26.7 C
Sant Gervasi
| Dissabte 25 de setembre de 2021 |
Publicitat

La música de cambra omple el Teatre de Sarrià

El cicle neix per impulsar una nova oferta musical a la ciutat i amb l'objectiu d'esdevenir un reclam cultural de referència

Publicitat
Publicitat
Jesús Mestre
Historiador, especialitzat en la història de la ciutat de Barcelona. Director de la revista L'Avenç els anys 1988 i 1989, i de Plecs d'Història Local des de 1989 fins al 1997. Com editor, he coordinat obres col·lectives com ara el Diccionari d'Història de Catalunya (1992), l'Atles d'Història de Catalunya (1995), entre altres, publicades a Edicions 62. Col·laboro en la constitució de l'Associació Cultural Casa Orlandai, de la que vaig ser el primer president, el 2007. He escrit els llibres L'Abans. Barcelona Vila de Sarrià, recull gràfic 1874-1975 (2012) i Sant Gervasi de Cassoles (2013). El 2014 vaig fundar El Jardí, aventura en què persisteixo

Cultura

Jesús Mestre

En la seva ferma aposta a favor d’una cultura segura, el Teatre de Sarrià ha afegit un nou cicle a la seva programació. Es tracta d’una sèrie de concerts mensuals, set en total, al llarg d’aquesta primavera i tardor, organitzats conjuntament amb l’Associació Amics de la Unesco de Barcelona, i que compta amb la coordinació i direcció musical de la pianista Maria Canyigueral. En l’acte de presentació, van fer parlaments Montserrat Morera, presidenta del Centre Cultural Sant Vicenç, i Rosa M. Pujol, que van mostrar la seva satisfacció per poder tirar endavant aquest projecte i van defensar amb vehemència que la “cultura és segura”.

La presentació del cicle i del concert es va reservar a Joan Vives, músic i locutor-redactor de Catalunya Música. Vives va destacar l’encert en confiar en Maria Canyigueral la direcció d’aquest cicle que, entre altres grans concerts, va avançar que per a la tardor s’ha programat la integral de les 10 sonates per a violí i piano de Beethoven. També va presentar Canyigueral com una intèrpret jove però madura, consolidada en l’àmbit musical europeu; la pianista resideix a Londres. I va elogiar l’elecció del programa, amb cançons de Frederic Mompou, ja que la pianista ha publicat recentment l’àlbum Frederic Mompou. Cançons i Danses. Avant-guarding Mompou, en el segell discogràfic alemany Audite, molt ben rebuda per la crítica. Canyigueral va interpretar les cançons 1, 2, 4, 5 i 6, les tres primeres basades en melodies populars catalanes. Van ser uns moments màgics de la nit. I cal agrair molt que es mantingui l’actualitat d’un dels compositors catalans contemporanis de més qualitat. O un “descompositor”, com el mateix Mompou li agradava de dir, segons va apuntar Vives.

Joan Vives © Teatre de Sarrià

El programa va seguir amb la Sonata en Mi menor de Joseph Haydn, de 1782-83, i la Sonata en La major de Ludwig van Beethoven, op. 2, acabada el 1796 i dedicada a Haydn, mestre de Beethoven. La sonata de Haydn és una de les darreres que va fer, mentre que la de Beethoven és de les primeres. I tot i estar compostes en poc més de deu anys de diferència, s’hi nota una evolució brutal en la música: classicisme i romanticisme, dos mons completament diferents. La sonata de Haydn és magnífica, però la de Beethoven és extraordinària. Com les interpretacions que en va fer Canyigueral, sense partitures, posant-hi molta vida.

Al final del concert, Maria Canyigueral i Joan Vives van estar comentant per al públic diversos aspectes tècnics i artístics del concert. Van confirmar que realment les composicions de Haydn i Beethoven no ten res a veure, però va apuntar que aleshores hi havia una evolució dels instruments. La referència de Haydn era el clavecí, mentre que per Beethoven ja era el pianoforte, que, al llarg de la segona meitat del segle XVIII, es va anar consolidant progressivament. Els instruments d’avui tambHié són molt diferents dels d’aleshores, molt més precisos. Com els enregistraments, on es tendeix a fer prevaldre la pulcritud de les interpretacions, a ser molt fidel a la partitura. Però per Canyigueral, una bona interpretació també ha de comportar una implicació. Viure, fer-se seva la partitura. I va posar com a exemple Pau Casals: les seves millors gravacions no són especialment pulcres, fins i tot hi ha algun error, però la seva implicació converteix la interpretació en art.

El proper concert, programat per al dimecres 14 d’abril, comptarà amb Boris Bizjak, flautista, i la mateixa Maria Canyigueral, amb obres de Poulenc, Schubert i Prokófiev. Segur que també serà un esdeveniment. Una nova oportunitat de conèixer una gran pianista del país.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.