Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El col·legi dels Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi va néixer a Manresa. Però després de molts anys de convulsions polítiques i religioses, l’any 1892 es va instal·lar a la casa Gardenyes de Sarrià, una finca de 12 hectàrees de superfície propietat d’Elvira Rabassa que limitava amb la riera de Gardenyes, avui la Via Augusta. Els jesuïtes la van comprar per valor de 60.000 duros.
La casa Gardenyes era una casa pairal que la familia Rabassa-Vilavecchia utilitzava com a casa d’estiueig. Els masovers es cuidaven dels horts i els camps, i també dels magnífics jardins que envoltaven la casa. A partir d’un bonic estany central situat a l’entrada principal, es dibuixaven un conjunt de grans parterres circulars entapissats amb gespa on creixien arbres autòctons i exòtics que alternaven amb àrees més boscoses. A la part de darrere de la casa, hi havia dos estanys més envoltats d’arbredes i, més enllà, el terreny s’enfilava muntanya amunt pel vessant assolellat de Collserola.
Per albergar el conjunt d’alumnes i jesuïtes residents, es va construir un edifici provisional, però les necessitats d’espai anaven creixent, i l’any 1893 es va iniciar la construcció de l’edifici actual, que el va projectar l’arquitecte Joan Martorell i Montells (1833-1906). El jardí posterior de la casa es va destruir totalment sota la mirada atònita del jardiner i el masover de la finca. Només es va mantenir una pineda que en deien “El Pinar”.
L’edifici es va construir en fases segons la disponibilitat dinerària. El 3 de desembre de 1895, es va inaugurar la part central i esquerra de la façana principal, i més tard la resta de l’edifici, exceptuant la torre punxeguda de la dreta, que no es va construir mai. L’edifici d’estil neogòtic amb aparença de castell està inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, planta en forma de “T” i amb dos claustres interiors.
El col·legi avui
El col·legi en els seus inicis va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic i important de Barcelona, i avui dia segueix sent un referent indiscutible, amb més de 3.000 alumnes que poden escollir un ampli i acurat recorregut educatiu. Des de P1 (nens de guarderia) fins a 2n de batxillerat i una extensa oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior.
El jardí
Situat davant de la façana principal de l’edifici, el jardí del col·legi de Sant Ignasi respon a un model de jardí tipus renaixentista on l’ordre, la mesura, la proporció i la simetria dominen el conjunt. No hi manca l’aigua com a element primordial, generador de vida, i tampoc hi falten espais més assilvestrats que ens apropen a la jardineria menys domesticada.
La tipologia d’espècies que hi habiten no es va seleccionar a l’atzar. Es va prioritzar que hi hagués una representació de la flora mediterrània com les alzines, les palmeres, els llorers i els xiprers, i algunes espècies molt venerades com els teixos. Els xiprers abunden pels seus valors espirituals, i n’hi ha alguns de centenaris.
L’estany central. Està situat davant la majestuosa escalinata d’accés al col·legi i constitueix el centre neuràlgic del jardí a partir del qual irradien un conjunt de parterres entapissats amb gespa sempre verda, on s’eleven conjunts de palmeres altíssimes del gènere Washingtonia. L’estany, de forma circular, conserva el brollador dels antics jardins de can Gardenyes i està encerclat per una tanca vegetal d’evònim. Més enllà, es dibuixa un cercle de joves til·lers. Sota l’estany, dos grups més de parterres simètrics alberguen una cyca, dos teixos, un xiprer centenari altíssim i un arbre de l’amor que desplega la seva espectacular floració rosa-violàcia a l’inici de la primavera, abans que surtin les fulles.
