Jardins de Can Sentmenat © M. Josep Tort

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

Els jardins històrics de can Sentmenat ens apropen a la història dels antics masos i masies, l’activitat agrícola dels quals es va perdre definitivament quan la propietat va passar a mans de l’aristocràcia burgesa de la Barcelona industrial, que va reconvertir les masies en luxoses mansions i els horts en ostentosos jardins.

A principis del segle XVII, l’anomenat Mas Teixidor va ser adquirit pels marquesos de Sentmenat i transformat en una mansió senyorial d’estil neogòtic, que va patir diferents remodelacions. El palauet actual, de caràcter romàntic, està rodejat per uns bellíssims jardins classicistes que s’han mantingut força invariables en el decurs dels temps, fet que els converteix en un element d’informació cabdal sobre la tipologia dels jardins senyorials de l’època.

El 1974, els Sentmenat van vendre la finca a una immobiliària i després de molts anys de negociacions, l’Ajuntament de Barcelona va evitar la destrucció d’aquest valuós patrimoni natural i arquitectònic. Actualment és la seu de l’Escola Eina de Disseny i Art i els jardins són de titularitat pública.

Finca de Can Sentmenat © M. Josep Tort

La finca de can Sentmenat, de 10 hectàrees de superfície, està situada al vessant marítim de la serra de Collserola, des d’on s’albiren magnífiques vistes sobre la ciutat de Barcelona. Davant la façana principal se situa un llarg passeig flanquejat per un conjunt d’arbres remarcables com els teixos, els til·lers o les acàcies, i un seguit d’escultures femenines —algunes decapitades— que fan referència a les diferents nissagues vinculades a la família Sentmenat. Darrere el passeig s’estén el gran jardí d’estil romàntic, amb altes i esveltes palmeres i amb un estany circular rodejat de parterres de boix que dibuixen vuit camins radials d’accés al brollador. A ambdós costats, àmplies praderies de gespa amb pins, pinyoners, cedres, troanes, pitòspors, til·lers, margallons i altres palmeres conformen una equilibrada sintonia arbòria.

Darrere el palauet es localitza un espai enjardinat de transició cap al bosc, que antigament s’utilitzava com a hort i planter de flor tallada. Al marge entre dos bancals s’observa el vestigi d’una antiga cascada de rocalla que desaiguava en un estany semicircular -avui en desús-, que és ple de vegetació silvestre. Un conjunt de xiprers alineats dibuixen el límit d’un antic jardí que ha quedat diluït per l’avanç poderós de la vegetació silvestre.

El bosc s’enfila ufanós pel vessant solell de la serralada de Collserola. Alzines, pins blancs i pinyoners, ullastres, llorers, xiprers i algunes espècies introduïdes com els cedres sovintegen en aquesta arbreda. El sotabosc és molt ric en marfull, arboç, estepa blanca, llentiscle, arítjol, lligabosc i galzeran (Ruscus aculeatus), un petit arbust perennifoli molt curiós, ja que les tiges semblen fulles però no ho són. Són tiges modificades on creixen les flors i fructifiquen els fruits durant un període molt llarg. El galzeran s’ha utilitzat moltíssim com a ornament nadalenc per l’espectacularitat dels seus fruits vermells i brillants. L’explotació continuada l’ha situat en el llindar de les espècies greument amenaçades i en molts municipis està prohibit recol·lectar-lo.

Les plantes del jardí

La biodiversitat de la finca de can Sentmenat és extraordinària, i també la presència d’espècies centenàries que hi habiten, com algunes acàcies i til·lers que viuen arrenglerats al marge del passeig.

Darrere el palauet, al costat d’unes aules prefabricades de l’Escola Eina, hi destaca una alzina (Quercus ilex) catalogada com a arbre d’interès local. És un exemplar singular, amb una capçada no gaire gran però molt vigorosa. La base del tronc presenta una escorça força malmesa a conseqüència de la interacció amb les persones. L’escorça dels arbres és com la nostra pell, protectora i resistent però tanmateix vulnerable. Al voltant d’aquesta alzina, el bosc mediterrani s’imposa i altres alzines i pins centenaris s’enfilen esponerosos a la recerca de la llum.

Un altre aspecte destacable és l’abundància d’espècies de palmeres diferents, que atorguen al jardí un valor estètic inqüestionable. Els margallons, les palmeres canàries i datileres, les livistones, les palmeres excelses i un gran nombre de washingtonies conformen una mostra  excepcional de la riquesa vegetal d’aquest històric jardí.

L’ànec collverd

Enric Capdevila

L’ànec collverd (Anas platyrhynchos) és l’ànec més gran i comú d’Europa. És una espècie aquàtica d’àmplia distribució i a casa nostra cria a diversos parcs de la ciutat així com al pantà de Vallvidrera. Fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes. La femella i l’immadur són de color bru, i el mascle adult té el cap i el coll de color verd; però després de l’època d’aparellament canvia les plomes (plomatge d’eclipsi) i s’assembla a la femella, de la qual es distingeix pel color groc més viu del bec. Els adults tenen la taca alar o espill de color blau. Menja plantes aquàtiques i també granotes i insectes. Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La posta és nombrosa, d’entre 7 i 18 ous de color verdós clar, i després d’unes 4 setmanes d’incubació és fàcil veure els aneguets nedant en fila seguint un dels adults. L’ànec collverd té unes 10.000 plomes (entre les cobertores i el plomissol), les quals els protegeixen del fred i de la humitat. Lubrica aquest plomatge contínuament amb greix per tal que l’aigua no hi penetri. La glàndula que li proporciona aquest greix es troba a la base de la cua. A l’aigua, l’ànec flota sobre un coixí d’aire. L’aire s’adhereix en el plomissol i les plomes cobertores completen el segellat.

Dita: Anar moll com un ànec.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here