13.4 C
Sant Gervasi
| Diumenge 29 de novembre de 2020 |

La quadriga d’Hèlios. La Font de l’Aurora

Galvany – Turó Parc

Roser Díaz Martín

Corria el primer quart del segle XX i Barcelona es preparava per lluir com mai a l’Exposició Universal de 1929. El 1897 l’antiga Vila de Gràcia havia passat a formar part de la ciutat, però encara hi havia certa separació a nivell visual. Els Jardinets de Gràcia planejats per unir l’antiga vila amb Barcelona necessitaven un nexe que d’una manera estètica culminés aquell procés de fusió.

La inauguració dels Jardins, quedaria culminada amb un element estètic de grans dimensions, encarat cap a la Diagonal i d’esquenes al barri de Gràcia. Aquest monument va ser la font de l’Aurora, aixecada damunt d’un estany.

Font de l’Aurora, de Joan Borell i NIcolau, als Jardinets de Gràcia els anys trenta. Foto Viquipèdia.
A la imatge destacada, la quàdriga d’Helios al Turó Parc. Fotografia de Roser Díaz Martín

El seu autor Joan Borrell, per aquell temps molt més amic del noucentisme que del modernisme va crear un grup escultòric amb la figura central de Minerva (recordem que era un amant de les figures femenines). Minerva estava damunt d’una barca que subjectaven dues quadrigues, l’una guiada per Selene (la lluna) i l’altra per Hèlios (el sol). Aquesta última és la que trobem ubicada al Turó Parc. Altres elements de la font eren un grup de Diana caçadora amb nimfes o un arc de columnes coronades amb àligues que emmarcava el conjunt.

Dos anys després, el 1931, l’obra que no va acabar de fer el pes, diuen que per donar l’esquena a Gràcia, es va desmuntar. Les seves peces per grups es van reubicar a diferents parts de Barcelona i la quadriga d’Hèlios va anar a parar al Turó Parc. Durant la Guerra Civil, el conjunt va resultar molt malmès . Necessitava una restauració. L’any 1940, una vegada refet Hèlios va tornar de forma definitiva al parc, on avui el gaudim i veiem.

L’escultura dels cavalls

La figura central és Hèlios, germà de Selene (la lluna) cada dia guiava una quadriga fins l’oceà que rodejava a la terra, viatjant sempre d’est a oest (de nit anava d’oest a est, per tornar a sortir al dia següent com el sol naixent). Cada capvespre rogenc, baixava fins a la foscor enllumenat pel foc que treien els seus cavalls, Amb aquesta escultura desmembrada d’una molt més gran (la Font de l’Aurora), Joan Borrell va homenatjar la mitologia d’aquell moment, fonent el racionalisme del noucentisme amb l’idealisme dels Déus pagans. Nosaltres, col·loquialment la coneixem per “l’escultura dels cavalls”.

Altres curiositats. Les escultures que inicialment formaven la font, es poden trobar a la plaça Joaquim Folguera (Nimfa que es Pentina), al passeig de Santa Madrona, 43-45 (Minerva, dins d’una fornícula de l’Institut cartogràfic), a l’avinguda de Vallcarca (Selene), al zoo (les Àligues). La resta de components han quedat reservats a la col·lecció particular dels hereus de l’autor.

 

La font de l’Aurora

Sempre expectants, com a punt d’embolcallar els núvols,
D’alçar-se, de pujar fins el cel.
Dempeus, damunt del llac, cavalls altre temps dominants, potents,
ara envoltats de poncelles romanen més suaus, més dolços,
més en sintonia dels minyons que corren davant seu.
Enyorant els altres déus, Hèlios s’amaga al capvespre
quan el rogenc del seu foc, es precipita entremig d’una catifa de flors.
Viu del record, d’ aquells temps en companyia dels altres déus.
Eren dies en què dominava l’espai, en què guanyava el pols a la nit,
i la gent el mirava encuriosida afalagant-lo per la seva divinitat
Cada matí el bronze del seu cos es reflectia amb el marbre de Minerva,
com si d’una comunió celestial es tractés, emmirallat en l’aigua de la font,
i enaltit amb la força de l’Aurora.
Ara, endormiscat amb prou feines pot imaginar-se con un gran auriga.
La seva quadriga està ancorada i els seus cavalls no poden avançar.
Amagat entre les parets i les fulles s’esmicola amb el pas del temps.
Malgrat tot, és Hèlios el Déu del foc, del Sol, de la llum
qui un dia no molt llunyà, tornarà a lluir amb la força de l’astre rei,
viatjant per tot l’univers, conduint amb mà ferma la quadriga
des de l’est a l’oest, des del cel a l’oceà, per morir i renéixer a cada jorn.

Roser Díaz Martín

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.