Treballanat a Sant Gervasi
Fotografies: Javier Sardá; textos: J. Sardá i J. Mestre
Nascuda a l’Ordal el 1924, la Josefina va treballar a la vinya, tant a les seves finques com a les de Cal Rabella amb un contracte de parceria, un arrendament que segueix vigent en moltes finques amb vinyers.
Fotografies de Javier Sardá
A Catalunya, la parceria estableix un arrendament per repartiment de la producció: el propietari de les terres rep una de tres parts de la collita i el parcer fa produir al camp actuant de pagès o d’empresari, preocupant-se de contractar la mà d’obra per fer les feines, com la llaurada, la sembra o plantat dels ceps, la poda, la fumigació i la verema.
El 1962 els vinyers van patir una gran pedregada a la zona de l’Ordal, mentre a Barcelona queia la nevada del segle. L’afectació de les vinyes que tenien a càrrec Josefina i el seu marit, Joan Pujadó i Boada, els va portar a la ciutat a la cerca de treball, com també van fer altres parcers de la zona. El fill major, Joan Pujadó Massana, amb tan sols 14 anys, es va traslladar a Barcelona per treballar al bar d’uns cosins que ja s’havien instal·lat al barri del Poble Nou.
Els anys posteriors a la calamarsada, va ser difícil sobreviure amb la collita: la feina a les vinyes no donava el rendiment adequat a la dedicació. No tenien clar el futur familiar. I tot es va precipitar quan a principis de 1966 es va presentar l’oportunitat d’un traspàs de bar a Barcelona.
Un bar al carrer Mandri
Al carrer Mandri 60, hi havia un bar des de feia temps, el Bar Camilo, pel seu amo. El carrer Mandri era llavors un carrer sense asfaltar on els taxistes no els agradava acostar-se en dies de pluja, quan es convertia en un fanguer. Després de dos anys, el Camilo va passar a ser el Bar Muñoz, regentat pel senyor Muñoz i la seva dona, que passats 18 anys i sense tenir descendència, ho van traspassar als actuals propietaris.
La família Pujadó tenia capacitat d’invertir en el seu futur, en el camp a l’Ordal o en la restauració a Barcelona. La germana de Josefina portava un restaurant a l’Ordal i coneixia des de dins el món de la restauració. Els va animar a canviar de vida i a la tardor de 1966 van decidir, després de parlar amb el seu fill gran, invertir el capital disponible en un nou tractor, en el traspàs del bar, que van anomenar Mandri, com el carrer on es trobava.
Josefina reconeix que el primer any a la ciutat es va sentir malament, allunyada del seu espai vital i la relació diària amb els veïns del poble. La ciutat i els seus ciutadans eren desconeguts, fins que va començar a gaudir amb el nou entorn, el nou treball i nous amics, amb els quals ha compartit taula en múltiples ocasions. En poc temps però amb treball diari dur, Josefina i Joan van poder pagar el primer termini d’un pis al carrer Muntaner, això els va permetre reformar el local per ampliar la cuina. El negoci funcionava i les Braves del Mandri eren un ganxo comercial que va sorgir per recomanació d’una amiga i veïna, que feia aquest tipus de patates al poble, convertint-se en una tapa recurrent per acompanyar un refresc o una cervesa.
Amb un negoci en creixement, la família va patir un cop dur quan el pare va morir de càncer el 1969, deixant una família de quatre nois amb la seva mare al comandament del projecte. Joan, nascut el 1951, treballava des dels 14 anys i estava totalment dedicat al negoci. Xavier, nascut el 1953, va deixar els estudis per treballar al bar. Els bessons Jaume i Josep, nascuts el 1962, van seguir a l’escola i després van anar a La Salle Bonanova. Josefina encara no s’explica com va aguantar aquells anys amb jornades interminables, dedicada a la cuina mentre els seus fills cobrien el servei a les taules. Obrien 365 dies a l’any i encara que els fills s’alternaven, la mare estava diàriament cuidant de la família i la cuina. Ara se sent a gust al barri, perquè és el més semblant que es pot trobar en una gran ciutat a un poble, arribant a tractar i conèixer profundament als clients de diari. Pel bar passen i han passat moltes persones populars, sobretot esportistes com ara jugadors del Barça (Piqué, Puyol…), tenistes (Carles Costa era veí…), corredors de motos (Cardús, Sito Pons…).
Les Braves del Mandri es disputen l’hegemonia amb les del bar Tomàs de Sarrià. Actualment molts bars disposen de patates braves, però els sabors de les salses marquen les diferencies i el secret del Mandri, el toc especial de la Josefina. Hi ha altres plats que els fills valoren de la mare: els canelons de tota la vida, els macarrons benvolguts del nét Ignasi o el capó de Nadal apreciat per la Maria Carme. Són, però, els detalls i les salses, que Josefina treballant amb afecte, el que fan del bar Mandri, que enguany ha fet 50 anys, un local diferent.
