. Amb tot, la seva presència era notòria en qualsevol acte que assistia, esdevenint el centre d’interès de tothom. Com diuen els anglesos, tenia irresistibly attractive.
La cultura, la seva predilecció
Per vocació meditada, Isabel Llorach aconseguí estrènyer els vincles entre els cercles benestants, força ancorats en costums clàssiques, i els intel·lectuals i artistes que encetaven noves tendències. Aquesta intenció la deixà reflectida en el llibre Un siglo de Barcelona 1830-1930, que l’any 1946 coordinà Carles Soldevila. Hi deia: “Des de molt jove, he tendit a trencar el mur que incomunicava el món elegant del món de les arts i les lletres.” I afegia: “Res em sembla tan útil per millorar i elevar el to d’una elit com que els poetes, els pensadors i els artistes transmetin a les dames i als cavallers una mica de les seves inquietuds espirituals i que aquests els comuniquin a aquells una mica de sentit social i de gràcia urbana”. Va assolir els seus propòsits, esdevenint una excel·lent promotora,
Fotografia cedida per Jordi Llorach
dinamitzadora i mecenes cultural. Així, col·laborà amb Conferèntia Club, projecte promogut l’any 1929 pel polític Francesc Cambó i presidit per ella. L’entitat, creada a semblança dels models francesos i britànics, aconseguí situar Barcelona a l’alçada de les denominades “ciutats pròcers”. Els actes del Conferèntia se celebraven a l’Hotel Ritz, havent-hi participat més de cent vint-i-cinc destacats conferenciants, com André Maurois, Paul Valéry, Giuseppe Ungareti, Walter Gropius, Garcia Lorca, Salvador de Madariaga o Gregorio Marañon. La Guerra Civil va malmetre el projecte, si bé l’any 1947 reprengué certa activitat de curta durada, amb Carles Soldevila com a impulsor i secretari.
Fent ús de la seva fortuna i en els salons i el “teatret” del palauet del carrer de Muntaner, va organitzar nombroses sessions acadèmiques i representacions d’obres teatrals d’avantguarda, participant-hi noms de la talla de Vaslav Nijinsky, Carlos Gardel, Maurice Chevalier Josephine Baker, Miguel Fleta i Wanda Landowska, entre altres. A més de presidir el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte i de ser membre activa de l’Associació Wagneriana, era assídua assistent a les representacions del Teatre Principal, del Liceu i del Palau de la Música i amb caràcter més lúdic, de les curses a l’Hipòdrom del Prat de Llobregat, de les sessions de la Maison Dorée i dels thés-dansants al Restaurant Llibre.
‘Isabel Llorach es feia mirar i admirar,
pel seu somriure seductor, tenyit de certa picardia,
però no absent de signes de fermesa temperamental’
També practicà l’equitació i va fer llargs viatges arreu del món. En el vessant social, va assolí reconeguts èxits amb els actes que organitzava i patrocinava, als quals assistien els personatges més destacats de l’època, des de polítics, empresaris i financers, fins a representants de la societat adinerada i de la intel·lectualitat. Veritablement, una activitat frenètica, sempre centrada en les seves dues passions: la cultura i la relació social. Se solia dir que no se celebrava cap acte important a Barcelona que no hi hagués els Rolls Royce d’Isabel Llorach aparcat a l’entrada del local. A partir dels anys quaranta, tant pel canvi social produït per la postguerra, com per la disminució de les rendes de la comercialització de les aigües de Rubinat-Llorach, i lògicament per l’edat, Isabel Llorach es retirà de la vida activa, iniciant-se des d’aleshores el mite del personatge destacat d’una societat que mai més tornaria a tenir el relleu assolit.
Un personatge avançat al seu temps
Tot i els rígids costums de l’època, sobretot per a la dona, Isabel Llorach va viure amb una gran llibertat personal, social i cultural. En aquest sentit, molts han intentat esbrinar els seus possibles “secrets privats”, a vegades per a criticar-los, a vegades, sense voler-ho reconèixer, per a imitar-los. L’escriptor Lluís Permanyer la descriu com “Un personatge que va viure amb una intensitat extraordinària la vida enriquidora i va saber gaudir, donant exemple de la llibertat que havia d’assolir la dona en la vida social i cultural, tot sent respectada, admirada i també envejada.”
Amb tot, doncs, va ser una precursora del model de dona culturalment dinàmica, socialment activa i que actuava amb plena llibertat personal. Una nova manera de viure la vida femenina que s’anava obrint pas entre les dones de l’Europa avançada d’aleshores, però que a Catalunya no es va començar a concretar, i encara tímidament, fins a la dècada dels seixanta. En l’aspecte cultural i artístic, la seva actuació com a promotora, dinamitzadora i mecenes va contribuir a elevar el to de l’endormiscada societat barcelonina. Malgrat tot, el personatge i la seva actuació no han estat degudament reconeguts per la poc equitativa i massa oblidadissa història recent. No és gens estranya aquesta actitud. És una manera de fer molt pròpia dels barcelonins, sobretot si els personatges i els fets a recordar sorgeixen de la classe social adinerada. El seu nebot, F. Javier Baladía, ho exposa en el llibre Abans que el temps ho esborri. Diu: “La gent no suporta aquells que ho tenen tot: sort, elegància, riquesa i, a més, intel·ligència i simpatia”. Un darrer comentari. Manquen noms de dona en el nomenclàtor dels carrers de Barcelona. És cert. Per això, se li dedicarà al personatge un carrer cèntric, no un carreró, de la ciutat? Ho dubto.
Jordi Llorach i Cendra
