11 C
Sant Gervasi
| Dimecres 25 de novembre de 2020 |

Joan Amat: “Cal treballar perquè no es degradin les cases antigues del Putxet”

El Jardí entrevista Joan Amat, fill petit del pintor Josep Amat i un dels encarregats de mantenir viva la Fundació Pintor Josep Amat

Gent del Barri

Sergi Alemany

Joan Amat (78 anys) és el fill petit dels tres que va tenir el pintor impressionista Josep Amat, referent de la pintura catalana del segle xx i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Geòleg de professió i apassionat de la petita mecànica, aviat farà 20 anys que, amb la família, gestiona la Fundació Josep Amat, en honor al seu pare. Mantenim amb ell una conversa de més de dues hores i mitja, envoltats de quadres de Josep Amat, però també del so dels ocells dels Jardins del Turó del Putxet. Som a la casa del carrer Manacor 10, on residia el pintor amb la seva família. Actualment, aquí hi ha intacta la seu de la fundació.

Veí del Putxet o del Farró?

El meu pare havia dit tota la vida que tenia una caseta a Sant Gervasi, i jo ho mantinc. En tot cas, parlaríem del Putxet, perquè estem al Turó del Putxet.

Però durant uns anys va viure al Farró.

Sí, abans havíem viscut al carrer de Jules Verne 25, però del Farró no en vaig sentir a parlar mai en la meva etapa educacional fins que es va constituir l’Associació de Veïns. Per més propaganda que en fem, sense res físic que porti el nom del Farró no tindrem barri.

La Fundació Josep Amat ha fet barri amb el Farró.

Vam aprofitar unes jornades veïnals per fer portes obertes, ara fa uns anys.

“A casa vivíem de vendre la millor pintura del pare”

Per què no va tenir continuïtat?

Si no se n’han fet més, és pel tipus d’assegurança que tenim contractada. Canviar-ho seria del tot insostenible econòmicament. Moltes fundacions serveixen per evadir impostos, i aquesta serveix per perdre-hi diners. No hi ha entrades, només costos legals. Es manté pel capital de la família.

Joan Amat assegut a la butaca on reposava sempre el seu pare ©Sergi Alemany

Podria ser més accessible la fundació?

El telèfon no ha deixat de ser mai visible a la web de la fundació. Si la gent no hi té interès, nosaltres tampoc hi anirem al darrere. El que sí que tenim és contacte amb alguns guies culturals que treballen pel seu compte i ens demanen de fer visites. Potser n’arribem a fer dues o tres cada any.

Han descartat fer una casa museu?

Seria penjar-se medalles. Una fundació no té tantes pretensions com un museu i pot fer una bona tasca. Nosaltres hem exposat fins i tot a París, un dels llocs on el pare s’havia donat a conèixer.

“La petita mecànica sempre ha estat la meva afició”

I mentrestant, què es fa?

A casa vivíem de vendre la millor pintura del pare. Per tant, la fundació ha tingut la missió de recopilar algunes de les obres i catalogar-les amb dades. Alhora, hem mantingut la fisonomia de l’espai, tant de mobles com de quadres, que no ha canviat gens de quan hi vivia el pare. Amb una excepció, que, tot i que a primera vista potser no s’observi, ha envaït l’espai de la meva petita dèria, la petita mecànica: caixes de música i rellotges.

Les exposicions de Josep Amat van arribar fins a París ©Sergi Alemany

Col·lecciona caixes de música.

El lloc d’Espanya on hi ha més caixes de música visibles és el Museu Frederic Marès, però desgraciadament no funcionen i es mostren en unes vitrines amb un pèssim estat de conservació. En canvi, les meves, que en són més d’una vintena, totes sonen.

Ha de ser un bon tècnic…

La petita mecànica sempre ha estat la meva afició. El president del Conservatori de Música de Ginebra, a Suïssa, va arribar a venir fins a tres vegades a casa per veure com havia reparat les caixes. Li havien arribat referències que hi havia un ximple a Espanya que les arreglava i no s’ho creia. Allà directament en fan reproduccions.

Quin és el secret?

Paciència, art i hores.

Caixa de música ©Sergi Alemany

Una herència del pare?

Érem diferents. Ell era una persona molt manetes que també ho arreglava tot, però li quedaven uns nyaps de mil dimonis.

Molt millor la pintura!

El pare es passejava per tota la ciutat amb el seu cavallet, pintant aquí i allà. Era un artista que sortia a pintar quan considerava que hi havia la llum adequada. Per tant, hi havia al taller tota una sèrie de quadres esperant les condicions de llum corresponent per ser acabats. En una sola jornada, gairebé mai tenia acabada una obra.

“El pare va procurar que tots tinguéssim una formació independent de la pintura”

Es diu que Josep Amat “fotografiava” els barris.

Era un pintor que servia per mantenir viu el record dels barris, amb algun matís. Primer de tot, perquè ell mai va fotografiar res, entre d’altres coses, perquè fins als anys 1980 no va poder comprar una càmera de segona mà a un amic. I a més, perquè no falsificava res del paisatge que dibuixava, però sí que treia moltes coses: tot allò que considerava que li molestava no existia en el quadre.

Joan Amat davant una de les pintures de Josep Amat ©Sergi Alemany

Tu has pintat mai?

No. Res. A casa, el meu pare va procurar que tots tinguéssim una formació independent de la pintura. De petit m’agradava molt la natura i vaig decidir fer la carrera de geologia.

Què va passar?