L’estany de la Mare de Déu de Lourdes. Està situat al costat de l’entrada de Carrasco i Formiguera. És un indret sorprenent de conte de fades, una peça única per la seva antiguitat i pel caràcter romàntic que traspua. Una paret de rocalla amb forats negres ocults, entapissada amb heures i falgueres i la Mare de Déu amagada darrere la frondosa vegetació. A la base, un estany amb un conjunt de lliris d’aigua arrenglerats a la paret i un canyissar al marge frontal de l’estany. Sobre l’aigua tranquil·la, un conjunt de nenúfars i dotzenes d’insectes que voletegen buscant aliment. Una petita meravella que és, tanmateix, el niu i la casa d’un notable grup de tòtils, el gripau paridor o llevadora (Alytes obstetricans) que s’anomena així perquè el mascle carrega els ous fecundats a l’esquena fins a l’eclosió. Un ecosistema en perfecta harmonia!
El racó del Bambú. Al costat de l’estany, es dibuixa un passadís amagat de canyes de bambú que condueix a l’extrem sud-est del recinte on trobem un pitòspor arbori i un impressionant exemplar de bellaombra amb múltiples troncs i, més enllà, un petit bosquet d’alzines. Davant, un parterre flanquejat per una tanca de pitòspor amb uns xiprers centenaris i un bonic exemplar d’avet (Abies pinsapo).
El racó dels llorers i els còculs. Just a l’entrada, en un parterre elevat, hi viu un conjunt de llorers i còculs remarcables per la seva longevitat i bon estat de conservació. Els llorers simbolitzen el triomf. A l’antiga Roma, les corones de llorer les posaven a aquells homes que destacaven pel seu valor en les conquestes i els seus mèrits en l’esport.
El racó de la casa d’Exercicis. A l’esquerra de l’entrada, al recinte se’ns descobreix un petit jardí reservat, d’una frondositat impressionant. Té una petita font de rocalla, una taula i uns bancs i està totalment encerclat per murs vegetals de pitòspors i altres arbusts. Les capçades d’un bellaombra i un lledoner tanquen per dalt aquest recollit i ombrívol espai.
Els claustres. Dos claustres arquitectònicament impressionants, amb dos petits estanys al centre i quatre parterres als extrems on creixen altes palmeres, xiprers i avets. Un paisatge molt auster en un escenari que emociona.
L’hort. A l’extrem nord-oest del recinte, al costat de les pistes esportives, se situa l’hort escolar amb bancals, caixes de compostatge, arbres fruiters i espais enjardinats amb boniques i acolorides floracions.
Cuereta torrentera
Enric Capdevila
La cuereta torrentera (Motacilla cinerea) és un ocell de la família dels motacíl·lids. S’associa a espais fluvials o lacustres i per això a Barcelona es pot observar a parcs amb aigua, com la Ciutadella o el de la Guineuta, i a Collserola al pantà i la riera de Vallvidrera. A l’hivern és més comuna perquè arriben ocells provinents d’Europa i també els que baixen de les muntanyes per ocupar terres més temperades.
A Barcelona és molt més abundant la cuereta blanca (Motacilla alba), de la qual es pot distingir molt fàcilment, ja que la torrentera té color groc per sota. Mesura uns 18 cm, dels quals la meitat és la seva llarga cua negra, amb rectrius externes blanques. És de color blau-grisenc per sobre i groc per sota. La femella és més marronosa i el mascle a l’estiu té la gorja negra, perfilada per una ratlla blanca, i el color groc molt més accentuat.
És un ocell insectívor que s’alimenta de mosques, petits insectes i invertebrats aquàtics. El mascle té diversos comportaments per a seduir la femella, un d’ells és volar a càmera lenta obrint la cua com un vano, i un altre és córrer per terra cap a la femella, exhibint la seva gola negra. Fa el niu amb molsa i herbes, que recobreix amb pèls, en forats de roques, murs de pedra i ponts, sempre en zones properes a l’aigua. Vola amb rapidesa, amb un vol ondulat, parant-se sobre una roca o branca mentre mou constantment la cua amunt i avall.
La dita: El cap fa l’home i la cua fa l’ocell
