Josep Mentruit: “El que vol tothom és ser escoltat”

El Jardí entrevista l'expresident de l'Associació de Veïns de les Tres Torres i pregoner de la darrera Festa Major

Juanjo Compairé García
Procedeixo del camp de l'ensenyament, on he exercit com a professor de Ciències Socials durant molts anys. A més, he estat coordinador de la revista "Hombres igualitarios", de l'associació que he impulsat, una associació d'homes per la igualtat. Ara m'encarrego de les tasques de comunicació d'aquesta entitat, coordinant un equip de voluntaris. A més, com a persona implicada en la vida de Sarrià, soci actiu de la casa Orlandai, interessat per la vida local, crec que en la recuperació dels valors comunitaris i de l'economia social està la clau del futur. Per aquesta raó des de fa més de dos anys col·laboro en la revista El Jardí i formo part de la cooperativa

Gent del Barri

Juanjo Compairé

Ens trobem a la Biblioteca Clarà, la biblioteca que ocupa l’espai on el mestre vivia i treballava. En Josep Mentruit acaba de rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament com a persona que ha presidit l’associació de veïns de Les Tres Torres durant molt de temps i com a home que s’estima el barri on ha viscut més de 50 anys. Ell és un gran coneixedor de la seva història i de la gran quantitat de personalitats que hi han viscut. Enguany ha estat elegit com a pregoner de la Festa Major.

Com va venir a Les Tres Torres ?

Vaig néixer al barri de Sant Antoni i quan ens vam casar vaig venir a viure a Les Tres Torres. Des de l’any 1966 que hi visc i és on he passat els moments més importants de la meva vida: el casament, els fills, etc.

Vostè és doncs un testimoni excepcional de les transformacions que ha tingut el barri

Sí, sí, recordo que a la Plaça Joaquim Pena, on visc, allà on hi ha ara La Caixa era un bosc de pins. Al costat nostre, al número 1 hi havia una torre molt maca, que van enderrocar per fer-hi blocs, però encara queda alguna altra torre.

La Via Augusta va fer una ferida important, trencant el barri en dos?

Realment, el trànsit i els túnels han trencat el barri en dos. Malgrat tot, els dos sectors han anat conservant el seu caire, més aviat residencial i tranquil.

“Es va perdre un museu de Clarà que hauria estat important. El gran llegat se’n va anar fora”

Com va ser que el taller d’en Clarà es va convertir en biblioteca?

Quan jo era president de l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, els hereus d’en Clarà ens van ensenyar el testament, en el qual cedia el seu estudi-habitatge a la ciutat de Barcelona a canvi que es conservés com a museu. A l’època de l’Oriol Bohigas a l’Ajuntament es va dir que aquests museus petits no tenien gaire sentit, que Clarà era d’Olot, que hi venia poca gent… El museu estava molt abandonat. El més curiós de tot plegat va ser la sentència: donava la raó als hereus, deia que l’Ajuntament no havia complert amb l’obligació de salvaguardar el llegat de Clarà, però al final l’estudi quedava en mans municipals. S’hi va fer la Biblioteca, però es va perdre un museu que crec que hauria estat important, si s’hagués tingut cura de l’edifici i de fer més publicitat. Perquè a les grans ciutats com ara Berlin o París hi ha museus petits dedicats a un artista. Aquí [a la Biblioteca] hi ha algunes escultures de Clarà, però el gran llegat se’n va anar fora.

Josep Mentruit als jardins de la Biblioteca Clarà © Juanjo Compairé

I tenim una universitat…

Tenim les Escoles Professionals Salesianes, que fa més de cent anys que existeixen i que abasten moltes matèries. Tenim també el cementiri de Sarrià, on hi ha enterrats la Clementina Arderiu i el Carles Riba, en Josep Vicent Foix i d’altres personatges il·lustres… Al pregó de Festa Major faré vaig fer un record per al veïnat insigne, pels escriptors, pintors, escultors, artistes i metges que han viscut o mort al barri. Tenim un gran patrimoni.

Igualment tenim un districte sanitari…

Tenim la clínica Corachan: en Manuel Corachan ja va ser conseller de sanitat durant la República. I també d’altres clíniques importants.

“Compartim també l’aspiració de la Biblioteca de Sarrià”

Però li falta potser una mica de vida comercial

Sarrià absorbeix molt tot el comerç, però tenim un bon mercat, un garden molt bonic i una bona oferta gastronòmica i de serveis.

Està d’acord amb la proposta de pacificació de l’entorn del mercat?

Sí, perquè s’ha fet comptant amb els interessos de tothom.

Què caldria demanar al futur consistori?

