Gent del Barri
Maria Antònia Font Fernández
Aquest mes hem entrevistat Jordi Bulbena, escenògraf i veí del Putxet. Podríem dir que les parets on va créixer són poètiques i que les parets on treballa són artístiques. Bulbena treballa amb passió i viu amb calma: la suma de contraris fa el complement perfecte. Des de l’Espai Putxet, vam parlar de les dues facetes.
Pel que sé, vostè va néixer en una torre aquí mateix, al carrer de Roca i Batlle.
Al número 10 (avui 20), sí. Era una torre de la meva àvia, que durant un temps va tenir llogada als poetes Carles Riba i Clementina Arderiu. L’àvia i la Clementina eren amigues… Per cert, la Clementina va escriure un poema dedicat al carrer de Roca i Batlle, i aquest poema es conserva. Sempre que en tinc ocasió dic que s’hauria de gravar en una placa.
En canvi, a l’avinguda República Argentina 163, davant del viaducte de Vallcarca, sí que hi ha una placa amb uns versos de Del joc i del foc, de Riba: «Seré un cor dins la fosca; porpra de nou amb l’alba». Però des d’aquí fem una crida perquè es posi una placa al carrer de Roca i Batlle.
Això sí que estaria bé (riu), perquè a més és molt maco. Doncs bé, a l’avinguda República Argentina hi van viure després; no sé quant de temps, però m’imagino que abans de la Guerra Civil. Jo ja no els vaig conèixer, però recordo que l’amistat entre les dues famílies venia de lluny i que els Arderiu tenien una joieria davant la Llotja.
I actualment vostè torna a viure al mateix carrer de Roca i Batlle…
Exacte. Vaig marxar uns anys i ara visc al mateix número 10, però en una casa de pisos. Abans hi havia hagut quatre torres: la besàvia havia comprat la primera (que a més sabem per fotografies que va ser la primera torre del carrer) per passar l’estiu, però durant la Guerra Civil pujaven del pis del carrer de la Portaferrissa per refugiar-se dels bombardejos i ja s’hi van quedar. Per això jo vaig néixer al Putxet. I aleshores, la besàvia va fer construir tres torres més per llogar, una filera típica del Putxet d’aquella època.
Encara sobreviuen algunes torres…
Les que limiten amb el Turó del Putxet es conserven perquè allà no s’hi pot edificar, mentre que les que eren a la banda del carrer Balmes, com ara la nostra, no es van conservar. Avui en dia dormo uns quinze metres a sobre de l’habitació on vaig néixer.
És curiós, viure en el mateix lloc on s’ha nascut però en un altre edifici. Al carrer hi ha d’haver vist tants canvis…
Als 18 anys vaig marxar i l’any 2000 vaig tornar. El Putxet era com un poble però amb els avantatges de la ciutat: si un veí estava malalt el veïnat se’n cuidava. Els nens anàvem tots a l’escola del carrer Bertran que es deia Centro de Enseñanza Alba. Era una escola mixta, cosa que en aquella època era insòlita (i de fet il·legal). I a més jugàvem pels descosits: ens amagàvem pel carrer, saltàvem els jardins… Al Turó, que era salvatge, hi havia una pedrera i una casa en ruïnes; els pares no ens hi deixaven anar, però nosaltres ens escapàvem. Els nens d’abans podíem jugar pels descosits. Tot això no cal dir que s’ha perdut. L’únic que ens queda al carrer és que a l’estiu encara podem dormir amb les finestres obertes amb l’únic ambient de la fauna.
‘Em sento còmode amb el teatre
que genera emocions profundes
en els espectadors’
Anem a parlar ara de la seva faceta artística. Vostè és escenògraf, però també s’ha dedicat al teatre.
El 1972 vaig ser un dels fundadors del grup de teatre Comediants, i vaig estar-m’hi durant 18 anys. Allà tots fèiem de tot: muntar i desmuntar, carregar i descarregar, dissenyar els cartells, planificar el vestuari, actuar… Jo era el responsable de la imatge del grup. Vam voltar per tot el món i va arribar un moment que ja estava saturat de viatjar: tot i que compartíem una casa a Canet entre quinze persones, pràcticament no hi érem mai. I bé, uns amics em van proposar d’anar a Menorca i vaig demanar un any d’excedència. Sí que és veritat que puntualment col·laborava com a escenògraf amb La Cubana, amb els Joglars… A Menorca m’hi vaig estar 8 anys, fins que em van trucar els germans Castell, que són escenògrafs, i em van insistir fins a reenganxar-me el cuquet. Des d’aleshores no he deixat de treballar com a independent.
Els artistes soleu manifestar predilecció pel teatre…
Les sèries et donen diners, la veritat sigui dita, i les sèries d’època m’agraden molt perquè impliquen una recerca d’informació prèvia. Ara bé, a mi les sèries de cada dia no em donen tants al·licients. Amb el pressupost que els anglesos i els americans tenen per fer un capítol, nosaltres hem de fer una sèrie de mig any.
Quin és el projecte que ha fet del qual està més content dels últims temps?
Un musical que vam estrenar al novembre al Teatre Gaudí, que havíem d’acabar per Reis i vam prorrogar fins al març; si no vam continuar va ser perquè no ens vam posar d’acord amb el teatre. I he de dir també que ara s’ha restrenat en versió “gran espectacle” al Teatre Victòria i que ha estat apoteòsic. El despertar de la primavera és un dels projectes més macos i emocionats que he fet mai.
Parli’ns d’El despertar de la primaversa.
És un musical que té una ànima especial i que t’arriba a l’estómac. Tracta sobre el despertar de l’adolescència, amb tot el que comporta, en una societat absolutament repressiva. L’obra està basada en un text de Frank Wedeking, que és un autor alemany del segle XIX (el text és del 1892), però és d’una actualitat esparverant. Parla de la intransigència dels pares, del suïcidi juvenil, de l’assetjament escolar, de les pressions de l’Església i de la societat… Els actors tenen de 18 a 25 anys, gent jove, i m’ha encantat treballar amb ells, perquè són entusiastes i professionals a parts iguals. Al càsting s’hi va presentar molta més gent de la que ens hauríem imaginat (400 currículums, dels quals en vam poder veure 90), però és que les noves fornades d’actors catalans tenen molt bon nivell. Tristament, però, les institucions no donen a aquestes propostes el suport que caldria com a fet de cultura. I cada dia omplíem, per cert amb molta gent jove que en sortia meravellada, havent aplaudit a plaer. Internet escampa la cultura com la pólvora. En podria parlar estona i estona…
Ara també prepara una obra per al Teatre Maldà…
Exactament. Un altre musical. A més, a principis d’agost estrenarem un altre musical al Gaudí: preparem una adaptació de Les noces de Fígaro de Mozart amb cant d’òpera però amb un grup de jazz en lloc d’orquestra, i sobre el futbol. A l’obra que estrenem demà (9 de maig) al Maldà hi ha un actor, una actriu, un pianista i una violinista; el Maldà és un teatre petitó… Em sento còmode amb el teatre que genera emocions profundes en els espectadors: són molt agraïts.
I fins aquí l’entrevista de maig. Si voleu conèixer la feina de Jordi Bulbena, teniu un seguit d’ocasions esplèndides.
