Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Des del Pla dels Maduixers fins a Esplugues de Llobregat s’estén el Passeig de les Aigües, una pista planera situada a uns 270 m d’altura, que transcorre durant 10 km per la façana marítima de la serralada de Collserola, davant mateix de la mar Mediterrània.
El camí es va construir a principis del segle XIX per instal·lar una canalització d’abastament d’aigua a la ciutat de Barcelona i, avui dia, és l’indret més freqüentat pels ciclistes, corredors i caminaires que volen viure i gaudir de la natura, mentre contemplen les millors vistes sobre la ciutat de Barcelona, el Baix Llobregat i el Maresme.
L’itinerari que proposem abasta uns 2 km de longitud i voreja el turó de l’Observatori Fabra. S’inicia en el Pla dels Maduixers -un aparcament situat a la cruïlla entre la carretera de les Aigües i el carrer Manuel Arnús-, i serpenteja entre àrees solelles i obagues fins a arribar al revolt que hi ha sota l’Escola Judicial.
El primer tram del camí és força ombrívol i està situat sobre el barri del Maduixer. Travessa una zona boscosa molt pendent. A la part superior s’estén un bosquet d’alts i esclarissats pins blancs amb un sotabosc força empobrit, entapissat parcialment per una catifa d’enfiladisses. Sota el camí s’albira un bosc atapeït i assilvestrat, amb una munió d’espècies arbustives que el fa impenetrable.
En arribar a l’encreuament amb la línia del funicular del Tibidabo, se’ns descobreix una impressionant panoràmica sobre Barcelona. La ciutat s’estén als nostres peus com un immens oasi urbà i podem entretenir-nos a identificar els diferents edificis emblemàtics i els set turons que s’eleven al bell mig de la ciutat. Són els contraforts de la serralada de Collserola.
El camí segueix fent suaus giragonses pel vessant solell de la muntanya. A la part de dalt del passeig, s’estén un bosc força esclarissat de pins blancs (Pinus halepensis) amb algun pi pinyoner (Pinus pinea) i alguna alzina (Quercus ilex), que conviuen amb altres espècies arbustives de la flora mediterrània com el llentiscle, el marfull, l’aladern, etc. A les fondalades i torrenteres, i en els trams més obacs del camí, la vegetació s’enriqueix amb espècies de ribera com el pollancre o el salze i amb plantes enfiladisses com les heures.
Per sota la carretera de les Aigües la presència de vegetació arbòria és pràcticament inexistent. Podem visualitzar algun pi pinyoner remarcable i algun eucaliptus. La proximitat de la ciutat, els incendis forestals i l’alteració del paisatge a causa l’activitat humana han deixat aquests pendents reduïts a prats secs dominats per gramínies i brolles. La presència de garrofers i figueres ens recorden el passat agrícola de la serralada.
El conjunt del massís de Collserola està esquitxat de fonts. En el nostre itinerari en trobem dues connectades a la xarxa, que estan acompanyades de dos ufanosos til·lers. La primera font està situada sobre el torrent del Frare Blanc i la segona es localitza en un ampli revolt atapeït de vegetació, on viu un lledoner gran i esponerós que desplega una elegant i equilibrada capçada. Creix a la vora del camí, al costat d’una torrentera molt frondosa que davalla fins a arribar a una urbanització de luxe. Els lledoners són arbres d’origen oriental però estan àmpliament naturalitzats a la terra baixa de tot el nostre territori, tot i que no formen mai boscos. Altres lledoners també sovintegen aleatòriament als marges del camí.
Al final de l’itinerari, en arribar sota l’Escola Judicial, observem un canvi sobtat en la vegetació. Un conjunt de xiprers formen un bosquet al vessant que davalla sota l’observatori Fabra i al costat, una munió de magnífics cedres s’enfilen costa amunt configurant una mena de jardí vertical sorprenentment insòlit.
Passejar per la carretera de les Aigües produeix un efecte balsàmic. A peu o amb bicicleta descobrirem racons increïbles, gaudirem plenament de la natura i podrem observar les millors panoràmiques sobre la ciutat de Barcelona.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
L’àguila marcenca
Enric Capdevila
L’àguila marcenca (Circaetus gallicus) és un ocell rapinyaire diürn, migrador, que arriba a Catalunya cap al mes de març (d’aquí el nom de marcenca). És de color marronós. Té les ales llargues i la cua estreta, amb una franja fosca al final. Fa al voltant de 62-70 cm de llargada i 162-178 cm amb les ales obertes; la femella, com en totes les rapinyaires, és més gran que el mascle. El contrast del cap i el coll fosc amb la part més clara de la panxa és el que la fa més fàcil d’identificar en vol. Té un cap gran, semblant al d’un duc, amb uns grans ulls de color groc. Les potes són fortes i sense plomes. Acostuma a volar planejant durant hores, cercant les preses, serps, sargantanes o amfibis que busca en espais oberts. Quan les veu es llança en picat a gran velocitat amb les ales tancades, agafant-les amb les fortes i esmolades urpes. Les mata d’un cop de bec al cap i a poc a poc se l’empassa. Si l’adult està criant el seu poll únic, de tornada al niu regurgitarà la serp encara sencera que ha guardat al pap perquè sigui el poll qui finalment se la mengi. Cria a Collserola i és fàcil d’observar caçant per la part alta de la ciutat. A principis de tardor torna cap a l’Àfrica a passar l’hivern i és aleshores quan també es pot observar, des de miradors com el Turó de la Magarola, un turó de 430 metres de la serra de Collserola, intersecció dels termes municipals de Barcelona, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès.
Dita: Ocell de rapinya, sempre està sec.
