Publicitatspot_img
spot_img

La xarxa ferroviària peninsular al segle XIX

Publicat el 23.2.2017 16:30

Fer país

Agustí Alcoberro

Els problemes d’infraestructures que arrosseguem avui, tenen un precedent altament alliçonador: la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. Com és sabut, la primera línia de trens peninsular va comunicar Barcelona i Mataró el 1848. Era d’iniciativa privada, i va resultar un negoci rodó. El 1855, però, unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària peninsular: si anteriorment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500 quilòmetres de via, deu anys després, el 1855, n’havia assolit prop de 5.000.

Aquest enorme esforç es va finançar amb diner públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar arreu les desigualtats socials. Però la planificació de la xarxa de ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de vertebrar els territoris hispànics, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid.

Publicitat

Objectiu: vertebrar Espanya, construir la Nació espanyola

El ferrocarril havia de ser, en primer lloc, un instrument de creació de la nació espanyola. Subsidiàriament, havia de construir també el mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia de les àrees litorals s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, i absolutament d’esquenes al centre peninsular.

Els condicionants polítics i ideològics van marcar la legislació aprovada per les Corts espanyoles i la seva aplicació. La llei va finançar la construcció de la via fèrria, a tant el quilòmetre, la qual cosa va estimular la creació de noves vies d’escàs o nul interès comercial –i especialment allí on les característiques del relleu ho feien més fàcil. Ben aviat, la xarxa radial construïda per tota la Meseta va resultar un absolut fiasco. Un gran nombre de línies travessaven àmplies extensions absolutament buides i comunicaven ciutats poc poblades, en llargues jornades que només acabaven a Madrid, la capital de l’estat que gestava la nació espanyola.

Per això el negoci que havia estat la construcció, subvencionada pel govern, va esdevenir fracàs a mesura que les línies es van posar en funcionament. Només el ferrocarril del Mediterrani, construït amb grans dificultats, i la nul·la implicació de l’estat, entre Alacant i Girona, va esdevenir un espai d’intercanvi humà i de mercaderies econòmicament i socialment positiu. Cal remarcar, a més, que la legislació espanyola va optar per un ample de via diferent del francès, cosa que a la pràctica impossibilitava la connexió dels nostres trens amb Europa.

Però l’enorme despropòsit que va suposar aquella empresa va tenir també repercussions polítiques per als seus mateixos instigadors. El fracàs de les companyies ferroviàries en iniciar-ne la seva comercialització va provocar la crisi financera de 1866 i, amb ella, la fallida del sistema bancari i de la borsa i el tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit. La construcció de noves vies també es va aturar sobtadament durant un llarg període. De cop i volta s’acabava la “febre d’or”.

I tot seguit es va produir la liquidació del règim polític dels Borbons. La Revolució Gloriosa de 1868 va obligar a fugir la reina Isabel II i va donar pas a les primeres eleccions constituents democràtiques. Cinc anys després, el 1873, es proclamava la Primera República.

Tot això, més o menys, us deu sonar. Precedent històric o previsió de futur?

Agustí Alcoberro és professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

Notícies relacionades

Llar, dolça llar… O potser no?

«La teva llar és el teu refugi, allà on sentir-te a casa i on et sents tu», reflexiona Glòria Vilalta en una nova columna d’opinió sobre el significat de sentir-se a casa

Buidar no és deixar anar

Aprendre a deixar anar és clau per buidar l’armari i tancar etapes vitals. Descobreix com acomiadar-nos dels records ens ajuda a fer espai per a noves oportunitats

Poema d’homenatge a la mare

Aquest primer diumenge de maig és el Dia de la Mare

Honorar, honorar-se, per Glòria Vilalta

"Honorant la meva vida honoro també els meus pares i els meus avantpassats. Això comporta no només agrair-los la vida, comporta també tenir-los presents i estimar-los, donar-los un lloc. Sigui en el cor o a casa, amb una fotografia"
spot_img

La casa que no veia

Un nou relat de Maria Àngels Viladot

Fotogaleria | Traces Literàries – Presentació de la novel·la «Putxet» d’Oscar Lorente

La presentació de la novel·la d’Oscar Lorente al Casal de Barri Espai Putxet s’emmarca en el cicle Traces Literàries del districte

Llar, dolça llar… O potser no?

«La teva llar és el teu refugi, allà on sentir-te a casa i on et sents tu», reflexiona Glòria Vilalta en una nova columna d’opinió sobre el significat de sentir-se a casa

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí