Bellesguard
Esteban Galindo
En aquesta ocasió recuperem un personatge ja tractat en un article anterior, la Cecília d’Urgell, primer perquè va ser propietària de Bellesguard de 1446 a 1460, i segon perquè es tracta d’una de les grans dones de la història medieval catalana. A més, a partir d’un detall del seu testament serveix per explicar la importància i vitalitat del comerç exterior de la Corona d’Aragó a la Baixa Edat Mitjana.
A l’octubre de 1460, a la cambra dita “del senyor rei” , l’espai més noble de Bellesguard, es procedia a la lectura de les últimes voluntats de Cecília. Tot i que la seva família va caure en desgràcia després de l’enfrontament del seu germà, Jaume el Dissortat, amb Ferran d’Antequera, el seu casament amb un Cabrera va donar-li la possibilitat de recuperar la dignitat i l’estabilitat econòmica suficient per comprar la finca de Bellesguard i adquirir objectes de gran valor que se citen al seu testament on troben joies com una creu d’or amb un robí i margarites (perles); una caixeta de corall amb plaques d’or anomenada petxis; diamants i robins, i pedres precioses anomenades balaix, a més de diferents objectes de plata i or.
Les perles i maragdes generalment provenien del mar Roig, el corall, tant preuat en aquell moment com a l’actualitat l’or, procedia de l’Estartit o de Sicília, i el balaix, un tipus de robí de color vermell fosc, provenia de l’extrem oriental de la Mediterrània a través de la Ruta de la Seda.
Aquestes joies no només ens parlem de la riquesa i nivell de vida de la seva propietària, sinó que també és una mostra de la importància del comerç català d’aquell moment. Va ser a partir del segle XIII amb Jaume I, que s’inicià l’expansió territorial amb la conquesta de Mallorca, València i Múrcia als musulmans, ampliant-se amb els seus successors i arribà fins a Atenes. Era tal el seu domini que no ha de sorprendre la frase que va dir l’any 1285 en Roger de Llúria, almirall en temps del rei Pere III el Gran, quan explica que “No només me pensi que cap galera ni cap atre vaixell gosarà anar per mar sense l’ensenya del rei d’Aragó (…), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d’Aragó i de Sicília”.
És versemblant que aquesta idea és la que recull Domènec Sugrañes a la façana principal de Bellesguard, aprofitant la decoració dels bancs de l’entrada a l’edifici, on es veu un peix coronat amb quatre barres al llom.
Aquest comerç va tenir darrere a Barcelona com a gran centre dinamitzador i especialment la seva burgesia com a motor. Els mercaders catalans actuaven d’intermediaris en un gran mercat que podrien dividir en dues zones: l’occidental i l’oriental. La ruta oriental va portar els catalans fins a Constantinople, Alexandria, Síria, Creta i Xipre, on havien de competir amb els venecians. Allà adquirien espècies i altres productes com el cotó, coure, teixits de lli, i a canvi venien draps, corall i cuirs.
A la Mediterrània occidental també venien manufactures, especialment draps, per matèries primeres, bàsicament el blat de Sicília. La ciutat de Barcelona ja des del segle XIII era deficitària en blat, i l’aprovisionament d’aquest cereal bàsic per la subsistència de la població va passar a ser una raó del govern municipal. La ciutat comptava amb l’avantatge que era el gran centre productor de draps, i com s’ha vist era el producte més demandat. Per fer-nos una idea, els draps suposaven tres quartes parts de tot el que s’exportava a Itàlia.
Els costums marítims de Barcelona van transcendir fronteres al quedar recollits en un compendi de dret marítim conegut com “El Llibre del Consolat del Mar”, còdex que es va traduir al castellà, italià, francès i anglès, que ens indica aquesta rellevància comercial i marítima de la ciutat en aquell període. Aquest comerç arribà al seu punt de màxima expansió al segle XV, principalment perquè va assolir el seu sostre de producció. Van ser les epidèmies i especialment la Guerra Civil catalana (1462-72) el que va provocar la pèrdua dels mercats a la Mediterrània i la pèrdua de lideratge de la ciutat comtal.
Esteban Galindo López, Equip de Recerca Bellesguard