Galvany
Roser Díaz Martín
Fotografies de Roser Díaz Martín
Potser no és cap meravella, ni modernista ni espectacular, quants hem passat mil vegades i no l’hem vista. Potser perquè no és el que era, sinó el que li han deixat ser, i com totes les obres d’art, per què serveix una obra d’art si traiem el seu fons i perdem la seva forma?
Francesc Daniel Molina i Casamajor era un arquitecte de mitjans del segle XIX. Ell va restaurar el Saló de Cent i va projectar la plaça Reial. En el seu reconeixement varen anomenar l’indret plaça de Molina (actual encreuament de Via Augusta i Balmes). L’any 1874 amb els actes d’inauguració, ja hi figurava la font que és l’element més antic. En aquell moment el carrer principal era Alfons XII per això la font està encarada cap enllà. És una obra d’autor desconegut però sabem que en principi tenia un escut amb quatre cassoles, sota les palmes del martiri dels sants Protasi i Gervasi, que donen nom al barri. També tenia, sota la llegenda actual de “homenaje al ayuntamiento” una placa de la qual només queda un forat, on es llegia “Homenaje al Pueblo“.
La font mutilada
Què va passar? per què és la ‘Font Mutilada’? Dues vegades la varen treure per remodelar l’espai. Primer el 1961, però la varen tornar intacta. Va ser després al 1971, que la font va patir la mutilació i el canvi que avui trobem. L’escut de les quatre cassoles, (representatives de l’activitat terrissaire de la zona, hi havia quatre bòbiles) va desaparèixer i la silueta de quatre cases soles coronà l’escut de Sant Gervasi (aquestes, aïllades, diuen que eren les primeres que hi havien davant l’església de la Bonanova, i que va fer que Sant Gervasi, un dels dos sants de la capella del castell del barri, tingués el referent de Cases Soles en lloc de les antigues cassoles) .
Després la placa que deia “Homenaje al Pueblo, varios vecinos 1874” va desaparèixer. En el seu lloc… res. Quatre forats que testimonien que quelcom manca, que ja no hi es…
No hi ha cap inscripció ni del poble ni dels records ni de l’origen només queden, com fulles en blanc de pedra, quatre espais emmudits des de l’ahir.
A canvi, quan la van tornar a la plaça com qui pot parlar ben alt perquè la varen pujar damunt d’una base de pedra com avui es pot veure.
Davant d’ella, expectant, la casa de Joan Maragall, acluca l’orella, perquè pensa que molt aviat podrà sentir l’aigua de la ‘Font Mutilada’ homenatjant al poble, aquell poble que la va posar abans del 1874 perquè fos la seva veu.
La font mutilada (plaça Molina)
Malgrat que sigui de pedra, el meu cor roman molt viu,
dempeus enmig de la plaça, sóc com un lladre furtiu.
Ploro per l’aixeta aigua per ofegar els meus records,
I busco la veu de pedra que vaig deixar en algun lloc.
No tic un pare escultor, ni tan sols jo sé d’on vinc,
les paraules on ho deia s’han perdut entre la nit.
Cridava “Homenatge al poble”, Homenatge per tothom
i ara amb boca mig tancada, felicito a quatre gats
abans noblesa i entrega, queden en mitges veritats.
Les llegendes amagades, diuen que em varen robar,
tenia una placa ampla, bonica i amb il·lusions,
però els anys setanta em duien a la presó.
M’obligaren a ser muda, m’escapçaren a traïció,
deixant un forat de pedra, on abans tenia el cor.
Em diuen Font Mutilada perquè ploro de debò,
I demano que algun dia, em retornin la inscripció.
Per arrodonir el miratge, aquell any l’Ajuntament
van donar per bo l’escut, que ells creien més adient.
Les cassoles de les bòbiles que hi havia al meu voltant
ara son las cases soles, barri de gent benestant.
Perdoneu perquè qui em vegi, no veu res del que jo sóc,
disfressada a conveniència, titella d’un enderroc.
