Opinió
Joel Carrasco
La ciutat comtal ha reduït tot a un acudit, d’aquells que quan els acabes d’explicar només rius tu, no perquè no facin gràcia sinó perquè ningú l’ha entès. La plaça Sant Jaume és plena. Cartells contra la gestió de l’alcaldessa Ada Colau s’alcen. Els quatre portaveus de Barcelona és Imparable pronuncien els seus discursos, que s’havien promès com trencadors amb la dinàmica colauista i que compten amb el suport de més de cent entitats. La cridòria camufla les seves paraules que semblen còmodes amb el xivarri, poc convençudes i que de seguida aixequen la sospita de molt dels presents. Transversalitat, justícia social, menys policia, més psicòlegs, mobilitats sostenibles, coloraines i un poni rosa per substituir el gat de la rambla del Raval.
Colau ha fracassat perquè no existeix una victòria a llarg termini si no es basa en un propòsit que la condueixi. I els discursos de la plataforma que vol erigir-se com a fiscalitzadora de la política de Colau no són més que les proclames de l’alcaldessa quan encara era activista. El portaveu Gerard Esteva, després de gaudir d’un bany de masses, repassa números i dades de l’evident degradació d’una Barcelona en la deriva. Posa de manifest les pressions que ha rebut i m’ho crec, deu ser molt dur veure com un altre cop l’oposició a Colau no ha entès res i riuen sols del seu propi acudit. Demana aixecar el manifest, que el revers està pintat de color groc, en forma de targeta groga al Govern municipal, mentre tot Sant Jaume l’expulsa amb vermella directa al crit de ‘Dimissió, dimissió!’. La gent s’altera i xiula amb força, incitada pel discurs d’Esteva.
Barcelona fa temps que espera un canvi encapçalat per un lideratge fort que mai arriba i sembla que mai arribarà. El president de les Federacions Esportives demana silenci per acabar el seu discurs i se li posa una cara de conseller que ja no pot amagar més. Ferran Piqué, president de la Federació Nacional d’Estudiants, neguiteja i en el seu posar es pot llegir la importància que té per ell pronunciar unes paraules que les sustenta un anhel per, algun dia, treballar a l’edifici de l’altre costat de la plaça. El prometedor estudiant de la Universitat Pompeu Fabra es creu el seu discurs i cegat per l’entusiasme envers una plataforma, s’esvera i acaba cridant com si es tractés d’un acte de final de campanya electoral.
Un manifest que vol dir molt, però que no diu res. Una manifestació que no es vol política, més per covardia que per sentit comú. De nou, els mateixos discursos de grans promeses, sostenibles, ecoincreïbles, social commovedors i sobretot gens resolutius. Esteva tanca la concentració amb l’exclamació, sobtada i sentida que va pronunciar Josep Cuní en una tertúlia que moderava: “Prou, prou, prou!”. I irònicament les paraules de Cuní que Esteva fa seves, s’ajusten com una falca al despropòsit que viu Barcelona i que ningú s’atreveix a abordar seriosament, sense populismes, ni prendre el pèl als barcelonins desesperats. Començant per la conya que Barcelona és imparable.
