Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En arribar a l’entrada del Monestir de Sant Pere de les Puel·les, al carrer Anglí núm. 55, no ens imaginem el tresor que s’amaga darrere les robustes parets de la façana i les silencioses dependències monacals. Un hort immens en plena activitat productiva desplega els colors i aromes al bell mig de l’entramat urbà. Un sorprenent oasi verd que traspua bellesa i energia positiva. No us deixarà indiferents.
El primer monestir de monges benedictines data del segle x. Es tracta de la comunitat religiosa femenina més antiga de Barcelona. Inicialment, el monestir estava situat fora les muralles de la ciutat de Barcelona, i durant molts segles va patir els estralls de successives guerres, assetjaments i destrucció. L’any 1879 es va construir l’actual monestir del carrer Anglí, que dissortadament va ser en part incendiat durant la guerra civil.
El Monestir de Sant Pere de les Puel·les està format per una comunitat de 21 monges benedictines que segueixen la regla de Sant Benet, “Ora et labora”. Desenvolupen un conjunt d’activitats que es vehiculen a través de la seva vocació de portes obertes i la implicació en la història de la ciutat. L’acolliment per a recés, estudis o reflexió constitueix un dels eixos centrals de la seva activitat. Combinen l’hostatgeria amb tallers d’ornaments litúrgics, restauració de documents gràfics, correcció i cal·ligrafia. Així mateix, programen cursos i activitats que abasten diferents disciplines, com les danses contemplatives, els concerts, el taller d’evangeli, etc.
L’hort de Sant Pere de les Puel·les és un jardí, un bonic paisatge domesticat pel treball acurat de la comunitat i de l’actual jardiner, l’Àngel, un home que fa pocs anys ha substituït la germana que se’n cuidava. El munt d’hortalisses conreades excedeix les necessitats de la comunitat i l’hostatgeria. La resta es ven o es reparteix entre la gent vinculada al monestir.
Durant segles, l’hort ha estat imprescindible per garantir l’autosuficiència de les comunitats religioses, un espai estretament lligat a la vida monacal. Avui dia, la majoria d’horts que he visitat en recintes religiosos estan erms. El progrés ha fagocitat aquest hàbit tan noble de conrear la terra i l’envelliment de les comunitats ha propiciat també l’abandó d’aquesta pràctica. Amb una superfície de gairebé mitja hectàrea, l’hort del monestir de Sant Pere de les Puel·les s’estructura en tres grans bancals esgraonats rodejats de camins, al costat dels quals s’alineen antics canals de reg de terracota que condueixen i distribueixen l’aigua des d’una bassa situada a la part més alta del terreny fins al conjunt de la plantació.
Als marges dels bancals, s’arrengleren conjunts d’arbres fruiters, oliveres, plantes ornamentals, aromàtiques i suculentes que ofereixen, a la primavera, el seu encanteri floral. Al llarg de l’accés central, es dibuixa una pèrgola en forma de volta on s’hi havien emparrat enfiladisses per crear un espai ombrejat. Avui dia està en desús, però aquest element arquitectònic, que es visualitza d’arreu, li confereix al recinte un aire de jardí romàntic.
Al costat de la façana posterior de l’edifici no falten algunes àrees enjardinades, que s’utilitzen com espais de descans i meditació. El petit i acollidor jardí de les moreres està flanquejat per una tanca vegetal que convida al recolliment. A dins hi viuen un conjunt de moreres podades en forma de para-sol que a l’estiu generen un microclima molt frescal. Altres arbres destacables com una magnòlia i dos til·lers esponerosos tanquen el conjunt.
Darrere l’hostatgeria, s’estén un segon jardí més gran i obert, constituït per un prat de gespa amb un petit estany i una pèrgola on s’emparra una glicina. Alguns arbres remarcables com un vell pebrer bord, una figuera, una palmera i un xiprer destaquen en aquest bucòlic indret.
