Opinió
Miquel Saumell
Les distàncies sempre són relatives, ja que depèn de com i amb què les comparem i, també, en quines circumstàncies ho fem. Recordo que al migdia d’un divendres tornava a Barcelona des de l’Extrem Orient, amb escala en un aeroport holandès. El mateix dia a la tarda tenia un casament a la comarca de la Selva, amb el temps just de passar per casa, canviar-me de roba i agafar el cotxe per arribar a temps al castell d’Hostalric per a la cerimònia.
Aquell viatge des de Hong Kong fins a Barcelona, de milers de quilòmetres i unes quinze hores entre els dos vols, me’l vaig passar dormint gairebé tota l’estona. No se’m va fer especialment pesat, potser perquè per un upgrade inesperat per part de la companyia aèria viatjava en business i, en aquests casos, es pot descansar millor. Però la distància entre Barcelona i Hostalric, d’una hora de cotxe, se’m va fer molt llarga, i més llarga encara se’m va fer la tornada a les tantes de la nit, segurament degut al cansament acumulat aquella setmana.
La distància entre les posicions polítiques de Junts i Esquerra, que fins no fa gaire semblava una distància curta, ara és sideral, i tot indica que a mitjà termini difícilment s’acostaran posicions. Esquerra té molt clara la seva prioritat actual, és a dir, continuar sent un partit independentista, i Junqueras no dissimula que vol ser el Pujol del peix al cove del segle XXI. A curt termini i amb aquest objectiu, la seva obsessió és ocupar l’espai electoral de la franquícia socialista catalana. Junts, en canvi, sembla donar prioritat al debat nacional, és a dir, vol assolir la independència per poder deixar de ser un partit independentista com més aviat millor, segurament perquè els seus dirigents intueixen, i potser no van desencaminats, que un cop assolida la finalitat nacional Catalunya disposarà, per dedicar-los al destí social, dels recursos necessaris que ara van a Madrid i no tornen.
A partir de la pandèmia de la covid-19 i de la invasió d’Ucraïna, alguns dirigents polítics s’han esforçat a posar distància amb els seus col·legues. En aquest sentit, el president de Rússia potser és qui més ha destacat. Putin sap que està més sol que mai i, amb aquella taula tan llarga on rep els seus interlocutors, pretén escenificar una gran distància amb els altres dirigents del món. Cada dia queda més clar que l’única amenaça real que pot posar sobre la taula és la utilització d’armament nuclear. És d’esperar que Putin mantingui les distàncies que li calguin, però que no acabi complint les seves amenaces.
Miquel Saumell es dedica al comerç exterior
