Gent Gran
Participants del Casal de gent gran Sant Ildefons
Explica la llegenda que fa uns anys, al barri Galvany, hi havia una colla molt activa de persones grans, amb ganes d’ajudar a tenir un fantàstic barri. Cada persona gran hi tenia una responsabilitat: l’encarregat de fer abraçades, el de donar alegria, el d’ajudar…
Però un bon dia, el senyor Salvador, que era l’encarregat de fer les abraçades, es va constipar moltíssim i va dir que ell en aquest estat no podia abraçar ningú pel perill de contagiar tothom. S’havia de buscar urgentment un altre abraçador oficial: a vegades falten les abraçades i són d’agrair una bona rialla i una bona amistat sincera.
L’endemà van aparèixer uns cartells amb molts colorets i molt atractius que deien “Es busca abraçador oficial”. Els candidats havien de presentar el currículum amb totes les formes amb què sabien abraçar a la gent. Ja havia començat la selecció.
– Jo m’acabo de presentar. Estic esperant que em truquin per acceptar-me oficialment- va dir la jove Carmen. Sempre m’ha agradat molt abraçar la gent: crec que és necessari sentir-nos estimats i una manera de demostrar-ho és amb abraçades, fent un petó, agafant de les mans… Quan et sents estimat, tot funciona millor. Estàs content, feliç i et sents més persona i capaç de fer grans coses. Podria fins i tot matar un drac!
La Rosita i la M. Ángeles , encarregades de donar alegria, i l’Amparo i la Núria, encarregades d’ajudar, formaren el jurat que tindria la responsabilitat de triar “l’abraçador oficial”.
Tot el barri estava molt neguitós. En qüestió de dies es desvetllaria el guanyador i deien les males llengües que només hi havia tres candidats.
– És molt interessant fixar-nos en l’abraçada – es va sentir dir a la M. Carme. Recordo en una classe de gent gran, que, parlant de la resiliència, deien que es pot conèixer algú per la forma d’abraçar:
– Pot ser que t’abracin o que abracis.
– Pot ser una abraçada curta o llarga. Mínim quatre segons és el normal, diuen.
En vista de tot, m’ofereixo per ser l’abraçador oficial per sempre i per a tots. Qui creieu que soc? – va dir una veu desconeguda.
Entre tant misteri, van arribar sufocades al casal la Dolors i la Núria de Viladrau. Un drac havia aparegut al poble, exigint deu abraçades al dia. “Però no abraçades qualsevol, sinó abraçades d’estima de més de quatre segons. Si no les té, s’enrabia de tal manera que comença a cremar cases.”
En aquell moment, la Fina entrà cridant pel passadís.
– A BTV informen que s’ha vist un drac sobrevolant Collserola en direcció al nostre barri.
Tots es van escandalitzar i van decidir passar a l’acció per escollir un abraçador oficial.
– ¡Pero solo con una persona no será suficiente! – va dir la M. Ángeles – ¡Si un abrazo de cuatro segundos te deja agotado, imaginaos uno de diez!
– Tinc una idea! – cridà el Martí tot convençut – Per què en comptes de triar només un abraçador oficial, no formem un exèrcit per abraçar el drac tots plegats? Segur que així queda tan satisfet que deixa d’una vegada per totes les malifetes.
Dit i fet, tots van sortir, cadascú al seu ritme (i respectant les indicacions que van aprendre al simulacre d’incendi) en direcció al punt de trobada a Aribau amb Marià Cubí.
Just en aquell moment, van veure el drac que sobrevolava el carrer, que atret per la gentada va decidir aterrar allà mateix.
– Segur que ja sabeu qui soc: exigeixo les meves abraçades diàries!
La Noelia, la Míriam i el Jordi van fer un pas endavant i al crit d'”ara!”, tots van avançar cap al drac per abraçar-lo. Això el va agafar desprevingut i va començar a plorar d’emoció.
La gent del casal i el drac es van fer amics i els va fer tanta pena que marxés que van decidir acollir-lo com a voluntari: s’encarregaria de tenir cura del jardí i d’ajudar-los quan alguna llauna es quedés atrapada a la màquina. A canvi, rebria abraçades diàries de tothom.