A la feixa superior de l’hort trobem la bassa, amagada i plena de nenúfars, i un seguit de senzilles construccions útils com a magatzems i guardaeines. Davant mateix, es localitza un petit templet o oratori, al costat del qual s’eleven un conjunt de vigorosos til·lers, un evònim del Japó de port arbori i una petita pineda d’alts i ufanosos pins pinyoners. Més enllà, s’estén un gran prat de gespa amb alguns fruiters i un cobert que alberga una piscina climatitzada.
L’hort pròpiament dit aplega un conjunt molt divers d’hortalisses que creixen ufanoses i lluents en ordenades i regulars rengleres. Les bledes, els tomàquets, les cebes, els porros els enciams, les cols, el bròquil, les pastanagues, els pèsols, etc., alternen amb eixams de flor plantada com els lliris, les margarides o els crisantems que s’utilitzen per decorar l’església. Les flors donen alegria i color a l’hort i atrauen els benvinguts insectes pol·linitzadors.
La figuera (Ficus carica)
Del conjunt d’arbres que viuen al monestir, volem destacar la figuera pel gran valor simbòlic que té i per les excel·lents propietats del seu fruit, la figa, rica en sucres, calci, potassi, ferro i fòsfor.
La figuera és un arbre de fulla caduca de la família de les moràcies. És d’origen asiàtic però s’ha propagat eficaçment per la conca mediterrània. El gènere Ficus té més de 1.000 espècies a les regions intertropicals del planeta, però a Europa és l’única espècie d’aquest gènere que creix en estat silvestre. És un arbre molt rústic, resistent a la secada i a la salinitat i les seves grans fulles, peludes i aspres generen una capçada que projecta una ombra immillorable. Les branques són molt fràgils, ja que contenen una medul·la esponjosa de color blanc. Produeix un làtex irritant que s’ha utilitzat com a quall per elaborar formatges.
La figuera és el primer arbre que apareix en un text bíblic i en els jeroglífics de l’antic Egipte. S’associa a la fertilitat i a l’abundància: el fruit carnós i suculent ha alimentat durant mil·lennis gran part de les cultures mediterrànies. En la mitologia clàssica, la figuera estava consagrada a Demetres, la deessa de l’agricultura. El seu caràcter sagrat ha fet que es plantés habitualment en els jardins de moltes cases. S’ha cultivat a la mediterrània des de temps immemorials, però avui està en regressió.
La perdiu roja
Enric Capdevila
La perdiu roja (Alectoris rufa) és de l’ordre dels gal·liformes, de la família dels fasiànids, com els faisans, el gall o la guatlla. És una espècie típica d’ambients mediterranis oberts, ja siguin ambients naturals o conreus. A Barcelona s’ubica a la solana del Parc Natural de Collserola, als barris de Canyelles, Can Caralleu i Vallbona, però és una espècie molt escassa (unes dotze parelles). Està en regressió a tot Catalunya per l’abandonament dels cultius, l’augment de la massa forestal i l’excessiva pressió cinegètica (amb la tècnica de caça del gos de mostra). És un ocell d’uns 35 cm de longitud i mig quilo de pes. Té el capell i el ventre terrós, galtes i gola blanques limitades per una franja negre, el pit blau grisós i els laterals amb ratlles grises, ataronjades i blaves; les potes, el bec i l’anell ocular, vermells. La femella té un plomatge semblant, però és un mica més petita. És un ocell territorial, sedentari i gregari. Es desplaça caminant per alimentar-se de llavors, brots tendres, arrels i llegums, també d’insectes com formigues, i cargols. Té la cua i les ales curtes, que batega sorollosament quan denota perill o està en zel, i sempre en distàncies curtes. El mascle fa el niu en un forat al terra, amagat en mig dels matolls o arbustos, on la femella pon de 10 a 16 ous; és un espectacle veure la pollada sencera seguint en fila índia la mare.
La dita: Qui té el cor de perdiu, tot ho xerra, tot ho diu
