Cultura
Juanjo Compairé
Realment aquella hora, les 8 del vespre -les campanes de l’església ens ho remarcaven- del dijous 1 d’agost, és aquella hora que els anglesos anomenen twilight (entre dues llums) quan es barregen harmònicament els darrers raigs solars del capvespre, matisats pels arcs d’aquest meravellós claustre, i les primeres llums artificials.
En un racó de la planta baixa, il·luminades pels focus les pintures murals del mur, al costat de la font de l’àngel, un centenar de persones assistíem en silenci a un recital de poesia, fonamentalment -però no sols- femenina. Com en un acte màgic travessàvem el temps i retornàvem a l’època medieval, quan el monestir va ser fundat i s’omplia de veus de dones. Però també escoltàvem veus contemporànies, pròpies i foranes.
Anna Maluquer, la “corresponsal poètica”
El recital corria a càrrec d’Anna Maluquer, una rapsode ja veterana. Ella s’estima més donar-se l’apel·latiu de “corresponsal poètica”, perquè fa de “mèdium” entre les autores i el públic que assisteix als seus recitals o participa a les rutes que ella organitza al voltant de diversos poetes. Maluquer ja està acostumada a fer dialogar la poesia amb la música. Durant un temps va col·laborar amb la Big Bang Valona i ara també ho fa amb el Marc Egea i la seva viola de roda.
Les músiques del claustre
Efectivament, la viola de roda és un instrument popular i molt antic. En Marc Egea la converteix en una orquestra sencera: de vegades sona com un orgue, d’altres com una gaita; la sentim cridar, gemegar, fins i tot sospirar. En Marc l’acompanya amb la seva pròpia veu i també amb una flauta de bec. Les campanes i el so de la font partcicipaven també en el recital, accentuant encara més la presència femenina, a la qual s’hi sumaven les cotorres del jardí central.
El recital
Anna Maluquer presta la seva veu –trencada per l’emoció en alguns moments, crispada, enamorada en altres- a diverses poetesses. Començant per les trobadores occitanes, inventores de l’amor cortès de l’Edat Mitjana (la comtessa de Dia, per exemple). Aquells amors mai consumats que les dones casades es permetien amb els seus enamorats. D’altres, obligades a anar a un convent (ah, si els murs de Pedralbes parlessin!), les malmonjades, com resa un poema anònim del segle XIV.
La part dramàtica de la vida de moltes dones es reflecteix en un text terrible, La infanticida, de la Caterina Albert. La història d’una molinera, Nela, seduïda per un home que la deixa embarassada i l’abandona. Ella, que no aconsegueix avortar, llença el seu nadó a les moles del molí i es torna boja. Tot un crit de denúncia de l’opressió femenina.
A Pedralbes hi van sonar també veus d’una poetessa mallorquina, Maria Antònia Salvà, una de les primeres dones en parlar del propi desig. Recuperàvem també aquella llengua catalana popular i aparentment senzilla de la Mercè Rodoreda, però que com en tota la seva obra, pot llegir-se a un nivell més profund (Flor desesperada, extreta de Flors de debò). I també les veus d’altres poetesses, algunes brasileres, com ara Stella Leonardos o Cecília Meireles, la portuguesa Sophia de Melo i la polonesa Szymborska:
“Res no passa dues vegades.
No hi ha un dia bessó d’un altre
Ni dues nits de ben semblants
Dues besades de forma igual
Ni dues idèntiques mirades”
Anna Maluquer, com a persona vinculada amb diverses rutes literàries, esmentava alguns dels seus poetes com ara Verdaguer, Foix i Palau i Fabre (aquest amb un poema irònic dedicat a les dones de Picasso, “sempre nues” i no despullades). El recital acabava entre forts aplaudiments amb un bis en què Maluquer recitavat un dels seus propis poemes.
El monestir no tanca a l’agost
El cicle dedicat a ‘L’hora daurada’ continua amb altres activitats de capvespre que poc tenen a veure amb aquesta: un passeig pels herbaris remeiers medievals (8 d’agost); una visita als espais íntims del monestir (22 d’agost), acabant amb un taller de sabons (29 d’agost). Els dimarts i divendres d’estiu Pedralbes obre entre les sis de la tarda i les nou del vespre en allò que s’anomena “l’hora màgica”, moment en què el visitant es pot dedicar de franc a passejar, tafanejar o meditar, segons la seva pròpia voluntat. I continuen les diverses modalitats de visites i l’exposició ‘Murals divins’, dedicat a les meravelloses pintures de Ferrer Bassa a la capella de Sant Miquel. Sense les monges clarisses, la seva presència roman d’alguna manera. El monestir segueix viu i és un gran espai de silenci i música. Sobretot, a ‘L’hora daurada.”
