La plaça de Francesc Macià

Galvany, memòria històrica

Albert Anglès Minguell

La plaça de Francesc Macià és un dels nodes crucials de l’avinguda Diagonal i una de les més transitades de la ciutat, en estar situada en un dels punts clau d’accés i al costat de grans edificis d’oficines. Altres vies connectores importants com l’avinguda Josep Tarradellas, el carrer Comte d’Urgell o l’avinguda de Pau Casals també van a donar a l’esmentada plaça. Des del seu origen, ha rebut diferents nomenclatures: la de l’expresident de la República, Alcalá-Zamora (1932-36), dels polítics catalans Germans Badia (1936-39), de l’exèrcit marroquí (1939) i del promàrtir franquista Calvo Sotelo (1939-1979). Finalment, va rebre la dedicació actual al desembre de 1979 de l’expresident de la Generalitat.
Quant a geometria, la gran rotonda presenta un diàmetre exterior de 110 m i de 65 m per l’illot central, amb una amplada de l’anell de circulació de 22 m i 5 carrils de circulació, projectada segons els criteris de l’època dels anys 30, dictats per Hénard. La plaça roman ubicada al vèrtex on conflueixen casualment tres barris amb una estructura viària diferent: les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i l’Eixample.

Antecedents a la plaça actual

La plaça circular actual no havia estat projectada amb aquesta forma dins del Pla d’Ildefons Cerdà, concebuda originàriament com un eixamplament enjardinat de la Diagonal, conservava als costats l’ordenació rectilínia. La forma circular de la plaça es va gestar mitjançant l’aprovació de tres projectes: el primer fou aprovat el març de 1920 i només definia la corba de la part de muntanya. El segon projecte, d’una setmana més tard, defineix totes les alienacions de la futura plaça, la part nord corba i la rectilínia al sud, seguint la trama de l’Eixample. El tercer projecte i últim, es va aprovar el 12 d’abril de 1927, amb la forma circular total de la plaça. Aquesta urbanització definitiva no va ser possible fins al 1926, quan es va traslladar la Granja Experimental i el Jardí Botànic que hi havia al centre de la plaça des de feia anys. També va afectar el convent de les Caputxines i la fàbrica Vilumara dels voltants.

L’obra fou dissenyada finalment per l’arquitecte paisatgista menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981) a principis dels anys 30, sota el “Proyecto de Urbanización de la Avenida de Alfonso XIII”. La part central, que no és accessible, conté un petit estany amb la forma de Menorca, on nasqué l’arquitecte, així com una escultura femenina anomenada Joventut, dissenyada el 1953 per Josep Manuel Benedicto. El respecte a la forma corba de les façanes dels edificis que envolten la plaça, millora la percepció d’aquesta, accentuada pel tractament paisatgístic de l’illot central, en línia amb l’arbrat de la Diagonal.

L’edifici Ferrer i Cajigal

És l’edifici que més caracteritza la plaça des dels seus inicis, concebut inicialment per a habitatges, d’estil noucentista afrancesat, forma un conjunt perfectament integrat i uniforme en corba, de tradició «Beaux Arts» i «Biedermeyer». Presenta un eix de simetria molt clar i presidencialista, que culmina amb una torre cupular, coronat amb dos templets als flancs. El grup d’edificacions de la zona muntanya -entre Calvet i Pau Casals- formen un conjunt perfectament integrat i uniforme en corba.
Aquesta obra, dissenyada per l’arquitecte barceloní Josep Rodríguez i Lloveras (1902-1984), es troba a la part nord de la plaça, als números 1-5, de caire més aristocràtic que la resta.

El 1928 va fer els plànols de la plaça de Diagonal – Urgell de Barcelona, que tan sols foren seguits pel que fa al costat nord, segons el seu projecte. Va ser construïda el 1935, quan l’arquitecte tenia 33 anys i 10 ja de carrera. Aquest treballà també a la ciutat amb Puig i Cadafalch i Adolf Florensa, així com amb Joanes i W. Krüger, a Berlín. Especialitzat en teatres, cinemes i sales d’espectacles, cal destacar les seves conegudes obres d’aquest tipus a Barcelona: els teatres Comèdia, Calderón, Candilejas i els cinemes Waldorf, Cristina i Jaime I.

Altres edificis representatius

Totes les altres edificacions de la plaça són de mitjans dels anys 60 en endavant, configurant una barreja d’estils arquitectònics que han donat a la plaça un aspecte heterogeni. A la cantonada Diagonal – Josep Tarradellas s’hi va enlairar a l’any 1971 una torre de 20 pisos pel Banc de Vizcaya, amb uns murals de Subirachs als baixos i una façana de vidre. Al solar on hi hagué la pista del Club Patín (Urgell-Tarradellas) s’hi va construir el 1963 un bloc d’oficines amb façana de vidre i marbre marró i al xamfrà Urgell-Diagonal l’edifici d’oficines Winterthur, construït el 1967, amb unes finestres futuristes amb l’aparença de pestanyes de mitja lluna.

A la part nord de la plaça hi va haver el cabaret Lamoga, el cinema Rialto, la cafeteria Sandor, una botiga de queviures de Mantequerias Lafuente, l’estanc, el bar Mery, Granges la Catalana i després la Perfumeria Magda. El cinema Rialto va tancar el 1977, i va ser substituït dos anys més tard per un dels primers Pokin’s de la ciutat, incorporant la cultura del fast-food però d’origen català a la plaça, fins a mitjans dels 90. A la cantonada Urgell-Diagonal, la plaça de Francesc Macià va viure el bullici provocat pel grup d’establiments de La Oca i a la cantonada amb Josep Tarradellas (aleshores Infanta Carlota Joaquina) el cabaret sala de festes Mr. Dollar obert a finals dels 60. L’any 1965 la plaça va acollir una multitudinària concentració catòlica per resar el rosari amb el pare Peyton, un sacerdot nord-americà impulsor de la campanya Rosari en Família.

Albert Anglès Minguell és historiador especialitzat en el Galvany