Que més d’una vegada vaig acabar a l’hospital per asma o al·lèrgia al pol·len. Aleshores, vaig decidir estudiar informàtica. Encara no havia acabat els estudis que em va sorgir l’oportunitat de treballar a la ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana) per fer la primera aplicació d’auscultació de preses.

“Si el barri ha millorat és perquè el conjunt del poble ha millorat”

Després va arribar la seva afició.

Un cop jubilat, vaig entrar a l’escola de rellotgeria de Barcelona, l’única d’Espanya, i vaig ser el número u de la promoció. Això em comportava anar com a becari tres mesos a la fàbrica de Patek Philippe, a Ginebra.

Caram!

No em vaig deixar perdre el viatge per conèixer totes les fàbriques, però sí que vaig haver de renunciar a la beca. El segon de la promoció va estar content.

Joan Amat amb una de les caixes de música més petites de la seva col·lecció ©Sergi Alemany

Així no s’ha perdut res del barri.

Si el barri ha millorat és perquè el conjunt del poble ha millorat. L’economia de la postguerra era baixíssima i es deterioraven totes les cases, però tan bon punt hi va haver un benestar social, la gent va poder acumular uns diners i invertir-los en reparacions. Tot això, amb independència del govern que hi hagués.

“Per mi, com menys es toqui el Putxet, millor”

Quina ha de ser l’evolució del Putxet?

Jo no aspiro que m’arreglin el barri. Per mi, com menys es toqui, millor. El que cal fer és treballar perquè no es degradi. Sé que vaig contra molta gent i que costa més diners, però soc partidari de mantenir-lo tal com està. Els tècnics, en canvi, sempre volen fer-ho tot de nou. Sembla com si així haguessin de passar a la història pel prestigi que se suposa que t’atorga fer coses noves.

“Arribarà un moment en què no podran quedar cases antigues emblemàtiques”

Una protecció del patrimoni.

Cal donar categoria a les coses. Les grans construccions com el Parc Güell, la Sagrada Família o un barri Gòtic són molt boniques. Ara bé, les petites construccions estan destinades a desaparèixer. Arribarà un moment en què no podran quedar cases antigues emblemàtiques perquè segons els tècnics no compleixen amb la “ITV” dels habitatges. Tenim unes normes massa estrictes.

Joan Amat al jardí de la Fundació Josep Amat ©Sergi Alemany

I espais sense utilitzar…

Si hi ha cases abandonades com la del carrer Manacor 1 és perquè l’Ajuntament no deixava fer absolutament res al seu propietari. Si el que prefereixen és fer blocs de pisos, jo ho sento molt. Nosaltres conservem aquesta casa del pare a pesar de l’Ajuntament.

“No veig el Putxet tan degradat com la Barceloneta o la Vila Olímpica”

Veu degradació al Putxet?

No el veig tan degradat com la Barceloneta o la Vila Olímpica, que em sembla fastigosament freda i em transmet tristor. La màxima preocupació que teníem fa uns anys eren els descampats deserts, com el de la Clínica Sant Josep. Ara et diria que són els coloms, a qui els han tret la casa i no hi caben ni en els cables de l’electricitat. Si et fixes en el terra, té dos pams de merda!

Espero que la relació amb els veïns sigui millor.

Hem de fomentar l’amistat perquè vivim en una societat on correm tant que no ens aturem a veure quin problema té el del costat. La millor caritat que es pot fer és amb el veí i a partir d’aquí estendre una taca d’oli.

Joan Amat a casa seva, la seu de la Fundació Josep Amat ©Sergi Alemany

Aquesta taca d’oli s’ha estès al Putxet?

Fa uns anys, es va organitzar un berenar al carrer de Felip Gil per fomentar l’amistat. Ens coneixíem tots pel cotxe i tan bon punt el canviàvem ja no sabíem qui era qui. Ara qui el va promoure, la Carme, ja no és veïna del barri, però la tradició es manté.

Hi ha qui reivindica més zones verdes al Putxet.

Les pintades que reclamen més espai verd en un barri que confronta amb el parc perden tota la credibilitat. El que cal és facilitar les coses perquè la gent pugui cuidar els jardins que ha fet créixer durant anys. No és normal que l’Ajuntament vingui a supervisar què es pot plantar i què no, i a dir si es poden tallar o no els arbres. Per aquí, no hi passo!

“Les pintades que reclamen més espai verd en un barri que confronta amb el parc perden tota la credibilitat”

I sobre mobilitat?

Si ho dius pel carrer Ballester, les bandes sonores només fan que els veïns sentin més sorolls i vibracions. De vegades, l’Ajuntament fa massa cas a les protestes o denúncies d’alguns veïns que no saben exactament contra què protesten.

Joan Amat ha rebut El Jardí a la seu de la Fundació Josep Amat ©Sergi Alemany

Han vingut alcaldes a casa?

Totes les personalitats que han passat per aquesta casa ho van fer quan el meu pare era viu. Ser una fundació ens ha obert moltes portes, però les personalitats no han vingut fins aquí. 

Què passarà amb aquesta casa el dia demà?

No serè jo qui decideixi què passa. Sobre el llegat de les obres, el meu germà Josep sempre ha estat al darrere de la possible obertura, per part de la Thyssen, d’un museu a Sant Feliu de Guíxols.

El bloc “Finestres del Farró” proposa, a partir d’un reportatge d’Araceli Vilarrasa a Coses de Farró, núm. 12, un interessant recorregut pel barri a partir d’obres de Josep Amat.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.