Escoles
Roser Díaz Martín
Fa 300 anys en Baltasar Gracián, a la seva obra El Criticón, parlava del “Palau de les Virtuts”, el Virtèlia. Quan un grup de mestres es van ajuntar després de la guerra per engegar un nou projecte educatiu, van creure que seria un bon nom per la seva escola. Tot això va començar a gestar-se en un pis del carrer Balmes, tot a tocar de la plaça Molina. Era l’any 1939, quan Barcelona havia de legalitzar les seves escoles públiques i privades i els mestres adaptar-se al nou model d’ensenyament. Joan Duran i Veciana, professor de la Blanquerna; Enric Badal, educador de l’escola de Torres i Bages juntament amb Josep Jordi LLogueras (ànima de la música), i la senyoreta Calvet, van ser el grup embrionari d’aquesta escola que 40 anys després de la seva fundació donaria polítics, escriptors i prohoms que han format el que coneixem com ‘la generació Virtèlia’.
Tarannà catalanista
L’escola va començar en aquell petit pis però el seu tarannà catalanista i el seu elevat nivell van atreure molt aviat un munt d’alumnes. Va ser necessari un canvi d’ubicació i empenyorats fins al capdamunt, sense diners per comprar el mobiliari i depenent de la bona voluntat dels pares, varen llogar una torre a la plaça Lesseps, cantonada amb la Travessera de Dalt. Dues incorporacions noves, el Dr. Ramis pel gabinet metge i el pare Llumàcom a director espiritual, van completar el claustre de l’escola. “Parvulario, primaria, bachillerato, comercio y cultura femenina del hogar” eren les àrees que es tractaven. Tenien 115 alumnes. L’escut, format per la Rosa dels vents (guia al camí per les quatre virtuts: fortalesa, prudència, justícia i temprança) junt amb un ocell (que ens recorda que ens podem enlairar cap al cel), tot rematat per la llegenda: Virtèlia.
L’escola continuava creixent i sense deixar la torre de Lesseps es va llogar la finca Els Pins (antic palau del Comte de Fígols), situada a la Via Augusta. El curs 1941-1942, acabades les obres d’adequació, els alumnes podien escollir en quin edifici volien estudiar. Però va sorgir un altre problema. Per llei es va prohibir la coeducació (1942), i els nois i les noies ja no podien anar a la mateixa escola. Des de Virtèlia van argumentar que el palau era molt gran, que separarien les aules, les entrades, els patis… però no hi va haver prou. Una altra vegada es va haver de buscar un nou edifici. Al carrer de l’Alta Gironella hi havia una torre lliure, la van llogar. Era La Llar Femenina Virtèlia. L’any 1961 sorgiren problemes tècnics i legals. El palauet de Via Augusta s’havia de deixar. En el seu lloc trobem l’edifici IBM (avui departament d’Ensenyament i només queda del vell palau, una masia a la cantonada amb Vallmajor). Així que un grup de pares van constituir la Immobiliària Carex, destinada a trobar un nou espai. Així va ser. A la cantonada de Ganduxer amb Doctor Carulla es va edificar una escola de nova planta. Però no acabava aquí. L’any 1974 també s’havia de deixar lliure la torre d’Alta Gironella, només quedava ampliar i unificar l’escola a Ganduxer. Aleshores va néixer una prova pilot, els alumnes sortien amb una doble titulació (la del batxillerat i la de música, ja que també funcionava com un conservatori elemental). Finalment avui la seu és al carrer de Vallmajor número onze.
L’èxit de l’escola Virtèlia no es podria entendre sense conèixer el seu esperit tolerant, catalanista, i el seu ensenyament liberal i d’alt nivell cultural. Darrere l’escola, recolza la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, vinculada amb el Monestir del mateix nom, que des de 1944 es dedicava a inculcar els valors espirituals al jovent, tant de l’escola Virtèlia com extern.
La generació Virtèlia
Els valors de la llengua i la cultura catalana coexistint amb els compromisos catòlics van donar com a resultat un grup d’elit que va encapçalar els primers anys de la democràcia. Els polítics germans Maragall, Roca Junyent, Mayor Zaragoza, Josep Maria Trias de Bes, l’arquitecte Ricard Bofill, David Cirici, l’arxipreste i rector de la Sagrada família Lluis Bonet Armengol, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, els joiers germans Puig Doria, el filòsof Xavier Rubert de Ventós, l’economista Joan Martí i Mercadal, la historiadora de l’art Rosa Maria Subirana, Francesc Andreu i Sabadell (el màgic Andreu) i molts més. L’escola ha estat com un petit reducte on s’ha conservat l’essència de la Barcelona cultural d’abans de la guerra, i on ha anat madurant com un perfum, fins que arribat el seu moment ha envaït de nou l’aire d’aquesta ciutat.
Records de la generació Virtèlia
Sec capcot al meu selló oreller.
A les mans un llibre groguenc que emmarca un món.
El meu món. Lletres de l’ahir, de llums i sol, d’ombres i captiveris
Vola com un gegant furtiu el record.
Tinters, quaderns, pentagrames,
mestres i companys,
docents d’ulls tan innocents,
paraules embrancades en les arrels d’aquells temps.
Blanqueja el cabell i l’ànim,
tremola el cos, no l’esperit.
Noblesa que emmarca un poble
que té el seny per sentit.
Ens hem fet grans, el temps marca,
la mirada ens ha envellit,
però els valors ens embolcallen
com quan érem nens petits.
L’esperit de Catalunya, la lleialtat, la raó
són els baluards que obren
tan cadenat com presó.
Generació feta a cops, rivalitat i dolor
que es va guarir en una escola de veritat i il·lusió.
