Dimarts 19, març 2024
14.1 C
Sant Gervasi
14 C
Sarrià
Publicitat

La Tamarita

Publicat el 28.2.2015 9:00

secció: explorar el jardí

Maria Josep Tort

Publicitat

Fem la passejada per la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi 47 – 49, tot observant les espècies d’arbres més remarcables, i els conjunts vegetals que configuren.

Publicitat

Els jardins de la Tamarita són un dels pocs catalogats com històrics de Catalunya —només n’hi ha 25— i de Barcelona. A començament del segle XX, l’industrial cotoner Llorenç Mata va comprar part de la finca del Frare Negra a la família Craywinckel. En morir l’any 1911, un nebot de l’industrial, Alfred Mata Julià, va encarregar a  Nicolau M. Rubió i Tudorí l’enjardinament. Va ser un dels primers treballs de Rubió i aquí ja va començar a desenvolupar el seu concepte de “jardí mediterrani”, tot i que també introdueix elements típics del jardí renaixentista com ara la plaça dels Quatre Continents, amb escultures de Virgilio Arias.

A la part de ponent dels jardins, els més propers a l’avinguda del Tibidabo, hi passava el torrent del Frare Blanc cosa que Rubió aprofita per fer tot un joc de rampes i escales, amb baranes plenes de testos amb falgueres, que li dóna al jardí un ambient ombrívol i humit.

Espècies d’arbres remarcablesla_tamarita

9 PitòsporsPittosporum tobira

Originàris de la Xina i el Japó són plantes arbustives i aromàtiques que poden assolir més de tres metres d’alçada i adoptar ocasionalment estructura d’arbre. A les grans ciutats

s’utilitzen sovint com a tanca vegetal pel seu ràpid creixement i per la seva resistència a la contaminació. En els jardins de la Tamarita podem observar alguns exemplars arboris molt notables, però la majoria de pitòspors els trobem en un munt de metres lineals de tanca vegetal que separa diferents espais del parc. Hi són presents en el

La plaça dels Quatre Continents, amb les escultures de Virginio Arias representatives d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica; també es veu el gran roure pènol catalogat. Fotografia de Maria Josep Tort
La plaça dels Quatre Continents, amb les escultures de Virginio Arias representatives d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica; també es veu el gran roure pènol catalogat. Fotografia de Maria Josep Tort

pas del torrent del Frare Blanc i en la plaça dels Quatre Continents i jardins adjacents convivint amb altres espècies.

13 Xicandra Jacaranda mimosifolia

Procedent de l’Amèrica del sud, aquest arbre de fulla caduca està amenaçat per la seva vulnerabilitat a la sequera,

Les dues murtres, els dos teixos i, al fons, el palauet de la Tamarita. Fotografia de Maria Josep Tort
Les dues murtres, els dos teixos i, al fons, el palauet de la Tamarita. Fotografia de Maria Josep Tort

però s’ha introduït a tot el món com espècie ornamental per la vistositat de les seves flors de color blau porpra que s’agrupen en ramells i broten abans que ho facin les fulles, la qual cosa fa que la floració sigui espectacular.

8 Roure pènolQuercus robur

Aquest roure, catalogat com arbre d’interès local és únic i excepcional, a Barcelona n’hi ha molt pocs d’aquesta espècie i cap altra adopta una forma tan peculiar i asimètrica com aquest: un gran tronc s’enlaira vertical cap al cel i un altre surt gairebé reptant des de la base de l’arbre i es bifurca diversos cops fins a l’alçada dels nostres caps. Impressionant.

3 Wollemia nobilis

A l’àrea de ping-pong ens sorprèn un petit arbre “engabiat” dins quatre parets protectores de tela metàl·lica. S’anomena Wollemia nobilis i és un exemplar raríssim, un fòssil vivent de la família de les Araucariàcies que es va trobar a Australià l’any 1994 i la comunitat científica el feia extingit des de fa dos milions d’anys. La troballa de 40 exemplars al parc australià de Wollemia (d’aquí ve el seu nom) ha permès iniciar un projecte de recuperació de l’espècie en el qual s’han implicat tots els jardins botànics del món.

5 AraucàriaAraucaria cunninghamiana

És un arbre resinós emparentat amb els pins i originari d’Amèrica del Sud i Oceania. De fulla sempre verda pot assolir els 80 m d’alçada i viure gairebé 1.000 anys. Té un aspecte singular fruit de la disposició en verticil del seu brancatge que creix horitzontal en diferents nivells al voltant del tronc. El fruit és un tipus de pinya que conté llavors comestibles.

12 TeixTaxus bacatta

Aquesta espècie ja existia a l’època dels dinosaures i les primeres cultures europees el veneraven per les propietats de la seva fusta, dura i flexible però sobretot per la seva toxicitat. Les fulles, l’escorça i les llavors contenen taxina, una substància cardiotòxica que paralitza el cor en dosis elevades. Per contra, el fruit, una baia carnosa de color vermell, és comestible. Celtes i càntabres se suïcidaven amb les llavors del teix per no rendir-se a l’enemic.

14 Murtra  –  Myrtus comunis

És una planta arbustiva molt comuna arreu de la mediterrània i molt aromàtica, la paraula myrtos en grec vol dir perfum. La murtra ha estat cultivada des de l’antiguitat per les seves propietats medicinals i per obtenir-ne un oli essencial molt utilitzat en perfumeria. Al jardí de la Tamarita en trobem dos exemplars esculpits en forma oval darrere de la casa, al costat de dos teixos i sis tarongers agres.

10 Falgueres

Un munt de testos de terracota plens de falgueres del gènere Polipodium ens acompanyen pels racons secrets d’aquest magnífic jardí i, a les parets de l’estany-gruta situat a l’extrem superior del recinte, trobem una delicada falguera molt menuda i elegant que s’anomena falguera de tija negra (Adiantum capilus-veneris).

Les falgueres són plantes que no tenen ni flors ni llavors, es reprodueixen per espores i viuen en llocs humits. Creixen ufanoses si disposen d’un sòl ric en humus.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

 

El pit-roig

Enric Capdevila

El pit-roig (Erithacus rubecula) és un ocell menut, d’uns 14 cm, de l’ordre dels passeriformes, relativament abundant als boscos humits de Catalunya, i als nostres parcs i jardins de pobles i ciutats. És inconfusible, pel seu plomatge de tons marrons per sobre i gris blanquinós per sota, amb una taca roig carbassa a la cara i el pit. Cria d’abril a agost, amb màxim de dues postes, de quatre a sis ous. Fa un niu hemisfèric a base de molsa, herbes i fulles seques, a forats d’arbres o de murs, tant als jardins com al bosc. A la tardor i a l’hivern, quan a la població sedentària s’ajunten emigrants procedents del centre i nord d’Europa, es torna més sociable i confiat, i es deixa veure a prop, posat en una branca baixa o fent saltirons per terra, cercant insectes i petits fruits.
Quan sent el perill aixeca la cua. El seu cant és variat.

La dita: Com més petit és l’ocell, més becada.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.