La gent demana una escola bressol municipal. Compartim també l’aspiració de la Biblioteca de Sarrià, a banda de tenir aquesta, la Biblioteca Clarà.

“La gent es pensa que Les Tres Torres és com Pedralbes. Aquí hi ha jubilats que ja no són benestants”

I tenim també el tema dels pals d’electricitat i telèfons

Com podrà vostè comprendre, en sortir d’aquí, al bell mig de la vorera, que és molt estreta, es trobarà tots aquests pals que no deixen passar els vianants, i més si vas amb un carretó o un cotxet. Comprenc que per l’Ajuntament és complicat posar d’acord totes aquestes companyies, però és una aspiració de l’Associació de Veïns.

Josep Mentruit llegint a la Biblioteca Clarà © Juanjo Compairé

I la gent jove? Perquè els lloguers estan pels núvols i aquest és un barri car…

Sí, és un barri car. Costa molt que la gent jove trobi un habitatge d’acord amb les seves possibilitats. La gent es pensa que Les Tres Torres és com Pedralbes, però hi ha veïns de tota la vida que no gaudeixen pas d’aquest nivell. Fins i tot hi ha gent que està jubilada i ja no és benestant.

“Demanem coses, però el que volem és ser escoltats. M’ho vaig posar com a norma durant la presidència”

Vostè és també la història de l’associació de veïns…

L’any 1978, quan es va fundar l’associació als Filipenses, va haver-hi un moviment molt fort, molta gent, fins i tot gent jove. Semblava que tothom tenia moltes aspiracions democràtiques i que les associacions de veïns hi tindrien un paper important però després ha anat decaient. Ara, amb en Lluís Tusell, hem pogut trobar una Junta de gent més jove, acompanyada d’alguns membres més antics. L’Associació de Veïns de Les Tres Torres va arribar a tenir més de 500 socis, més que la de Sarrià. Després ha anat minvant fins a uns 250 i ara penso que ha revifat bastant. De l’associació, jo n’he estat gairebé 25 anys el president, després d’un altre gran president, en Josep Pallàs.

I teniu una seu que és de propietat…

Teníem la seu a la plaça Joaquim Pena. Quan jo me’n vaig fer càrrec, ens van demanar una quantitat molt alta per prorrogar el contracte de lloguer. Llavors vam tenir la sort que hi havia un carnisser del carrer Rafael Batlle que plegava. Vam arribar a un acord i quan jo vaig plegar de president vam poder dir que havíem acabat de pagar la hipoteca. Va costar molt, però vaig tenir la satisfacció de poder dir que tenim un local social de propietat. Però jo no tenia cap aspiració a fer de president. En Josep Pallàs em deia de vegades: “Fes-me tal acta”. Quan ell va morir de càncer, es van presentar a casa sis persones per dir-me que em fes càrrec de l’associació. Jo els vaig dir que no. Però la meva senyora em va fer canviar de parer.

“Els humans som egoistes i cal tenir-ho en compte quan ets president d’una associació”

Quina experiència va treure’n de fer de president de l’associació tant de temps?

Jo el que tenia clar que quan la gent de barri ve a l’associació, el més important és escoltar-los. Demanem coses, però el que volem és ser escoltats. M’ho vaig posar com a norma. I sembla mentida que quan els escoltes surten satisfets, tot i que el que han demanat no s’aconsegueixi. I llavors quan els trobes et saluden i penso: “però si em va demanar això i li vaig dir que no.” Hi havia un senyor del carrer del Rosari que li van posar tot un seguit de contenidors d’escombraries al davant. Va venir a l’associació. Jo, cada cop que se’m deia això, feia la gestió a l’Ajuntament. Resulta que aquest tema dels contenidors depenia de la Casa Gran, de Sant Jaume. Quan finalment, després d’insistir-hi, es va resoldre, li vaig escriure una carta dient-li que finalment l’Ajuntament retiraria els contenidors. I el senyor seguia passant per davant sense donar-los les gràcies. Això és una condició, que els humans som una mica egoistes, jo m’incloc també, i cal tenir-ho en compte quan ets president d’una associació.

Com ha evolucionat la Festa Major?

Fa gairebé 40 anys que es fa. En Josep Pallàs, que era un home molt charmant li va donar un aire popular: les puntaires, les havaneres… Després va fer un gir, però va seguir sent molt popular. Es feien curses atlètiques; venia una cobla i sis o set colles sardanistes, i aconseguíem molta participació, pel que és el barri.

Es va sentir emocionat quan li van donar la Medalla d’Honor de l’Ajuntament?

Va ser una sorpresa. Però el que més em va agradar va ser que, quan es va proposar el meu nom, cap partit polític s’hi va oposar.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada