Divendres 01, novembre 2024
18.6 C
Sant Gervasi
18.3 C
Sarrià
Publicitat

Iter luminis, la cerimònia de la llum

Lídia Pujol canta al Monestir de Pedralbes en el marc d’activitats de l’any Panikkar.

Carme Rocamora
Carme Rocamora
El primer dia de classe a la UAB em van preguntar perquè volia ser periodista. Suposo que per aquell ideal d’intentar donar veu a aquells que els hi han tret, o bé perquè són ignorats, o bé perquè no se’ls sent prou. He tingut la sort de practicar-ho, amb més o menys destresa, aprenent a mitjans com La Vanguardia, Europa Press o ElNacional.cat. Actualment, treballo com a redactora de política a Nació. I continuo aprenent dia a dia a El Jardí, el diari que m’ha mostrat que cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada.

Publicat el 30.10.2018 8:00

Notícies de Sarrià

Pedralbes

Maria Antònia Font

Enguany es commemora el centenari del naixement del filòsof i teòleg Raimon Panikkar (Barcelona 1918 – Tavertet 2010). Són diverses les activitats que s’han anat fent durant aquest any per recordar-lo, una d’elles el concert que es va realitzar el passat 30 de setembre al Monestir de Pedralbes amb Lídia Pujol.

Publicitat

Tot i que havia sentit a parlar de Lídia Pujol, he de confessar que no l’havia escoltat mai. A sobre, vaig anar al concert del diumenge 30 de setembre al Monestir de Pedralbes sense saber, voluntàriament, què m’hi trobaria. Com qui planifica un viatge sorpresa. Que el públic fos nombrós devia ser un bon senyal… Va ser un concert? Va ser espectacular. Va ser un espectacle? Va ser un concert pregonament emotiu.

Publicitat

L’actuació (potser en podem dir així) va constar de quatre capítols. El primer, Aurora i naixement, tractava sobre el caràcter continu de la realitat i de la necessària integració de la diversitat:

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra

(Salvador Espriu)

El segon capítol, Creixement, floració i plenitud, versava sobre la consolidació de la identitat, que requereix una actitud personal introspectiva i també la inserció social:

Hi ha gent que va sola pel món,

sola entre amics que no ho son,

sola de tu, sola de mi,

sola amb la pols del camí

(Joan Vergés)

Tot seguit, el tercer capítol, Crepuscle i declivi. Mort i dissolució, cantava a la mort com a eix (i no límit) de la vida. Els versos següents son els que em van colpir més de tot l’espectacle:

Hi ha vegades que faig memòria per recordar si he tingut sort.

Les rodes giren, els dies passen, i cap resposta ve d’enlloc.

I el capítol 4, Vida nova i llibertat, reflexionava sobre el pas del temps, que a l’Orient conceben com a circular i cíclic, mentre que a l’Occident el concebem com a lineal i final.

Nada de ti, nada de mi.

Una brisa sin aire soy yo:

nada de nadie.

Si la música penetrava a l’ànima, el text ho feia potser amb més força. Parlava de la vida mateixa, clara i misteriosa, que un dia ens porta al món i un altre ens en fa intrusos.

© Juanjo Compairé
Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!
Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.